Nota: Enllaç a la primera part de l’article
El paroxisme de la tergiversació del discurs constitucional fou negar la separació de poders en la forma de negar al poder legislatiu la seva capacitat de modificar la legislació i, en última instància, negar els mecanismes de reforma constitucionals. El discurs vehiculat per bona part dels legisladors espanyols, exclamant que la llei s’ha de respectar, equival a negar la mateixa naturalesa del poder legislatiu, que té una funció imprescindible per al funcionament de la democràcia: canviar les lleis per tal d’adaptar-les al canvis inherents de tota societat. Per tant, resulta una paradoxa que els legisladors diguin que s’ha de respectar la llei quan, de facto, les lleis canvien contínuament. La mateixa Constitució estableix mecanismes de reforma, que es van exercir, per exemple, per modificar l’article 135. S’ha confós deliberadament la voluntat dels textos constitucionals de ser consensuats i estables en el temps, amb la voluntat de ser eterns, per així dissimular la negativa a modificar la llei i preservar l’statu quo, tot barrant el pas, en aquest cas, a les legítimes demandes de la majoria de la societat catalana i basca. El consens que dugué a l’aprovació la Constitució es donà en unes circumstàncies anormals en la història espanyola a causa de la hibernació de l’espanyolisme, i l’actual resistència fèrria a reformar-la amaga una voluntat d’involució del text constitucional.
A partir de l’any 2011 s’inicia a cara descoberta la involució, arran del descrèdit del bipartidisme a conseqüència de la crisi social i econòmica iniciada l’any 2009 i l’inici, l’any 2010, del procés democràtic d’autodeterminació de Catalunya arran de la sentència que va escapçar l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum l’any 2006. La sentència que el Tribunal Constitucional va emetre sobre l’Estatut va ser, segons Javier Pérez Royo, una traïció del pacte constitucional. El neoespanyolisme, ja amb el suport obert d’elits econòmiques i mediàtiques madrilenyes, començà a experimentar un creixement exponencial i a marcar l’agenda ideològica. A les eleccions espanyoles de l’any 2011, UPyD va obtenir 5 diputats i grup propi al Congrés, tot i que les eleccions les guanyà el PP amb majoria absoluta, i l’any 2012, a les eleccions al Parlament de Catalunya, C’s va obtenir 9 diputats. Aquest partit va ser potenciat, aleshores només a Catalunya, per tal de contenir l’independentisme.
A mesura que la crisi econòmica avançava, el descrèdit del sistema polític i els escàndols de corrupció se succeïen, l’independentisme català creixia, i aparegué Podemos, un partit d’esquerra que obertament qüestionava el sistema polític. El seu èxit a les eleccions europees de l’any 2014, en què va obtenir 5 escons i en què per primera vegada el bipartidisme no arribà al 50% dels vots, provocà l’abdicació de Juan Carlos I, el monarca que havia encapçalat la restauració monàrquica a la fi de la dictadura i que estava involucrat en diversos escàndols polítics, personals i econòmics. Llavors arriba el moment que C’s és llançat a l’arena política estatal per regenerar la política espanyola i contenir Podemos en detriment d’UPyD, que acabarà dissolent-se l’any 2020. A les eleccions europees de l’any 2014 també es va presentar per primer cop VOX, un partit de nova creació format per elements ultraespanyolistes i reaccionaris de les societats basca i catalana que havien abandonat el PP descontents amb la seva gestió, que segons ells no havia estat prou dura ni amb la violència a Euskadi ni amb el procés català. VOX, però, encara no va obtenir representació.
A les eleccions espanyoles de l’any 2015, Podemos obté 69 diputats, esdevenint el tercer partit més votat i C’s obté 36 diputats i esdevé el quart partit amb la voluntat de fer de crossa del bipartidisme per poder prescindir a la governabilitat espanyola de Podemos i dels nacionalismes català i basc, i així poder introduir la seva agenda espanyolista i uniformitzadora, que és al capdavall l’única ideologia nítida de C’s. Però la seva indefinició ideològica pel que fa a la resta de polítiques, més enllà de la regeneració política, serà el seu taló d’Aquil·les. Primer es presentà com a socialdemòcrata, després liberal, però progressivament s’escorà cap a les idees espanyolistes i reaccionàries del PP, ja que era el partit amb el qual s’identificava més en l’eix espanyolista. Finalment acaben donant suport al PP després de la repetició de les eleccions de l’any 2016, i en van esdevenir partit crossa. Aquesta fou la llavor del seu final.
Mentrestant, el procés d’independència català arriba al moment de màxima ebullició l’any 2017, quan la Generalitat convoca un referèndum d’autodeterminació unilateral i s’esdevenen els coneguts fets d’octubre. L’espanyolisme, ja desfermat, comença a demanar obertament solucions no democràtiques per al procés català, com la suspensió indefinida de l’autonomia catalana, la il·legalització de partits i organitzacions independentistes, l’empresonament de líders polítics i la repressió al carrer contra les protestes. El discurs anticonstitucional del rei el 3 d’octubre incita els aparells de l’estat a actuar pel seu compte contra el sobiranisme català al marge de l’executiu, ja que la gestió del PP es veu superada pels esdeveniments. El govern espanyol, en aplicar l’article 155 de la Constitució, que intervé la Generalitat, dissol immediatament el Parlament català i convoca eleccions, eleccions en què C’s esdevé el partit més votat, però la suma de les forces independentistes obté majoria absoluta, tot frustrant l’operació mediàtica que havia de catapultar l’espanyolisme a la Generalitat.
A les enquestes del moment apareix que el descontentament a nivell espanyol per la gestió política general del PP, i el recull C’s. Però, paral·lelament, la rehabilitació mediàtica del discurs més ultraespanyolista durant la crisi catalana pavimenta el camí del creixement, lent però imparable, de VOX, ja amb el suport, a banda dels nuclis fundadors bascs i catalans, d’un nucli madrileny que fa d’argamassa del conjunt, format sobretot per membres de l’aparell de l’estat que, com el Búnker a la fi de la dictadura, sempre havien militat en l’espanyolisme més reaccionari. La suma de la crisi econòmica i la crisi catalana, a més dels escàndols de corrupció, precipiten la caiguda del govern del PP mitjançant una moció de censura el juny de l’any 2018: aquesta moció retorna al poder en minoria al PSOE.
C’s, empès pel seu discurs anticatalanista i el descrèdit del PP, apareix com a primer partit en intenció de vot i malda per convocar eleccions immediatament i evitar qualsevol revifament electoral del PSOE, torpedinant tota acció de govern i generant una gran crispació. El govern del PSOE aguanta, però, fins la primavera de l’any 2019, en què convoca eleccions i esdevé el partit més votat. Ciudadanos queda en tercera posició, a molt poca distància del PP. VOX, amb un discurs híbrid entre el neoespanyolisme i l’espanyolisme reaccionari, esdevé cinquena força. La suma dels escons del PSOE i C’s donaven una sòlida majoria absoluta i aquest pacte era el preferit per a la majoria de les elits mediàtiques madrilenyes, que maldaven per un govern estable que permetés arrossegar el PSOE a l’espanyolisme i l’allunyés de Podemos, però, en lloc d’això, el líder de C’s cregué veure la seva oportunitat, en cas de repetir eleccions, d’esdevenir el partit més votat de l’eix espanyolista. Així, podria encapçalar un govern espanyol que apliqués una agenda repressora contra la Generalitat sense limitacions, tot renunciant al seu paper de crossa del bipartidisme.
Finalment no es pogué formar govern i es repetiren eleccions al novembre. No es va entendre mai, des dels entorns mediàtics madrilenys, la negativa de C’s al pacte amb el PSOE, i fou vist com el partit responsable de la repetició electoral i de no haver pensat en l’interès general d’Espanya. El PSOE acaba formant govern amb Podemos, tot i no millorar ni l’un ni l’altre resultats, gràcies a l’enfonsament de Ciutadans a la sisena posició, amb 10 diputats, en benefici del PP i de VOX, que es catapulta a la tercera posició. A dia d’avui, Ciudadanos és un partit en descomposició, irrellevant en la governabilitat espanyola i penúltima força al Parlament de Catalunya després de les darreres eleccions. En l’eix espanyolista, qui marca l’agenda política és VOX, que, com el PP, ha integrat el neoespanyolisme al seu discurs. No sembla que el seu creixement s’hagi d’aturar a curt termini, ja que el PP roman estancat electoralment i haurà de necessitar el suport del partit d’extrema dreta si vol recuperar la presidència espanyola. Si, si abans VOX no el supera en vots.
El resultat final és que l’espanyolisme, impregnat del llenguatge neoespanyolista, torna a ser hegemònic. Tant, que fins i tot condiciona Podemos, que, en una mostra de cinisme extrem, s’autodefineix com a constitucionalista. L’espanyolisme s’apropia de la Constitució per a la seva agenda reaccionària. Constitucionalista com a eufemisme d’espanyolista, i confonent la constitució amb la unitat d’Espanya.
No és aventurat concloure que l’impuls democratitzador de la fi de la dictadura, que havia d’allunyar Espanya de la seva inèrcia històrica reaccionària, no ha reeixit. La separació de poders ha col·lapsat i el sistema polític no para d’involucionar i degradar-se. El govern va perdent marge d’actuació, ja que els aparells de l’estat, com el poder judicial, hereus del Búnker, cada cop més sense limitació ni control, actuen al marge de la legalitat i de l’executiu, i apliquen la seva agenda política reaccionària. El rei ha abandonat el seu paper constitucional i cada cop més influeix en l’agenda política, i l’estat de les autonomies es va desfent amb invasions del poder judicial cada cop més freqüents. El constitucionalisme, a Espanya, ha fracassat un cop més, amb la peculiaritat que aquest cop, en lloc de ser derrocat mitjançant un cop d’estat com al 1936, o amb un pronunciamiento com al segle XIX, roman vigent, però ha estat subvertit: de facto, està derogat. Espanya, primer contra ETA i després contra el sobiranisme català s’ha autodestruït constitucionalment, i ara l’agenda repressiva espanyolista l’aplica fins i tot el PSOE amb el suport de Podemos contra tot allò que qüestioni qualsevol aspecte de l’statu quo, com la monarquia. S’ha revelat impossible la conversió d’Espanya en una democràcia europea. La repressió ja no s’aturarà.
