Hi ha dues preguntes que es poden considerar els pilars fonamentals del debat sociolingüístic a Catalunya: per què val la pena que els catalans continuem parlant català en lloc de substituir-lo pel castellà i per què no és possible la plena igualtat entre català i castellà a Catalunya (tant en l’ús com en la legislació catalana). En aquest article, en què em referiré als catalanoparlants inicials i/o habituals com a catalans i al bilingüisme social (no individual) com a bilingüisme, respondré només a la segona. I ho faré perquè segons les darreres dades han augmentat tant els usos com la identificació bilingües i perquè en alguns discursos nacionalistes catalans (tot i que encara pocs) s’afirma que el bilingüisme és perjudicial però rarament s’explica per què des d’un punt de vista objectiu.
Per entendre millor fins a quin punt està acceptat de manera errònia i superficial aquest concepte dins de la societat catalana esmentaré les declaracions de dos líders d’opinió catalans. En primer lloc, en una entrevista l’any 2024 a la cantant Julieta a Youtube, titulada The Catalan dream w/ Julieta, la cantant barcelonina, a l’hora de justificar la seva decisió de cantar en català, remarcava que sent com a seus tant el català com el castellà. Aquesta doble identificació i aquest doble ús, declarava la Julieta, es deuen al fet que a casa parla castellà amb el pare i català amb la mare. A més, afirmava que aquesta combinació habitual entre els dos idiomes (en cap cas especifica en quin percentatge parla cadascun) també la reprodueix amb els amics i que és molt normal entre els catalans o, com a mínim, els qui viuen a Barcelona. No va esmentar cap asimetria en l’ús de les dues llengües ni la tendència a convergir més en l’una que en l’altra.
El segon cas és el del diputat del Partit Popular a Catalunya Nacho Martín Blanco, el qual en un debat de política lingüística previ a les últimes eleccions catalanes, afirmava constantment que ell és defensor del bilingüisme i que, dia rere dia, corrobora com el seu fill juga amb els seus amics en català i castellà amb absoluta normalitat i harmonia. És a dir, com si aquesta combinació a l’hora de parlar totes dues llengües es produís amb perfecció mil·limètrica i tothom parlés exactament durant el mateix temps les dues llengües. És el que els catalans, de manera natural, diu, han fet sempre: parlar indistintament tant l’una com l’altra. De fet, els mateixos diputats espanyolistes a Catalunya han normalitzat la pràctica de fer primer un discurs en català i el següent en castellà, talment com si intentessin demostrar que han parlat la mateixa quantitat de minuts en tots dos idiomes i que per tant ells mateixos són exemples reals del bilingüisme (social).
Tanmateix, la Julieta i el senyor Nacho Martín Blanco, en elogiar el bilingüisme a Catalunya com un fet natural i harmoniós que no genera cap desigualtat entre parlants, obvien un principi bàsic i universal del contacte entre llengües (o més ben dit, entre parlants de llengües diferents): si els membres d’una societat disposen de dues llengües que serveixen exactament per a les mateixes funcions, aquests membres acabaran parlant-ne només una, ja que l’altra esdevindrà supèrflua. I per què es produeix aquesta incompatibilitat? La resposta breu és que les llengües són comportaments excloents, és a dir, jocs de suma zero perquè no poden ser parlades alhora i perquè no són complementàries, sinó que es juxtaposen. No necessitem, doncs, dues llengües per satisfer la funció comunicativa dins d’una mateixa comunitat lingüística: amb una en tenim prou. Per tant, quan dins d’una mateixa comunitat els membres d’aquesta poden parlar entre ells dues llengües sense seguir cap criteri, a llarg termini una d’aquestes dues s’associarà a més incentius que l’altra per ser parlada per part dels membres de tal comunitat i, en conseqüència, l’altra deixarà de ser parlada. Aquests incentius que potencien un major ús de la llengua A en detriment de la llengua B solen dependre de factors extralingüístics com el prestigi, la identitat nacional, el nombre de parlants, l’obligació de parlar-ne una a l’àmbit laboral, etc. Però el que és inevitable és que els parlants, davant de la inèrcia de prioritzar una llengua per sobre de l’altra per evitar duplicar esforços, associïn diferents sancions i recompenses (socials o econòmics) a l’ús de les dues llengües presents a la comunitat i actuïn conseqüentment. El filòleg Gabriel Bibiloni ho expressava a finals dels anys noranta amb els següents termes: “dues llengües no poden usar-se dins una societat exercint cada una d’elles la plenitud de funcions. Si una de les dues ho fa, l’altra restarà inevitablement disminuïda per innecessària o supèrflua. Dues normes referencials diferents, dos mecanismes discriminatoris diferents, dos conductors del canvi lingüístic diferents, són tan incompatibles dins una societat com dues legislacions distintes, dos règims polítics o dos sistemes de valors.” Saltar constantment d’un conjunt de normes a un altre, és a dir, d’una llengua a una altra i sense cap criteri, és com intentar obeir alhora dos codis legals diferents que regulen una mateixa conducta. O cadascuna s’associa a funcions diferents (diglòssia) o finalment se n’utilitzarà només una. L’economia lingüística, o eficiència comunicativa, inherent a la naturalesa humana segons el politòleg Jean Laponce, és un dels factors causals principals d’aquest monolingüisme social, a banda d’altres comportaments com l’adaptació lingüística al nostre interlocutor. De fet, ell l’anomena la “Llei de Babel”.
En aquest sentit cal afegir que estem dissenyats per pertànyer a comunitats, és a dir, grups que es divideixen en subgrups interrelacionats entre ells, i a tenir converses freqüents en el temps amb els membres d’aquesta comunitat, motiu pel qual tenim la predisposició a consolidar l’ús d’una única llengua quan ens trobem amb les persones amb qui interactuem freqüentment i no a estar endevinant o decidint cada vegada que ens hi relacionem en quina llengua hi parlarem. A més, haver de negociar o decidir a cada nova interacció quina llengua utilitzarem és cognitivament esgotador per al nostre inconscient, que malda per predir i automatitzar comportaments. Podem ser bilingües o políglotes i parlar dos, cinc o deu idiomes des d’un punt de vista individual, però cadascun d’aquests no els parlarem amb les mateixes persones del nostre entorn proper amb qui parlem habitualment en una altra llengua, sinó que cadascun el parlarem al territori on es concentra la comunitat de persones que el parla habitualment.
Dit això, és cert que existeixen dues excepcions a aquest fenomen, que són la diglòssia (o distribució funcional de llengües) i l’alternança de llengües. Tanmateix, si bé és cert que durant el segle XIX alguns sectors de les elits barcelonines feien usos diglòssics, i per tant asimètrics, amb el català i el castellà, des del segle XX fins ara no s’han identificat usos diglòssics a Catalunya i, probablement, una diglòssia actual acabaria fent perdre encara més el prestigi al català. Quant a l’altra excepció, es pot afirmar que, d’acord amb Gumperz, l’alternança entre dues llengües, si no és per a determinades funcions estètiques, no deixa de ser una negociació constant en què un dels dos o més interlocutors s’acaba adaptant a l’altre. Per tant, si el bilingüisme social existeix en un context sociolingüístic com Catalunya, és perquè és asimètric, desigual: hi ha un percentatge de membres de la societat catalana superior demogràficament, i que augmenta progressivament, que només o molt majoritàriament parla en la llengua X (castellà) i utilitza poc o gens la llengua Y (català) i un altre percentatge inferior de parlants que assumeix el cost d’estar sempre disposat a canviar entre la llengua X i la llengua Y en qüestió de segons tot i parlar habitualment en la llengua Y. Encara més: aquesta situació de bilingüisme duu a tots els catalans a tenir més incentius (evitar problemes, caure bé, assegurar una comunicació fluida, evitar ser catalogat com a independentista, etc.) per parlar més sovint castellà que no pas català i a tots els castellanoparlants a continuar parlant només en castellà. De fet, si tots els membres de la societat catalana fossin realment bilingües en català i castellà s’acabaria produint la següent paradoxa, que és el que enuncia la Llei de Babel de Laponce: tota la població, tot i poder emprar dues llengües, acabaria fent servir només una de les dues llengües per les raons exposades abans. És per això que el bilingüisme social simètric no existeix (el 100% de la població parla durant la mateixa quantitat de temps dues llengües) i el bilingüisme social asimètric, que és el que es produeix a Catalunya, és l’avantsala del monolingüisme en una de les dues llengües en contacte o d’un context diglòssic que també genera usos desiguals.
Fins ara, doncs, la majoria de líders d’opinió catalans s’han abstingut de criticar el bilingüisme i l’han presentat com una mena de pax augusta per tenir a tothom content i semblar més moderns, cosmopolites i oberts de ment. Fins i tot alguns líders d’opinió que no són ni del PP ni de Vox ens intenten fer creure que els catalans, com que som una societat plural i diversa i amb un hibridisme consubstancial, és lògic que siguem bilingües perquè ens permet defugir l’essencialisme. Tanmateix, la seva vigència jurídica i social ha permès que, en lloc de bilingüitzar-nos tots, molts castellanoparlants residents a Catalunya hagin gaudit del privilegi o, concretament, del dret i de la norma social de parlar sempre en castellà i de l’exempció del deure ètic de parlar català. No han tingut, doncs, cap incentiu per esdevenir catalans. Plantejar la inversió de drets i deures s’ha considerat innecessari però, sobretot, immoral. Tant com ser monolingüe en català a Catalunya, comportament hauria d’adoptar una massa crítica de catalans per revertir la situació actual.
La conclusió a la qual es pot arribar és que el bilingüisme dels catalans és un dels principals obstacles per poder viure íntegrament en català a Catalunya perquè tots els catalans, inferiors demogràficament, saben castellà i la majoria d’ells està disposat a parlar-lo sempre i en qualsevol indret de Catalunya amb qualsevol interlocutor que no sembli català. És per això que es pot afirmar que el bilingüisme social, des d’un punt objectiu, desincentiva l’ús del català en una societat com la Catalunya actual perquè el converteix en innecessari, fins i tot trobant-nos en un context de règim democràtic que a priori protegeix les minories.
