Junts i el PDECat hauran d’entendre’s: pel seu propi bé, i pel del país
El dia següent de les eleccions del 14F, el cost del trencament de Junts i el PDECat ja era evident. La candidatura de Carles Puigdemont es va deixar dos diputats pel camí i va quedar en tercera posició (a les darreres eleccions europees la papereta del President a l’exili va quedar primera i amb diferència) i va perdre tota opció d’encapçalar la Presidència de la Generalitat, mentre que el partit liderat per Àngels Chacón va quedar fora del Parlament. Cal afegir, també, que la divisió del grup parlamentari a Madrid ha deixat ambdues forces com a grups marginals al Congrés.
Aquests resultats potser no són un fracàs gegantí, però sí considerable, i cal veure’ls com un avís seriós. La conclusió que se’n deriva sembla lògica: el trencament ha estat un mal negoci per a totes dues parts. I, m’atreviria a dir, també per a l’independentisme i el país en general.
Per força, doncs, tard o d’hora haurà de venir el moment de recosir, de recompondre. La reconciliació. No soc ingenu: és cert que, en aquest trencament, com en tots, hi ha hagut discussions àcides i retrets durs. I és possible que encara calgui una mica més de temps. Però és igualment cert que el cost de mantenir aquest trencament s’incrementa cada dia que passa, com després veurem.
No sé pas quina fórmula caldrà fer servir, ni em pertoca a mi de trobar-la. Ara bé, passada la ressaca electoral i un cop esvaït el fum de la batalla a Twitter, s’entreveuen els elements de consens que, durant els propers anys, poden fer de pal de paller d’aquests dos espais: la independència de Catalunya, i un model social que combini l’impuls econòmic amb un estat del benestar avançat. Al voltant d’aquestes dues idees, s’hi trobaria un espai que aglutina des del centre-esquerra fins al centre-dreta del país, així com des de l’independentisme més unilateralista fins aquell que és una mica més gradualista.
Ara que tenim govern hi ha, a més, un altre factor que cal tenir present. Se’m fa difícil d’imaginar que un membre del PDECat no pugui, com a mínim, aprovar les propostes del pacte de govern de diverses de les conselleries que ostenta Junts. Així com, a la inversa, se’m fa difícil de creure que els ajuntaments governats pel PDECat facin una gestió que se situï a les antípodes dels juntaires.
No podem, però, enganyar-nos. La fórmula que es trobi és segur que no agradarà els més intransigents de cada cantó, ja sigui en els eixos social o nacional. Un espai que busca aglutinar, un espai que aspira a ser guanyador i de masses, un espai que s’anomena “Junts” és, per definició, incompatible amb qualsevol mena de purisme, extremisme o intransigència.
Ja hem explicat el cost de la intransigència i del trencament. Tot i així, és possible que alguns continuïn pensant que, de cara al futur, les conseqüències negatives només seran per l’altre. Un juntaire podria pensar que qui hi sortirà perdent, a partir d’ara, serà el PDECat. I un militant del PDECat podria dir-me que els de Junts ja s’ho faran.
Doncs bé, la realitat és que les coses encara poden anar molt pitjor. El trencament a escala municipal pot provocar una catàstrofe electoral per a aquest espai polític a les properes eleccions municipals. La presentació de dues candidatures –una de Junts, i una del PDECat- a pobles i ciutats comportarà sens dubte la pèrdua d’un gran nombre d’alcaldies, especialment en aquelles capitals de comarca on alguns alcaldes carismàtics han romàs al PDECat: Igualada, Vilafranca del Penedès o Tortosa. Els resultats a la ciutat de Barcelona poden ser, també, dolentíssims.
Sense ser membre de cap dels dos partits, com a ciutadà, com a nacionalista català i com a independentista, em preocupa un escenari en què l’espai de Junts i el PDECat quedi relegat a la marginalitat política, en el context d’una pugna que se centri exclusivament entre el PSC i ERC, tant a nivell de país com municipal.
Sabem que el PDECat necessita la massa social i visibilitat de Junts, i que Junts necessita l’estructura municipal i de partit del PDECat. Tenim els elements de consens: independència, catalanisme i model social que combina impuls econòmic amb polítiques de benestar. I tenim, insisteixo, el compte enrere en marxa per tal d’evitar el desastre: les municipals del 2023.
Imatge de capçalera: ACN
