Amb la desfeta i propera desaparició de Ciudadanos i, simultàniament, la consolidació de VOX com el principal partit d’oposició al bipartidisme, que és el sistema hegemònic a la política espanyola des de la fi de la dictadura, es consolida l’espai ideològic aparegut a principis de la dècada del 2000, el neoespanyolisme: un espanyolisme qüestionador del marc constitucional que ha acabat impregnant profundament tota la política espanyola (i catalana), i una ideologia que, paradoxalment, es defineix a si mateixa com a màxima defensora del text constitucional.
L’espai comença a gestar-se l’any 2004, amb la tornada al govern espanyol del PSOE després de vuit anys de governs del PP. Dos processos polítics empresos pel PSOE foren els detonants de la seva aparició: la negociació d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya i les negociacions per acabar amb la violència a Euskadi; processos que provocaren una reacció frontal d’oposició dels sectors espanyolistes de la societat catalana i basca. La novetat fou que una part d’aquests sectors eren socialment progressistes i es sentiren traïts pel PSOE, partit amb el qual s’identificaven. Escindits de l’entorn socialista, idearen un espai separat del partit que monopolitzava l’espanyolisme, el PP, partit conservador en l’eix social. A Euskadi crearen Unión, Progreso y Democracia (UPyD), i a Catalunya Ciudadanos (C’s). Els noms dels partits no foren escollits a l’atzar. Ciudadanos va obtenir tres escons a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2006 i UPyD va obtenir un escó a les eleccions espanyoles de l’any 2007. Amb aquesta representació, comencen a influir a l’agenda política, sobretot al PP, partit al qual esgarrapen més vots, ja que, com hem dit, l’espanyolisme era l’eix d’aquests partits.
A la fi de la dictadura franquista, l’espanyolisme, massa identificat amb la dictadura i la seva ideologia autoritària i reaccionària, fou majoritàriament bandejat durant el procés de transició per adaptar el règim a un estat de dret homologable als de la llavors Comunitat Europea, a fi accedir-hi. L’espanyolisme és, bàsicament, una ideologia excloent i il·liberal que només accepta una visió uninacional, unitària, centralitzada i castellana d’Espanya, que nega tota forma de plurilingüisme, de descentralització territorial o dret d’autodeterminació de les nacions de l’estat, i que no tolera cap pluralisme en el qual es desenvolupi qualsevulla forma d’expressió política contrària a aquest dogma, o en una llengua diferent al castellà. Així mateix, l’espanyolisme no s’identifica a si mateix com un nacionalisme, ja que considera que el nacionalisme d’estat no es pot considerar nacionalisme, perquè seria natural. Nacionalistes, en tot cas, ho són la resta.
Durant el procés constituent es va rebutjar incloure a la constitució la immensa majoria de tesis espanyolistes. Sí, el text feia oficials les diferents llengües de l’estat i reconeixia el dret a l’autonomia de les diferents nacionalitats i regions espanyoles. El text, que deixava molt marge en la seva interpretació, presentava un sostre de transferència de competències a les futures comunitats autònomes, tàcitament il·limitat. Probablement no es va aprofundir més en la qüestió territorial per l’elevat risc d’involució democràtica que representaven els aparells de l’estat, obertament franquistes, anomenats el Búnker, que van tenir el seu cant del cigne amb l’intent de cop d’estat fracassat de l’any 1981. L’article segon de la Constitució s’ha entès com una concessió al Búnker.
En aquell moment, només Alianza Popular (AP), predecessora del PP, partit que no condemnava obertament l’herència política franquista, com tampoc avui el PP, va oposar-se a aquests preceptes, però el seu escàs suport electoral va impedir-li vetar o reformular el text constitucional. Així doncs, excepte el nacionalisme basc, que es va abstenir, PSOE, UCD, Partit Comunista i el nacionalisme català van aprovar la Constitució.
Semblava que Espanya, durant els primers anys de vigència de la Constitució, i amb governs del PSOE, tenia una inèrcia que menava a una democràcia germànica, ja que, tot i que el sistema d’organització territorial tenia moltes limitacions i no era nominalment federal, sí que en tenia la vocació, amb elements semblants als de Suïssa o Alemanya, com el plurilingüisme. El Tribunal Constitucional, amb el fonament jurídic simple, i a la vegada revolucionari en la tradició política espanyola, dictaminà que, mentre no prohibís el castellà, tota llei era constitucional, i avalà tant la immersió lingüística a l’escola catalana com les successives lleis de política lingüística catalanes.
Però tot fou un miratge lampedusià. El PSOE i UCD presentaren ja l’any 1981 la LOAPA, amb la voluntat d’establir topalls al desenvolupament de l’estat autonòmic, tot i que fou declarada inconstitucional. Mentrestant, l’espanyolisme, que romania hibernant, no fou revisat d’acord amb paràmetres democràtics per l’esquerra, i, per exemple, no es pogué afrontar un procés de memòria democràtica fins la dècada del 2000, ja que la por a la involució romania com una espasa de Dàmocles, perquè els aparells d’estat, impermeables a la democratització, restaven com un mur contra canvis profunds, fins el punt que el mateix PSOE es va aprofitar d’aquests aparells per tal de crear un sistema d’execucions extrajudicials contra l’entorn d’ETA, el GAL. Així, el 1996, amb l’accés del PP al govern espanyol, s’invertí la inèrcia definitivament.
El PP, hereu d’AP, i principal partit d’oposició després de la desaparició d’UCD, formalment havia acceptat la Constitució, però va apropiar-se del text subvertint-ne l’esperit. L’espanyolisme començà a ser rehabilitat però encara no era hegemònic, ja que encara estava massa identificat amb les tesis conservadores del PP, que era l’únic partit que fins llavors havia qüestionat les transferències de competències a les comunitats i els processos de normalització lingüística. Ja durant la segona legislatura del PP, en el marc de la lluita contra ETA, i amb el suport del PSOE, s’aprovà la llei de partits, que permeté il·legalitzar l’esquerra abertzale basca per connivència amb el terrorisme. Aquest marc mental, el de la violència, començà a ser aplicat a tot el nacionalisme basc i més tard fou aplicat al català.
En aquest context, tot i la tornada del poder al PSOE l’any 2004, sorgí el neoespanyolisme, una reformulació del discurs reaccionari espanyolista per semblar que els seus objectius, inacceptables en democràcia i obertament contraris al text constitucional, havien canviat. Aquest creà un discurs que justificava una involució democràtica i l’aplicació d’un nacionalisme d’estat homogeneïtzador i agressiu contra les minories nacionals, la pluralitat democràtica que representen els partits i organitzacions nacionalistes, i les polítiques constitucionals de descentralització territorial. En definitiva: tot el que qüestionés el dogma espanyolista, i tergiversant el concepte del patriotisme constitucional, ho presentaren com polítiques de defensa de la igualtat, la constitució i la democràcia, tesi que es va veure reflectida en el noms dels respectius partits. Seguint aquesta tesi, els partits nacionalistes no espanyolistes que amenacen la Constitució, eufemisme d’amenaça a la unitat d’Espanya, han de ser combatuts per tal de garantir la igualtat i acabar amb la discriminació. Igualtat i discriminació enteses, és clar, com a eufemismes per a igualar i homogeneïtzar en favor del grup majoritari. Així, les polítiques autonòmiques d’educació, perfectament constitucionals, són qualificades d’adoctrinament, d’atemptar contra la neutralitat i un intent de soscavar la democràcia, i l’espanyolisme esdevé sinònim de democràcia i neutralitat. Però no passa mai a l’inrevés: l’espanyolisme mai no es consideraria adoctrinament perquè és neutral, però la discrepància és adoctrinament. També, tot i la llibertat d’expressió, les línies editorials de les televisions i premsa de les autonomies que s’apartessin de l’espanyolisme serien etiquetades com a fomentadores de l’odi i d’atacar la llibertat. Llibertat entesa com a primacia d’unes idees sobre les que no agraden l’establishment espanyolista, de manera que aquest no hagi de canviar res que no vulgui, malgrat que sigui legítim: aleshores és suspecte d’imposició.
Així doncs, les polítiques lingüístiques per a revertir la minorització a què havien estat sotmeses les llengües pròpies durant segles i per garantir-ne el seu coneixement i ús, com la immersió lingüística, són presentades com a polítiques d’imposició que atempten contra la igualtat dels espanyols i com a persecució del castellà. Acceptar l’estat de minorització de les llengües pròpies hauria suposat acceptar les polítiques de normalització. Per tant, s’afirmà que totes les llengües estaven rehabilitades a nivell social per tal de justificar la supressió de les polítiques de normalització i tornar a aplicar polítiques de minorització presentant-les com a necessàries per a la preservació d’una suposada lengua común i per garantir el bilingüisme, un bilingüisme que amaga un monolingüisme en castellà. A l’inrevés seria inacceptable, perquè promoure massa el català o el gallec seria atemptar contra la democràcia, perquè, suposadament, sense una llengua comuna, la democràcia és inviable, tot i existir exemples de països multilingües que no en tenen cap, com Suïssa. El supremacisme és la idea força darrere d’aquest discurs, perquè, per a l’espanyolisme, el castellà es una llengua superior d’obligat coneixement que ha de mantenir la seva supremacia, mentre que les llengües pròpies són inferiors i no cal saber-les. Per això resulta insuportable que hi hagi àmbits, com l’escola o TV3, on el castellà no sigui predominant.
En resum, els nacionalismes no espanyols i les llengües no castellanes frustren l’ideal de democràcia perfecta, eufemisme de l’ideal espanyolista de la realització nacional d’Espanya; la homogeneïtzació política i lingüística. La Constitució, reduïda únicament al seu article segon, la concessió al Búnker, convertida en el nou búnquer espanyolista.
En una segona part d’aquest article, de pròxima publicació, intentarem explicar l’evolució que ha experimentat aquesta ideologia.
Nota: Enllaç a la segona part de l’article
