Aquest és el panorama polític actual: per una banda, tenim una total desorientació de l’independentisme català que s’arrossega des del 2017, i que aviat pot derivar en una descomposició del moviment; per una altra, una taula de diàleg buida de contingut i que no avança; i, per últim, una novetat: la propera renovació del Tribunal Constitucional, amb una majoria suposadament progressista.
Amb aquests tres elements sobre la taula, llenço la meva proposta estratègica per trencar el bloqueig del sobiranisme català. Ho avanço: es tracta de recuperar l’Estatut no retallat del 2006, i de fer-lo servir de palanca per recuperar la iniciativa i exercir l’autodeterminació.
La hipòtesi consistiria a posar damunt la taula de diàleg l’Estatut del 2006, en aquest cas la versió no retallada pel Tribunal Constitucional al 2010, com a proposta de la banda catalana. Recordem alguns fets clau sobre aquest Estatut: ha estat votat i impulsat també pel PSC, votat i aprovat al Congrés pel PSOE com a Llei Orgànica –amb firma del Rei inclosa- i aprovat en referèndum legal el 18 de juny de 2006 a Catalunya.
Aquest Estatut, amb els avantatges gens menors que acabo d’explicar, és el que cal comunicar al PSOE que Catalunya pensa aplicar. La proposta catalana de l’Estatut hauria de ser clarament explicada al poble català i a les instàncies internacionals, deixant clar que si l’Estat nega el dret a l’autonomia al nostre país, extrem que cal presentar com un escàndol, aquí s’exercirà l’autodeterminació per la via unilateral.
Aquí s’obren perspectives interessants. Atès que se suposa que el PSC i el PSOE estan a favor d’un Estatut, i que el Constitucional tindrà una majoria suposadament progressista, no s’hi podran oposar, oi? Evidentment faig sarcasme. El que és evident i gens sarcàstic és que se situa el PSC i el PSOE en una situació molt incòmoda, i que se’ls passa una patata calenta. I és que l’Estatut no retallat del 2006, per bé que és extraordinàriament limitat, conté elements que són línies vermelles per a l’Estat, com per exemple l’eficàcia jurídica de reconèixer Catalunya com a nació. Convido el lector a consultar els peus de pàgina del Constitucional, a partir de la pàgina 20 del text estatutari.
Per altra banda, proposar l’Estatut implica, com hem dit, presentar un text tancat i aprovat, que avorta els intents de dilació del PSC i el PSOE que, com amb la taula de diàleg, ens aboquen a interminables negociacions o a sentir excuses com ara que “primer cal que hi hagi diàleg entre catalans”. Doncs bé, entre catalans ja vam dialogar: l’Estatut va ser aprovat pel Parlament, pel Congrés i en Referèndum. Ara no perdem més temps. Som-hi i de cara a barraca.
Si, com és previsible, el PSC i/o el PSOE torpedinen aquesta iniciativa estatutària aprovada per ells mateixos, tindrien greus problemes per explicar-se davant de l’electorat, i es convertirien en un agent immobilista, contrari al diàleg i contrari a l’autonomia, i aliè a tota centralitat, gairebé al nivell del PP. L’altre escenari seria que el PSC s’enfrontés al PSOE, hipòtesi que descarto sens perjudici que hi pogués haver unes tensions internes que també ens poden interessar.
Mentre es porta a terme aquesta negociació, caldria fer una tasca de construcció nacional, reforçament de la identitat i pedagogia interna i externa. I, encara que exercir l’autodeterminació unilateral té les dificultats que ja coneixem, sens dubte és millor exercir-la disposant d’una causa justa –negació de l’autonomia dins l’Estat-. En combinació amb les sentències europees dels presos polítics es podria obrir un context més favorable.
En resum, els objectius d’aquesta proposta són: a) Recuperar la iniciativa, perquè portem 5 anys a la deriva, b) Guanyar suport de la ciutadania catalana, c) Disposar d’un nou momentum i una legitimació per tirar endavant un nou embat independentista, d) Debilitar enormement el PSC-PSOE, e) Tenir una negociació real i no una taula de diàleg buida, i f) Facilitar relleus i nous lideratges a l’independentisme.
Evidentment aquesta és només una hipòtesi, i segur que pot ser esmenada i millorada. Malauradament, haig de dir que no en trobo gaire més: si n’hi ha de millors, i sobretot factibles, soc tot oïdes. Reconec també que no és una proposta per a aquells que creguin que tenim les condicions per a obtenir la independència demà mateix. Ara bé, com a nacionalista i independentista des del 2006, tinc clar que aquest és un conflicte de llarg abast i, per tant, penso que cal reordenar coordenades, aprofitar les escletxes per deixar de retrocedir, i començar a menjar-li terreny de nou a l’adversari. Pensem-hi.
