La guerra d’Ucraïna és sense dubte l’esdeveniment bèl·lic més important succeït a Europa des de la Segona Guerra Mundial, d’una magnitud no vista al món des de la l’època de la Guerra Freda, en el que ja és una guerra de facto entre Rússia per una banda i Ucraïna i l’OTAN, per altra, ja que les represàlies econòmiques entre els dos bàndols i l’enviament massiu d’armament a Ucraïna converteix als països de la OTAN en no-bel·ligerants, ja que participen al conflicte a favor d’Ucraïna però sense involucrar-se militarment.
En les últimes setmanes hem vist com de l’estancament de la ofensiva militar russa s’ha passat a una contraofensiva ucraïnesa que de moment sembla desastrosa per a l’exèrcit rus. Una guerra que Rússia només creia que duraria uns dies, ja dura més de 6 mesos i sorprenentment cada dia li pinta pitjor, jo mateix creia que Ucraïna seria derrotada.
Però la lliçó principal que ens aporta aquesta guerra, és la de revisar la idea que Rússia ha estat i és una superpotència militar. Durant la Segona Mundial, les dues potències que van dur Alemanya a la derrota foren els Estats Units i la Unió Soviètica, la darrera sobretot, ja que fou la qui va causar la immensa majoria de baixes alemanyes i es va crear el mite de la superpotència russa, que fins llavors no havia jugat a la lliga de les gran potències. Després de la guerra les dues superpotències vencedores es van enfrontar durant quasi 45 anys per l’hegemonia mundial de manera indirecta, en el que s’anomenà la Guerra Freda. Amb la desintegració de la URSS, Rússia va heretar la immensa majoria del poder militar soviètic, el segon del món.
Una idea que es creia inqüestionable es desfà com un tarró de sucre: Rússia no es el gegant militar invencible que semblava a la fi de la Segona Guerra Mundial i a la Guerra Freda. Des del 1945, la Unió Soviètica/Rússia va participar en cinc guerres: a l’Afganistan, dues a Txetxènia, a Geòrgia i a Síria. La d’Afganistan i la primera guerra txetxena acabaren en derrota russa, la de Geòrgia fou un conflicte breu contra un exèrcit petit, i a la de Síria tingué una participació limitada. La primera guerra russa a gran escala des de 1945 és la d’Ucraïna, i sembla que segueix el patró de la història russa: Un país gegantí disfuncional i endarrerit que resulta derrotat quan s’enfronta a rivals preparats: Per Suècia i Polònia a la guerra de Livònia, per França i la Gran Bretanya a la guerra de Crimea, pel Japó a la guerra russo-japonesa, per Alemanya a la Primera Guerra Mundial i va estar a punt de ser derrotada per Finlàndia a la guerra d’hivern, per citar alguns exemples. Només va guanyar la Segona Guerra Mundial gràcies al massiu suport material nord-americà i britànic, exactament el mateix suport que ara està rebent Ucraïna.
Anem llavors a fer una qüestió. De totes les causes que s’han dit sobre l’origen de la Unió Europea, es parla poc de Rússia com origen de la construcció europea. Sense la suposada gran amenaça soviètica s’haurien creat l’OTAN i la UE? Perquè igual que es té clar que l’OTAN és una societat de defensa militar europea sustentada en la capacitat militar nord-americana, la UE és una societat econòmica de defensa europea sustentada en l’economia alemanya, una unió econòmica que pogués generar i escampar prosperitat per l’Europa que havia quedat a l’oest del teló d’acer i allunyar l’amenaça comunista.
I sabent això, tocaria redefinir el paper de la UE i l’OTAN. El paper absent de França i Alemanya a l’hora de combatre amb determinació l’agressió russa ha estat substituït per Polònia, que està sent crucial en la defensa d’Ucraïna, tant en l’enviament d’armament, com en el suport financer i humanitari i en el lideratge en les sancions. Alemanya s’ha autoexclòs per un pacifisme absurd practicat durant anys que només ha contribuït a encoratjar Rússia i crear-ne dependència energètica i França ha optat per una política d’apaivagament.
L’ascens de Polònia com una de les principals potències de la UE, sobretot en l’aspecte militar, però també moral, redibuixa els equilibris interns de la UE. Crec que Ucraïna hauria d’entrar immediatament a la UE ja que ha pagat massa car la seva voluntat d’accedir a la UE i per la defensa d’Europa davant l’agressió russa. Europa podria defensar-se perfectament sola i no li caldria la protecció i la consegüent submissió a la política nord-americana? Com dur a terme llavors la defensa europea?
Penso en un sistema de defensa col·lectiva de responsabilitat repartida entre un petit grup d’estats que cobririen diverses àrees del continent, assumint el gruix de la despesa i dels efectius a canvi de compensacions per la resta d’estats, sense que aquests eliminin els seus propis exèrcits. Amb aquest sistema no caldria crear un sol exèrcit de la UE i evitaria l’hegemonia militar d’un sol país sobre la resta. Si Ucraïna acaba guanyant la guerra, disposarà d’un dels exèrcits més ben equipats i experimentats del món, que conjuntament amb la política de rearmament polonesa, situa dos grans exèrcits com pivot de la defensa de la frontera oriental europea. França podria estar a càrrec de les operacions navals i la dissuasió nuclear per exemple. Dubto que amb el paper irresponsable que ha jugat fins ara Alemanya i les seves inseguretats i acomplexaments respecte a un passat mal digerit volgués jugar cap paper en la defensa europea i sembla més voler centrar-se en el seu paper de pilar econòmic europeu. Aquest grup d’estats superen àmpliament en població i pressupost de defensa a Rússia i seria mes fàcil de coordinar.
Al final no hem fet cas de les previsions sobre que pogués arribar aquest escenari geopolític, i hauran estat les necessitats i urgències bèl·liques les que han obligat a prendre les decisions dràstiques que fa anys que s’haurien d’haver pres, com ha estat gairebé sempre a la història.
