El proppassat 6 d’agost ens vam llevar amb la notícia que la xifra de naixements a Barcelona durant el 2021 havia sigut la més baixa registrada des de l’any de l’entrada de les tropes nacionals al Cap i Casal, aquell fatídic 1939. Tot i que segur que la pandèmia de la Covid-19 hi ha contribuït col·lateralment, la realitat és que aquesta tendència a la baixa és sostinguda durant, com a mínim, els darrers 40 anys. No cal ser un observador perspicaç per adonar-se que a l’entorn urbà les barbes blanques i els caminadors abunden, mentre que els cotxets i els xiscles puerils són escassos fora de parcs infantils i escoles.
Davant d’aquesta constatació, la pregunta que va sobrevolar els meus pensaments va ser quina rellevància tindria Barcelona o -per posar-nos esplèndids- Catalunya en la natalitat mundial d’avui. Tal vegada aquest baix nivell de procreació serviria per a fer del nostre món un lloc ecològicament més sostenible, com prediquen alguns profetes del progressisme nostrat? Res més lluny de la realitat.
Com si d’una divina providència es tractés, l’agència estatal d’estadística de l’Índia em va brindar la resposta en una descriptiva infografia titulada “on naixeran els propers 1000 nadons”. Es tracta d’un gràfic de bombolles en el qual la mida de la bombolla indica la proporció de nadons d’aquest total.
La primera impressió és que hi ha dues zones del planeta que dominen abassegadorament sobre la resta, Àsia i Àfrica, on d’aquí a uns minuts naixeran almenys 840 dels propers 1000 nadons. En efecte, al “top 5” no hi apareix cap país occidental, ni tan sols la superpotència mundial dels nostres dies, els Estats Units d’Amèrica, que queden relegats a una discreta setena posició. L’Índia emergeix com a campiona indiscutible de natalitat amb més de 170 naixements, i supera clarament una Xina que, malgrat que presenta una fecunditat en caiguda lliure, encara aporta un respectable 10% del total mundial. Per altra banda, molts dels països que sempre hem associat amb la pobresa i la desnutrició cròniques, resulta que tenen un nombre de naixements notablement elevat; de fet, fins i tot superior al de tota l’Europa occidental junta.
Nacions Unides projecta, per exemple, que Nigèria (206 milions) podria assolir els 400 milions cap al 2050, i ultrapassar així la població dels mateixos Estats Units d’Amèrica. Potser aquells anuncis de televisió de nens desnodrits i famèlics no són una representació ajustada de la realitat al continent africà dels darrers 20 anys. La realitat objectiva és que es tracta d’un continent on la fam queda circumscrita a regions concretes i on les millores sanitàries més bàsiques han arribat a gairebé tots els països. La mortalitat infantil s’ha reduït a la meitat i l’esperança de vida ha augmentat uns 20 anys en el transcurs de les darreres dècades.
L’altra cara de la moneda és l’autoanomenat món occidental (Europa occidental i Nord-Amèrica), que malgrat amassar gairebé el 50% del PIB mundial, aporta només 70 nadons al còmput, o, el que és el mateix, només un 7% dels nounats naixeran en un futur proper en algun dels països occidentals. I, d’aquest 7%, una part significativa són, de fet, fills de persones vingudes d’altres regions a la recerca d’un futur millor per a ells i la seva descendència. La prole dels nadius europeus tendeix, per tant, a esllanguir-se, i a ser numèricament irrellevant en termes planetaris.
La situació exposada en els paràgrafs anteriors xoca sovint amb una cosmovisió europea heretada del segle XX, en la qual els occidentals som el centre del món (amb el permís del Japó i la Xina), mentre que la resta de països són zones salvatges amb poblacions petites, famèliques i per civilitzar.
Aquesta nova realitat demogràfica no és només una curiositat estadística o una constatació de la decadència occidental, sinó la base sobre la qual es construirà la geopolítica mundial de les dècades vinents. La demografia i el canvi climàtic són dues variables clau que, aquest segle XXI, modelaran el món que hem conegut fins ara. Algunes de les conseqüències que podem preveure són:
- Jubilació en massa de la generació del “baby boom”: La generació més nombrosa i innovadora de la història entrarà ja al complet en l’etapa de jubilació. Això durà associades nombroses conseqüències que ja comencem a percebre : falta de mà d’obra, tensió del sistema de pensions públic, pressió sobre els sistemes sanitaris i caiguda del consum privat.
- Pèrdua de capital d’inversió: A mesura que els babyboomers es jubilin, les inversions dels seus patrimonis abandonaran els mercats de capital de risc alt i mitjà i es desplaçaran cap a inversions més conservadores per tal de poder-se garantir uns ingressos durant l’etapa final de la vida.
- Més pressió migratòria cap a Europa: Els països amb poblacions joves i grans tendiran encara més a voler emigrar cap als països envellits del vell continent en cerca d’oportunitats laborals i fugint d’un clima cada cop més implacable. La pressió a les fronteres de la Unió Europea serà cada vegada més intensa i progressivament més difícil de gestionar.
- Deslocalització fora de la Xina: Després de gaudir d’unes dècades de mà d’obra barata i quasi il·limitada, les corporacions assentades a la Xina començaran a canviar de model. D’una banda, cercaran països amb millors costos laborals i estructura demogràfica (ex: Filipines, Cambodja, etc.), i, de l’altra, es relocalitzaran a prop dels centres de consum als EUA i Europa.
- Declivi de la Xina: L’envelliment accelerat de la Xina i la progressiva pèrdua de població que s’esdevindrà durant les properes dècades frenarà les aspiracions xineses d’erigir-se com la superpotència del segle XXI. La nova estructura demogràfica obligarà a desviar recursos cap a l’atenció de la població gran i aturarà la capacitat d’innovació i expansió del gegant asiàtic.
- Auge de l’Índia: El subcontinent indi està cridat a ser una de les potències emergents del nou segle, amb la seva quantitat de mà d’obra ingent i un sector tecnològic i manufacturer a l’alça. Tot i ser encara lluny de les primeres potències mundials, serà un actor internacional que caldrà tenir en compte.
- Reforçament dels EUA com a superpotència hegemònica: La millor composició demogràfica americana i el fet que la generació de millenials sigui tan nombrosa com la del baby boom, augura un bon futur als americans. El nivell de consum es mantindrà en estàndards alts, així com l’oferta de mà d’obra. Això posarà els EUA en avantatge respecte als seus decrèpits homòlegs occidentals i asiàtics, i allargarà la seva supremacia.
- Augment de la conflictivitat a l’Àfrica: La superpoblació africana i els efectes del canvi climàtic tensionaran encara més les disputes per l’accés a recursos naturals com l’aigua o el terreny conreable. El resultat serà que s’avivaran vells conflictes enquistats al continent.
- Perill existencial d’alguns països: El creixement natural negatiu i una emigració neta perllongada podria comprometre a llarg termini la viabilitat d’alguns països, especialment a l’Europa de l’Est i als Balcans.
Mentre reflexiono sobre aquestes conseqüències derivades del nou ordre mundial que dibuixa a poc a poc, em torna a venir al cap la pregunta inicial. Finalment, doncs, quants d’aquests hipotètics 1000 nens naixeran a Catalunya? Agafo la calculadora i em responc dient: “zero”. Bé, no del tot, ja que els decimals ens juguen, en aquest cas, una mala passada. Amb prou feines toquen 0,5 de cada 1000.
Finalment, em sento fascinat per la immensitat d’un món que és menys europeu que mai, per un continent africà amb tantes possibilitats com incògnites i per una natalitat catalana que, malgrat el que puguin dir alguns, és un esquitx tan minúscul que no serà un problema de res, sinó una mostra de la nostra (qüestionable) voluntat de ser.
Imatge: www.visualcapitalist.com
