La meva feina d’advocat laboralista em permet conèixer la rerebotiga dels negocis i les empreses del país, tant les seves virtuts com les seves misèries més sòrdides. M’agradaria, doncs, donar-vos a conèixer un tipus d’establiment que tots tenim present: un restaurant de guiris a Barcelona. Ho faré de la mà d’en Juan, un cuiner del restaurant Givaine, situat en una zona extremadament turística del districte de Ciutat Vella, a Barcelona. Com és lògic i exigeixen els principis de privacitat i de secret professional, els noms i les localitzacions estan convenientment canviats. Pel que fa a la resta, la història que explico està estrictament basada en fets reals.
En Juan és peruà, i va arribar a Barcelona deu fer vuit anys. És cuiner al Restaurant Givaine -tot i que al seu contracte hi figura una categoria inferior- i cobra uns 1.600 Euros al mes, dels quals 1.100 els cobra a través de la nòmina i, la resta, amb una entrega dels bitllets en mà. L’altra opció freqüent d’aquest locals és registrar falses mitges jornades. En qualsevol dels dos casos, el restaurant s’estalvia, de manera fraudulenta, part de la cotització a la Seguretat Social, amb la qual cosa el treballador veurà minvades prestacions com l’atur i la jubilació. Per si fos poc, fa una mitjana de 10 hores extraordinàries a la setmana.
Dels cinc anys que ha treballat, només ha fet vacances un any. Durant la pandèmia va treballar d’amagat mentre cobrava la prestació d’ERTO –que el restaurant li descomptava-. Quan en Juan ha tingut accidents de treball com ara mal d’esquena, talls amb el material de cuina, etc., ha estat l’empresària qui li ha proporcionat els fàrmacs i, fins i tot, li ha fet infiltracions. La situació d’en Juan és, no cal dir-ho, exactament la mateixa que la de l’Athar, el Wilson, la Katy i la resta de companys de feina, o potser una mica millor i tot: els cambrers o els auxiliars de cuina –que freguen plats o tallen patates- tenen condicions encara pitjors.
La relació amb els empresaris –que són una parella- és un sistema quasi feudal dins del negoci, on són els caps qui ho decideixen tot, al marge de les lleis i els drets. Aquesta autoritat de vegades s’exerceix amb falsa generositat, amb una espècie de paternalisme tòxic –“això és una família, i aquí us hem donat feina”-, però si aquest argument no és convincent, sovint s’utilitza l’amenaça, l’extorsió o la falsa promesa a persones que estan en situació irregular i necessiten papers, estan pendents d’aconseguir reagrupaments familiars, etc. Val a dir que els propietaris del Restaurant són, també, nouvinguts. És un fenomen que he observat en diversos casos, i és força habitual: l’explotació d’uns nouvinguts, sovint de països una mica més desenvolupats, sobre altres nouvinguts, procedents de països més precaris.
El Restaurant Givaine no té cap mena de preocupació per la qualitat del servei o del producte; en canvi, opta sempre pel preu més car possible. I ho fa per dues raons ben senzilles: la primera és que, havent renunciat a qualsevol clientela local i posant tots els ous al cistell turístic, no té cap necessitat de fidelitzar cap client; la segona, que l’elevada rotació de personal, i els baixos costos i salaris, impedeixen qualsevol producte o servei de qualitat. Aprofito, doncs, per dir-ho: aquest no és un article contra tota la restauració catalana, però sí contra un sector que, a aquestes alçades, ja haureu identificat de sobra.
Tal com ja us deveu imaginar, l’ús i el respecte per la llengua catalana al nostre estimat Restautant Givaine és nul. No només s’ignora la llengua del país a l’atenció oral, sinó que aquesta també és inexistent en la cartelleria, menús i cartes, etc., contravenint així el mandat de l’Estatut de Catalunya, el Codi de Consum i la Llei 1/1998 de Política Lingüística.
El resultat d’aquest model de negoci basat en l’explotació i la precarietat és el de consolidar una societat paral·lela emprobrida, formada per població d’origen nouvingut sense cap possibilitat d’integració. Això arriba a l’extrem que molts dels treballadors d’aquesta mena de negocis tenen una situació tan precària que, malgrat treballar, acaben sent usuaris habituals de tota mena de serveis socials. En altres paraules, cobren tan poc i les condicions són tan dolentes, que és la societat –el diner públic- qui ha de compensar de forma indirecta la seva situació, mentre els seus caps s’estalvien els costos i n’extreuen els beneficis.
Hem vist com el Restaurant Givaine, com tots els del seu tipus, no és precisament un lloc amable per als seus treballadors ni per als clients. Però és que tampoc genera cap mena de valor afegit al barri, a la ciutat o al país. Per contra, la seva contribució és crear bosses de pobresa de molt difícil integració, crear viles i barris desarrelats i només al servei del turisme de masses, cometre frau fiscal i a la seguretat social, discriminar i minoritzar la llengua catalana i degradar les condicions laborals. Per dir-ho ras i curt: aquest és un model de negoci que ha de ser erradicat del nostre país.
Quan es parla de model de ciutat o de país, d’immigració o de polítiques econòmiques i socials, també cal parlar de totes aquestes qüestions, que tenen un impacte importantíssim en la nostra societat. El Restaurant Givaine no és una excepció. De fet, és només un exemple dels milers de restaurants o i bars, hotels, espais d’oci diürn o nocturn, les empreses de “delivery” i tants altres, que configuren un teixit econòmic alienador i tòxic, impropi d’un país que vol ser un sol poble i que aspira a ser un Estat socialment avançat.
