Llegia fa uns dies —i ja ho havia sentit a dir més vegades abans— que la llera per on s’hauria de canalitzar el discurs i l’acció perquè la voluntat independentista agafés embranzida i incrementés el seu cabal i la seua força és la de la reivindicació de les llibertats i la defensa de la democràcia. La idea és que l’estat Espanyol no és autènticament democràtic i que, per tant, en el seu si, les llibertats són incompletes i condicionals. Lligat a aquesta consideració s’hi afegeix, encara —i el matís no és menor— que tal anormalitat democràtica no és conjuntural, sinó estructural. La conclusió inevitable de tot plegat és, llavors, la necessitat de separar-nos-en, perquè la reforma i l’aprofundiment democràtics mai no poden reeixir a la pell de brau. Els dèficits són irreparables perquè, com es diu i es repeteix, «Espanya és irreformable». Per tant, allò indicat per a qualsevol amant de les llibertats (cosa que en principi seríem, majoritàriament, els catalans, però no —se sobreentén— els espanyols) seria allunyar-se’n, i no mirar de canviar allò immutable.
Aquesta línia argumental, però, no ha estat la majoritària en l’independentisme. N’ha estat una de secundària, per darrera d’aquella molt més popular que és l’economicista, que pivota sobre el dèficit fiscal, calculat en base al balanç —negatiu per a nosaltres— entre impostos pagats i inversió rebuda, un dèficit innegable, sigui el que sigui el criteri triat per a calcular-lo, i que de manera ressonant es resumiria en l’exclamació lapidària «Espanya ens roba», la qual, val a dir-ho, a banda de ser difícilment comprensible per qui parteix de la premissa que Catalunya també és Espanya (al capdavall l’acusació només té sentit en base al pressupòsit de l’existència d’una realitat catalana diferenciada de l’espanyola, cosa que acostaria l’argument economicista a la circularitat), tindria el defecte (o la virtut, des de la perspectiva contrària) de situar el litigi en l’àmbit de la política fiscal i econòmica i, per tant, de treure’l del de la reivindicació de l’autogovern (o de limitar aquesta reivindicació a la reclamació de sobirania fiscal, segons el model foral d’Euskadi i Navarra).
Entenguem-ho bé: no vull dir amb això que no hi hagi greuges econòmics que alimentin la reivindicació de sobirania política; vull dir que aquests greuges no poden ser l’autèntica causa del desig d’independència, un desig que, si és que realment som una nació, hauria d’existir encara que les balances ens fossin favorables, perquè la independència no és mai una qüestió de calés. La independència s’anhela encara que costi de diners, de fet, s’anhela encara que costi la ruïna. Potser en aquest cas les ganes es veurien afectades i els dubtes serien més grans, potser en aquest cas la reivindicació seria menys urgent i despertaria moltes suspicàcies, però certament no s’extingiria (com, correlativament, no s’arribaria a articular, per molt gran que fos el dèficit fiscal, si el territori afectat s’entengués a ell mateix com una part indistingible d’una nació integral).
Anàlogament, la línia argumental que faria referència a la manca de llibertats i a l’existència d’un dèficit democràtic tampoc no mena per ella mateixa a la reivindicació de sobirania territorial, i això perquè l’objectiu lògic, quan no es respecten les llibertats i quan la democràcia és tan imperfecta que sembla impropi anomenar-la així, no és la separació, sinó la regeneració. Fet i fet, va ser aquesta intuïció la que va dur molts independentistes que havien fet de les mancances espanyoles un dels arguments principals de la seua reivindicació de sobirania a posar-se molt nerviosos quan va irrompre Podemos, que suposava una esperança per a la regeneració que havien sentenciat que era impossible (i sí, ja sabem com ha acabat tot, però cal reconèixer que —i això ja ho sabien els antics— l’esperança mai no es perd, de manera que anunciar la seua mort definitiva no sembla una bona estratègia).
No, allò sobre el qual descansa la voluntat d’independència és que som una nació, i que la nació que som, no sols no pot viure amb plenitud sota el domini castellà, sinó que veu amenaçada la seua continuïtat històrica per la voluntat castellana d’assimilar-la forçadament. Els diners, en tot cas, vénen després (i vigilem amb els comptes que fem, que és fàcil caure en els de la lletera, sobretot quan els resultats depenen d’un extens condicionat que no es troba només en les mans pròpies de garantir).
Per als greuges econòmics hi ha la política fiscal i d’inversions, per als de governança democràtica, els canvis de govern, l’educació i les reformes legislatives. La sobirania, però, és el remei quan allò que cal salvaguardar són la supervivència i la llibertat nacionals.
Pel que fa a la democràcia espanyola, si és imperfecta, ho és, sobretot, perquè no respecta la minoria nacional catalana —de fet, no només la catalana—, i empitjora, encara, quan es recargola fins a esdevenir una caricatura amb la finalitat de desarticular els intents que, periòdicament, els catalans protagonitzen amb la voluntat d’alliberar-se. En aquest casos, l’estat deixa de tenir normes i passa a tenir només mesures, però sols per a nosaltres (per això resulta tan difícil que des de fora el vegin com se’ns mostra als catalans: perquè fora de Catalunya, l’estat funciona més o menys com tots —pitjor que molts, però millor que la majoria—, i així es percep a l’exterior).
Així mateix, les llibertats limitades o negades, aquelles que ens exclamem que Espanya no respecta, no són les llibertats en general, sinó la llibertat de viure plenament com a catalans i la de poder exercir el nostre dret a l’autodeterminació (i, secundàriament i instrumentalment, les llibertats ciutadanes dels qui no accepten la conculcació d’aquestes dues de fonamentals).
No té sentit parlar de democràcia i de llibertats en abstracte. La democràcia és un sistema que ens ha de permetre conquerir, de manera civilitzada, drets concrets que ens manquen, sense haver d’arrabassar-los per la força a qui per la força ens els nega, uns drets que també anomenem llibertats i que reivindiquem perquè ni els tenim ni se’ns preveuen: el de poder viure en català, el de recuperar la nostra autodeterminació interior, sense limitacions de cap mena, el de poder exercir la nostra autodeterminació exterior, el de disposar de les eines que permetin integrar els nouvinguts a la nostra comunitat nacional, el de no haver de preocupar-nos per la nostra supervivència com a col·lectivitat històrica i, finalment, el de no veure conculcats els nostres drets fonamentals individuals quan pressionem per assolir els anteriors. Les llibertats que no tenim són la de dir bon dia i que no et fotin un moc, la de no haver d’amoïnar-se de si a la reunió de veïns algú t’exigeix canviar de llengua o la de no dubtar que l’immigrant exigirà com un dret aprendre català, les llibertats que, en definitiva, derivarien de la devolució de la sobirania que se’ns va arrabassar per la força ja fa temps, molt de temps (però no prou per a no recordar-nos-en, perquè el poble a qui se li va prendre encara és viu i se’n dol).
No, les “llibertats” en general i la “democràcia” en abstracte no són la raó per la qual s’exigeix la independència. La independència la volem perquè els catalans no som castellans, però castellans ens hem de tornar si és que volem ser espanyols. I la resta és propaganda (feta per nosaltres).
I sí, ja ho sé, ara hi haurà aquells que s’exclamin: «Això és el mateix que dir que la independència es desitja per raons d’identitat!» Doncs sí, efectivament, és per això que té sentit ser independentista, aquí i a l’altra banda del món. Del que es tracta és de ser qui s’és i continuar sent-ho sense haver de preocupar-se’n. El benestar econòmic es compromet per aquest motiu, els drets poden arribar a suspendre’s, si aquella voluntat és desafiada, i la governança pot entrar en una situació d’excepcionalitat per la mateixa raó.
Ningú no vol veure desaparèixer la comunitat nacional amb què s’identifica, de la mateixa manera que no acceptaria perdre la seua identitat individual per molt que se li assegurés que, de fer-ho, el seu compte corrent, el seu status i les seues expectatives vitals millorarien i s’ampliarien. No és que no vulguem això darrer, és que per tenir-ho, no volem pagar el preu de deixar ser qui som (i no som la nostra cartera, ni ens defineixen les expectatives de què disposem). La identitat és canviant i difícil de definir, i pot ser perfectible. En tot cas existeix, perquè quan es veu amenaçada ens n’adonem i ens en dolem, i és innegociable. Per dir-ho a la manera de Bill Clinton: «És la identitat, tanoques!», que no és ni bona ni dolenta, simplement és (en tot cas, bo o dolent seria el fi amb què l’esgrimíssim, i aquí cal dir que alliberar-se és sempre una bona causa, tan bona com dolenta és negar la llibertat a un altre).
Davant d’això, encara se’m dirà: «Aleshores com aconseguirem ser-ne més, si tanta gent a Catalunya és castellana, o d’una altra nacionalitat diferent de la catalana (i, a més, en aquest darrer cas sovint s’ha castellanitzat)?». I efectivament, això és un problema, però els problemes no desapareixen negant-los, i fent veure que «això va de drets», o dient coses com ara que «no tothom té bandera però tothom té cartera», perquè si el problema fos la cartera, formular la solució en termes territorials seria com guarir un refredat amb penicil·lina, i perquè si això en realitat va de drets, la reivindicació a tots beneficia, i aleshores «millor units», perquè la unió ens faria més forts davant l’estat que ens nega les llibertats ciutadanes.
No, no, la cosa va justament de banderes, va del dret a ser catalans, no de ser ciutadans d’una democràcia espanyola modèlica (tot i que sí que voldrem ser catalans en el marc d’una democràcia catalana impecable). I si la bandera no ens importa, si la llengua no és un problema, si la identitat catalana, per ser identitat, és sospitosa de no ser res (a diferència de la castellana, que tothom sembla donar per descomptat que existeix i que resulta un factor polític decisiu) o, en tot cas, no és una causa defensable, aleshores per a què volem la independència? Per a gaudir del fet que en realitat seríem persones moralment millors que els espanyols i per tant, capaços de més justícia? De pensar així, no cauríem en el xovinisme mirant de fugir del nacionalisme (que si implica sentit de comunitat i s’esgrimeix per raons defensives, no té res de dolent)? No seríem, aleshores sí, nacionalistes en el mal sentit del terme? A més, no constituiria aquest hipotètic tret diferencial un tret —ai làs!— d’identitat?
La independència, com diu Alex Salmond, no va de balanços, però tampoc no va de drets, llibertats i democràcia abstractes (si fos així, quin palestí no voldria ser ciutadà d’Israel abans de ser-ho d’una república o d’una monarquia àrab?) La independència és un desig que naix d’una identitat, que és una cosa inevitable, perquè no hi ha humans fora de l’espai i del temps, d’un indret i de la història. La resta és propaganda (feta contra nosaltres).
Això segur que no convencerà aquells que pensen que no deuen ser tan secundaris els arguments economicistes i sobre la defensa genèrica de les llibertats i la democràcia, quan va ser sobre aquests que, almenys aparentment, van descansar les reivindicacions independentistes de les nacions criolles americanes (tant del nord com del sud). Als qui s’aferren a aquest exemple suposadament refutador voldria demanar-los si pensen que ara, quan les nacions americanes ja s’han consolidat (cosa que no vol dir que no continuïn tenint problemes de definició i que no existeixin reivindicacions nacionalitàries e dintre dels seus respectius estats), comprometrien aquestes la seua independència per raons econòmiques i de governança, o si, per contra, no comprometrien més aviat economia i governança per tal de mantenir aquella. I és que no té sentit esgrimir exemples de l’època prèvia a la consolidació del paradigma nacional (prèvia al món de nacions que som ara) en el moment que aquest ja ha cristal·litzat i és la norma general.
Certament, en sóc ben conscient, el fet que la qüestió giri al voltant de la nacionalitat i de la identitat que implica ens complica les coses a l’hora de mirar de ser-ne més, i evidencia que tenim problemes delicats que fan de mal formular i resoldre, però les coses som com som, i les nostres condicions no les decidim només nosaltres, sinó que també —potser sobretot— les decideixen per nosaltres i —sempre que poden, perquè Espanya sí que té un programa identitari, i no és defensiu sinó expansiu— contra nosaltres. Jo, en tot cas, confio en el sentit de la justícia que és inherent a tot ésser humà, i que acaba determinant el sentit de les seues accions i preferències quan el seu entorn i les seues circumstàncies biogràfiques no l’enfanguen en inclinacions irracionals. Confio que aquell que, a Catalunya, se situa fora o en la perifèria de la nacionalitat catalana, pot entendre que allò que vol per a si mateix és normal que els catalans ho vulguin per a ells, i que faci seua la nostra reivindicació o, si més no, que no s’hi oposi, atès que, de sortir-nos-en, la seua nacionalitat d’origen i de referència no se’n ressentiria i, per tant, tothom hi guanyaria (en tot cas només en sortiria perdent certa concepció nacionalista que no permet a Espanya entendre’s sense Catalunya, però que alhora no pot evitar concebre els catalans com un cos estrany), i atès que, al capdavall, no per identificar-se amb un altra nacionalitat, li ha de resultar impossible —ni tan sol difícil— identificar-se també, alhora, amb la catalana. Perquè la identitat, que és adaptable i complexa, també pot ser dual.
No sóc ingenu, però, i sé que no podrà haver-hi independència (ni, de fet, cap veritable reconeixement de la nacionalitat catalana amb conseqüències polítiques i jurídiques proporcionals) sense conflicte, sense tensions. La culpa, però, no serà dels qui aspirem a canviar d’status territorial per a sobreviure, sinó dels qui van decidir per nosaltres que la nostra existència no era desitjable o que només podia ser-ho si s’entenia subordinada, dels qui van decidir que la nostra existència era discutible, i que, en tot cas, era un afer que havien de discutir ells. Perquè aquests sí que es van prendre una llibertat que no els pertocava.
No voler-ho entendre és donar-se i renunciar, o és ser víctima de la pròpia propaganda. Pensem que, en realitat, hom intenta persuadir amb relats que a ell, d’entrada, ja li resulten persuasius, de manera que, al capdavall, qui més fàcilment sucumbeix davant de la propaganda és qui la fa (i en gran mesura la causa de l’actual desconcert de l’independentisme rau precisament en això: en un empatx d’un relat que es pretenia astut… la resta és por).
