El debat sobre la realització d’un referèndum a Catalunya sobre quin futur polític volen tenir els catalans perdura seriosament des de l’aprovació de la Llei de Consultes el 17 de març de 2010. La sentència de juny del mateix any, que deixava en paper mullat el nou Estatut, i que va ser l’inici de l’esclat de l’anomenat “Procés”, no invalidava d’entrada l’article 122 sobre el qual es fonamentava aquesta llei de consultes, però la deixava en un estat de llibertat vigilada, tal com es va poder finalment comprovar amb l’encausament de tota la mesa del Parlament i l’empresonament de qui n’era presidenta i segona institució del país.
En conseqüència, des del 2010 l’independentisme sociològic no ha parat de créixer. Hi ha ajudat la repressió arbitrària de l’Estat, les actuacions de claveguera contra personalitats públiques, la impunitat amb què actuaven els cossos estatals de seguretat (enviats massivament a Catalunya), i la impunitat de les agressions feixistes de caire unionista que s’han multiplicat exponencialment, com la que va patir el fotoperiodista Jordi Borràs. Si inicialment l’estat ja era poc dissimulat en el fet de saltar-se les pròpies lleis, i tots els drets humans haguts i per haver, amb escorcolls il·legals, entrades sense ordre a empreses i domicilis privats, arrestos sense proves…, la ràbia per la celebració, malgrat tot, del referèndum del 2017, els va treure de polleguera del tot.
A partir d’aquí, es va acabar tota dissimulació. Després del descrèdit internacional per una repressió inhumana contra la població civil, amb imatges que van fer la volta al món, i amb la connivència vergonyosa de les institucions europees, en qui molts catalans tenien dipositades la seva confiança, ja no els va venir d’aquí i van tirar pel dret. Van destituir governs democràticament elegits, van enviar a la presó els principals líders polítics (els qui no van poder o no van voler marxar a l’exili) i van anar convocant eleccions autonòmiques imposades una rere l’altra amb la voluntat que sortís un resultat que satisfés l’Estat. Sense èxit, cal dir. Al final, l’aposta de la caverna espanyolista per C’s va esdevenir un suflé que a nivell de l’estat els ha petat a la cara amb l’aparició de VOX.
En aquest estat de coses, i encara amb milers d’encausats, empresonats i exiliats, als quals cal afegir la penosa situació a què l’estat ha abocat Catalunya, amb un espoli fiscal continuat durant dècades, i els continus incompliments a tots els nivells tant en inversions com en transferències de competències (s’hi afegeix que la situació creada per l’Estat arran de la sentència del 2010 encara no ha estat revertida)… així i tot, encara hi ha qui aposta des de Catalunya per un referèndum pactat! Tots els partits estatals han dit que no l’acceptarien, per activa i per passiva. A més, les instàncies internacionals a què apel·len els partidaris del pacte per a justificar aquesta demanda s’han rentat les mans davant la brutal repressió sobre el poble català, amb casos diaris de discriminació lingüística i abusos de poder que queden impunes.
Novament, en un etern dia de la marmota, s’esmenta Escòcia com a exemple, oblidant que Espanya no és Anglaterra, ni tan sols Portugal ni Grècia. Per tant, en aquesta situació, en el punt en el qual ens trobem, insistir encara en un referèndum que no han permès fer dues vegades és, com a mínim, ridícul. O, encara pitjor, és una demostració palpable que no es tenen idees ni alternatives, ni molt menys impuls social per tirar endavant la independència. “Negociaran un referèndum”. Amb què negociaran? Les institucions espanyoles han arribat tan lluny com ho podien fer, i no ha passat res. La impunitat és total per al club dels estats consolidats.
Més encara: un referèndum requereix unes mínimes garanties democràtiques. És el requisit mínim exigible. Amb el bagatge d’aquests últims 10 anys, quines garanties tindria un referèndum autoritzat per Espanya? Cap ni una. Un estat que no vol aclarir la relació del seus serveis secrets amb el responsable de l’atemptat a les Rambles de Barcelona, o que té un cap d’estat fugit a una dictadura àrab, quines garanties ofereix? Com es faria, aquest referèndum, després de tenir tenallada l’oposició política durant 10 anys amb el seus màxims representants a presó? De debò? Després de dècades d’intoxicació mediàtica, amb quines garanties d’equitat es podria fer una campanya per un referèndum? Si abans caldria esmerçar uns quants segles desmentint totes les falsedats que s’han escampat sobre Catalunya i els catalans!
És més, si això és greu a Catalunya mateix, algú realment es pensa que, a Espanya, la població acceptaria un resultat favorable a la independència? Així, sense més? Recordem que hem vist gravacions en tancs en què s’amenaçava el president de la Generalitat (amb total impunitat), que s’han fet celebracions en què s’afusellava un ninot que el representava, i que les “forces d’ordre” que venien a Catalunya eren corejades al crit “d’aporellos oe oe”. Una societat amb aquests dèficits de respecte, acceptaria un referèndum democràtic? Qui s’ho creu?
En resum, aquest no és un marc en el qual es pugui celebrar un referèndum. Ni ara, ni el 2030, ni segurament mentre visqui aquesta generació d’espanyols completament fanatitzats pels partits estatals i els grans lobbys conservadors de sempre.
Si es vol la independència, s’haurà d’assolir per una altra via. Quina? No ho sé. Però és obvi que demanar la independència a l’agent del qual et vols independitzar, i que no para de reprimir-te, no sembla una bona idea. En tot cas, un referèndum es farà, oi tant que es farà. Però aquest referèndum haurà de ser amb garanties. Unes garanties que només pot complir una República Catalana lliure. Quan aquesta estigui establerta, com a nou estat democràtic, es farà un referèndum per a consolidar la voluntat del seus ciutadans. Demanar de fer referèndums sense independitzar-se és un contrasentit. Ens volem independitzar perquè l’Estat ens fa la vida impossible però alhora confiem que ens concedirà un referèndum? L’independentisme polític s’ho hauria de fer mirar, perquè aquesta premissa no té solta ni volta.
