Catalunya presenta un panorama social preocupant: un elevat atur crònic -particularment juvenil- i un alt nivell de contractació temporal, que és conseqüència de la dualitat laboral més extrema d’Europa, i que no garanteix una mínima estabilitat d’ingressos, sobretot entre les generacions dels mil·lenaris i posteriors. Tot això comporta dificultats en l’emancipació, una caiguda de la natalitat, una abundància d’habitatges precaris, etc. Així mateix, també causa una pobresa cada cop més crònica (sobretot entre la immigració) que s’explica per uns salaris baixos que els fan dependents dels serveis socials. El panorama no és per estar-ne precisament cofoi.
Com s’ha arribat a aquesta situació? Bàsicament per dos motius: l’estructura del mercat laboral i el model econòmic català. La dualitat laboral permet que la població activa de més de 50 anys tingui per regla general unes condicions laborals, tant pel que fa a contractes de treball indefinits i funcionarials, com pel que fa a salaris, molt favorables. Així mateix, la població que està jubilada disposa d’un sistema de pensions que és, en proporció, dels més elevats a Europa pel que fa a prestacions. Com se sufraga, tot això? La flexibilitat inherent als mercats laborals actuals, que inevitablement genera una certa inestabilitat, i el pes de la recaptació per costejar tot el sistema, recau quasi en exclusiva sobre les generacions joves. Aquests són els primers treballadors que van a l’atur quan s’han de fer ajustaments a les plantilles de les empreses, ja que no tenen contractes protegits. Al mateix temps, les elevades cotitzacions necessàries per sufragar les pensions fan que els empresaris contractin menys, perquè el lloc de feina li resulta molt car i, per tant, esdevé difícil crear ocupació i absorbir l’atur juvenil.
Aquest sistema laboral, creat per la legislació laboral espanyola, a Catalunya li és imposat. No és endogen. Malgrat que pot influir-hi amb els seus vots al Congrés del Diputats, no pot canviar-lo. Fixem-nos però en el segon punt, el model econòmic català; aquest sí que ha estat responsabilitat local, en bona mesura. En bona mesura però no tota, perquè en un sistema laboral tan rígid com l’espanyol, els sectors laborals amb un nivell de precarietat i temporalitat molt elevat com els relacionats amb el turisme, la construcció o l’hostaleria tenen en aquesta legislació un element que afavoreix el seu creixement en detriment d’altres.
Però l’alta precarietat no és un destí indefugible; des de Madrid no s’ha obligat a abraçar aquest model de baix cost fonamentat en el turisme, l’hostaleria i la construcció. El turisme era un sector ideal per a economies subdesenvolupades, com les del sud de la península, però Catalunya era una economia industrial desenvolupada. Tot i que no havia fet la reconversió econòmica necessària durant la segona meitat del segle XX, aquest model econòmic genuïnament català, la versió endògena de les economies de mercat germàniques, basat sobretot en la indústria, va generar tant una àmplia societat civil i una burgesia que van modernitzar el país, com, d’una altra banda, la potent classe mitjana que encara caracteritza Catalunya. L’esmentada classe mitjana va ser un potent ascensor social i la base social del catalanisme.
Era, per tant, responsabilitat de les elits catalanes cercar un model que generés feines que contribuïssin a ampliar la classe mitjana, mitjançant l’ascensor social, que ha estat la via més ràpida i efectiva per a la integració i l’ampliació de la catalanitat. La resta de rendes per sobre i sota estaven notablement espanyolitzades, ja que o no tenen gaire contacte amb la catalanitat o són dependents del BOE madrileny.
El model de país de sol i platja és insostenible mediambientalment, porta a la depapauperació en tots els àmbits i crea desarrelament, ja que l’alta precarietat genera una forta inseguretat als que l’experimenten que els allunya de pensar en la integració. Es tracta d’un mercat laboral que la nostra gent rebutja, que aboca alguns a l’emigració a la recerca de les feines de classe mitjana que voldrien exercir aquí, i que fa que altres romanguin aturats perquè hi ha una institució informal, pròpia de les classes mitjanes, que encara funciona raonablement bé i que els permet no haver d’acceptar aquestes feines.
Aquesta institució que protegeix contra la precarietat és la família, que disposa de salaris, pensions i propietats guanyats en l’època que es va crear l’actual classe mitjana catalana, quan l’ascensor social funcionava, i que fa de paraigua social contra les fallades de l’actual mercat laboral català. Això podria ajudar a explicar l’elevat atur, sobretot juvenil, ja que la família exerceix la tasca que l’administració no fa: protegir els joves de la inseguretat laboral i dels baixos salaris. És a dir, la desigualtat creixent que es manifesta en xifres espantoses a les estadístiques, no es manifesta proporcionalment en malestar social perquè la família n’esmorteeix els efectes. Però la dependència de la família acaba sent negativa i, per exemple, retarda l’edat d’emancipació.
Però, per què, tot i que molta gent es nega a fer aquestes feines i la teoria econòmica diu que davant l’escassetat de treballadors, els salaris pugen, això a Catalunya no succeeix? Perquè el salari mínim interprofessional espanyol és baix i, a la vegada, el paradigma neoliberal fa que els mercats de treball nacionals ja no existeixin. Només hi ha un mercat internacional, en el qual tots els treballadors competeixen amb tots, i això provoca una congelació de salaris i una deslocalització a la inversa, és a dir, pagar aquí un salari de país subdesenvolupat i importar els treballadors. Deslocalitzar a l’estranger és positiu per als treballadors locals, ja que reben salaris per sobre de la mitjana local, però atreure treballadors quan el cost de la vida d’aquí no és el mateix que el dels països emissors fa que condemnem milions de persones a la pobresa i la dependència de l’estat en condicions que trobem inacceptables per als nacionals, però que tolerem per als estrangers, un col·lectiu que no té aquesta xarxa de seguretat familiar i que, per tant, està disposat a rebre un salari que la majoria de nosaltres rebutgem.
És fals el mite que els estrangers fan les feines que no volem fer, ja que anteriorment aquestes feines també existien. Simplement, són feines amb un salari que no estem disposats a acceptar. Als estrangers sí que es tolera que se’ls exploti, i les esquerres catalanes no sembla que es manifestin gaire sobre aquesta qüestió. Potser és que, pel seu origen, es tolera aquesta discriminació? No només els neguem l’accés a la classe mitjana, sinó que els neguem també la integració i generem societats paral·leles, brou de cultiu d’extremismes, delinqüència i perpetuació de sistemes socials que atempten directament contra el nostre sistema de drets civils.
Si els llocs de feina no permeten un salari millor, és que és tracta de llocs sense valor afegit, prescindibles, i només són viables perquè la part del salari que no paga l’empresa el sufraguen les administracions, per exemple en forma de serveis socials. El salari ha d’incloure tots els costos socials, i les activitats com el turisme han d’incloure en el preu les externalitats que generen, perquè en cas contrari es paguen del pressupost públic. És per aquest motiu que Catalunya té, suposadament, preus més competitius: perquè les institucions es fan càrrec del cost que no es repercuteix al preu del producte o servei i estem subvencionant indirectament empreses no competitives en lloc de fomentar un mercat competitiu. Aquest és l’autèntic debat quan parlem sobre Jocs Olímpics d’Hivern, casinos o ampliar aeroports.
