Durant aquests darrers mesos passejant per les xarxes socials he topat amb algunes interaccions que han cridat la meva atenció: seria el cas de famílies de l’àmbit rural a les quals una protectora canina els nega l’adopció d’un gos perquè l’animal havia de dormir en una caseta al costat d’un estable al davant del mas; també, de petits ramaders i ramaderes compromesos amb el territori i amb el benestar animal que són l’objectiu d’una pluja d’improperis i desqualificacions (algunes d’elles traspassen totes les línies vermelles) per part d’altres perfils, sovint sospitosament urbans, que els retreuen les seves pràctiques cruels sense saber del cert de quin tipus d’explotació s’està parlant, i eliminant qualsevol dret a rèplica. I, com aquestes dues situacions, en podríem descriure força de similars.
En cap cas seré jo qui justifiqui l’existència del complex agroindustrial. Estic convençut que en un futur no massa llunyà la història no serà gaire indulgent amb nosaltres pel que fa a aquesta realitat. Un sistema de producció, distribució i consum que dispensa un tracte semblant a cargols i rosques que a éssers vius (alguns d’ells mamífers superiors) és moralment inacceptable. De la mateixa manera, el fet que milers de gossos siguin abandonats i maltractats any rere any no només és inadmissible sinó que, a més, constitueix una traïció de primer ordre al nostre principal soci i company des de fa més de vint mil anys.
Tanmateix, aquesta hostilitat d’alguns sectors del món ecologista envers qualsevol activitat humana mostra una percepció de la realitat que, malgrat ser benintencionada, molt possiblement parteix de premisses falses i, per tant, acaba derivant en una interpretació de la realitat, al meu entendre, errònia. D’entrada, crec que és important assenyalar que l’ecologisme, com qualsevol altre -isme, presenta una gran varietat de gammes de colors, matisos i sensibilitats. Per tant, no és la intenció d’aquest text fer-ne un inventari, ni prendre partit per cap en particular, i provaré de no referir-me directament a cap d’elles.
La qüestió és, doncs, que des de determinats col·lectius se’ns ofereix una visió de les relacions ésser humà-natura que neix de la negació de la naturalesa de l’ésser humà. En aquest sentit, s’obvia o jutja contingent la nostra naturalesa transformadora i tecnològica. Hi ha l’aspiració de retornar a un jardí de l’Edèn que mai no ha existit, i en el qual la humanitat no alterés el seu entorn. L’ésser humà seria una mena de bon salvatge que viuria en una harmonia prediluviana, en la qual formaria part del contingut sense alterar el continent.
Per començar, i simplement com a constatació, caldria indicar que la diferència entre molts éssers vius i nosaltres és més quantitativa que qualitativa, és a dir: el medi físic, el biòtop, l’alterem gairebé totes les formes de vida de la biocenosi, i el que difereix és la intensitat i l’abast d’aquestes transformacions.
Tanmateix, com dèiem, la gran objecció que es pot presentar a aquesta visió de l’ésser humà, ja sigui amb caràcter retrospectiu en tant que idealització del passat o prospectiu com a utopia que ens inspiri, és que qüestiona el que som ontològicament. Som un ésser fàctic, (com diria Rajoy, fem coses). Som un ésser transformador, i de resultes d’això, i en combinació amb la nostra capacitat cognitiva, esdevenim tecnològics. No es tracta d’una elecció, sinó d’una imposició: és un dictat de la nostra naturalesa. Som una criatura que neix incompleta, i que en el seu avenir es completa a ella mateixa transformant-se i transformant l’entorn. En aquest procés hi podem trobar un element individual: ens reivindiquem davant del món, n’exigim el reconeixement, d’alguna manera ens fem «contra» els altres, però, col·lectivament, sobretot amb la transmissió de coneixement, també hi ha una relació dialèctica entre biologia i cultura en la qual les comunitats modelen l’entorn per adaptar-s’hi. De fet, fins i tot un dels filòsofs de capçalera de l’ecologia profunda, Arne Naess, reconeix en els seus principis bàsics la inevitabilitat de satisfer les nostres necessitats vitals intervenint en la natura. Òbviament, establir quines són aquesta necessitats donaria per molt més que un simple article, però les obres de l’autor noruec hi aporten una aproximació estimulant que passa, com es lògic, per una reducció de l’abast del propi terme.
Molt possiblement, aquesta visió té el seu origen en l’hegemonia que sembla haver assolit el pensament postmarxista en totes les esferes i fractures que marquen el debat de les idees a la societat catalana, europea i occidental. Així, ja sigui en els debats sobre demografia, moviments de població, ideologia de gènere, identitat i alteritat… el pensament post 68 ha acabat per imposar, i ho ha fet amb èxit, la dicotomia entre «opressor» i «oprimit». I en aquest sentit, la trinxera ecològica tampoc no n’ha restat al marge, i el repartiment de rols és fàcil d’imaginar: l’ésser humà amb la seva activitat ha tiranitzat el medi natural. L’explicació és atractiva, però és massa simple. D’entrada, perquè crea una esquerda entre nosaltres i la resta de la biosfera semblant a la línia que van traçar el racionalisme i el mecanicisme modern. En un cas, som una espècie impenitent sense remei que mereix ser expulsada del paradís; en l’altre, som nosaltres els que l’abandonem amarats d’una supèrbia que ens fa creure que la veritat és nostra i, per tant, el planeta i les criatures que l’habiten, també.
Arribats a aquest punt, una pregunta emergeix: pot haver-hi una mirada diferent? Podem fer-nos una pregunta diferent? Des del nostre punt de vista, no només és factible, sinó que és necessària una aproximació més plural i menys maniquea a la realitat. Consegüentment, la qüestió que hem de plantejar-nos és: ens condueix necessàriament, aquesta pulsió transformadora, a convertir-nos en una mena d’ésser suprem, absolut i «equipotent»? Ens condemna de forma irremissible a esdevenir una mena de senyor de les bèsties autodivinitzat que des de l’atalaia de percebre’s dominador del planeta destrueix i consumeix allò que l’envolta, convençut que el món li pertany i que el valor de l’entorn només es mesurable des de la instrumentalitat? Acceptar això seria, sens dubte, fatalista, qüestionaria la nostra llibertat, i, al nostre parer, continuaria negant la nostra pròpia essència.
Marx creia que el desenvolupament de la naturalesa transformadora de l’ésser humà era nuclear, i que aquesta realitat es manifestava en forma de treball, esdevenint la natura la matèria primera sobre la qual es desplegava el progrés. Potser el quid de la qüestió rau en el terme «nuclear». Potser el conflicte no neix en la nostra dimensió cultural i fàctica, sinó en el fet que aquesta estigui al servei d’una cosmovisió concreta en el si de la qual hem estat tant incapaços de posar límits al nostre homo economicus, així com de recuperar d’altres esferes humanes que fa segles que tenim amagades a l’armari. En la seva ètica, Aristòtil ens parlava de la legitimitat de cercar la felicitat, però alhora ens apel·lava a les virtuts que moderaven aquestes passions. Seguint l’analogia, de la mateixa manera que és un error negar la nostra naturalesa transformadora, tecnològica i econòmica, també ho és oblidar i arraconar el nostre jo espiritual, ecològic, estètic, comunitari, relacional, etc. Tots ells ens aporten equilibri, ens completen i ens ajuden a vehicular i canalitzar la nostra ànsia vital, les nostres ganes d’explorar el món i d’experimentar.
Per tant, és possible que, avançant per aquesta línia de creixement moral, se’ns desvetlli la veritable finalitat de l’economia i aprenguem a identificar allò que realment té un valor intrínsec.
En conclusió, i per acabar, no es tracta de negar, sinó de regular o autoregular. Sovint, a aquells que ens confessem i considerem «ruralistes» se’ns retreu, de vegades amb raó, la nostra visió romàntica del camp, i se’ns etziba que, en el fons, l’única diferència entre el món tradicional preindustrial i el món actual és el desenvolupament i l’accés a determinades tecnologies. És a dir, que, en essència, les inquietuds i passions humanes no han canviat tant, sinó que la variable de pes ha estat comptar amb els mitjans que permetessin fer nostre, posseir el món. Potser és cert, però voldria creure que el fet que algunes de les dimensions humanes que abans he enumerat fossin presents i sòlides en aquell món també hi té alguna cosa a veure. Dit d’una altra manera, i permeteu-me l’anacronisme, potser no els calia ser ecologistes perquè la seva cosmologia, amb totes les seves imperfeccions, ja disposava dels dics de seguretat necessaris per tal d’evitar trobar-se en cruïlles com l’actual.
