Les infraestructures d’energia renovable i les plantes logístiques, a més de ser dos temes d’actualitat a Catalunya, comparteixen també un altre element: la necessitat de quantitats ingents de territori en un país on aquest és escàs. És normal, per tant, que s’hagi generat debat sobre aquesta qüestió, però convindria que l’abordéssim sense demagògies.
Ho dic perquè, sovint, percebo en una minoria de catalans una actitud que recorda la pel·lícula Bienvenido Mr.Marshall, de 1953: la d’uns camperols d’un poble imaginari de Castella que reben amb total submissió i credulitat els americans que arriben amb l’ajuda al desenvolupament d’aquella Espanya endarrerida. Així, cada vegada que apareix alguna multinacional prometent una “gran inversió” o “gran instal·lació” a Catalunya, aquests conciutadans els ofereixen un absolut vassallatge sense condicions. A la vegada, però, canvien radicalment de posat i mostren una gran fatxenderia contra la gent del país que hi mostra alguna objecció: aparteu-vos, colla de pagesos, que nosaltres sabem el que us convé!
Aquesta conducta passiva-agressiva –o diem que sí a tot, o és que sou uns NIMBYs! – no sembla gaire raonable, i hom diria que ve més motivada per alguna mena d’acomplexament que no pas d’una anàlisi freda del que ens cal com a país. Les acusacions de NIMBY, de contrari a l’ecologisme o a la creació de riquesa i llocs de treball, són xantatges conceptuals que no han de ser acceptats, ique no contribueixen a la resolució del problema.
Cal dir que aquest fenomen no és nou. Al seu moment, el boom de la construcció i del turisme de sol i platja també es defensaven amb els mateixos arguments. Cal que fem això i allò -se’ns deia- perquè, si no ho fem, quedarem enrere i no crearem ni riquesa ni llocs de treball. Fins i tot algunes infraestructures amb una utilitat indubtable, com els embassaments, les pedreres del Garraf o la línia de Rodalies RENFE de la costa, ara pensem que es podrien haver fet en emplaçaments o amb traçats millors. Malauradament, el litoral que les vies de tren han ocupat, des de l’alt Maresme fins al Baix Camp, ja l’hem perdut.
És cert que als arguments utilitaristes i economicistes d’abans, sobretot en el cas de les renovables, s’hi afegeixen ara arguments presumptament ecologistes. Benvinguda sigui aquesta preocupació pels ecosistemes catalans, però cal recordar que, en les lluites que aquest país ha mantingut els darrers 50 anys contra la massificació de les costes, els abocadors o la contaminació dels rius, aquests profetes del què ens convé no hi eren. I encara una altra cosa: a l’hora d’instal·lar un parc solar o una plataforma logística, haurem de preguntar-nos quin model de consum –de productes i energètic- volem consolidar, atès que no tots els models de consum són precisament ecològics.
Val la pena, també, constatar una paradoxa. Sorprèn que l’Estat Espanyol sigui sempre el blanc de totes les crítiques en matèria econòmica, però en canvi ara es vengui com a exemplar quan es tracta de macroprojectes solars o eòlics. Ingenuïtats a banda, el cert és que, quan no pots donar altres usos amb alt valor afegit al territori, poses sobre la taula allò que més abunda en un Estat amb una densitat de població tan baixa: hectàrees de terreny. No ho qüestiono pas, però convindria no romantitzar-ho.
El cas de Catalunya, amb una complexitat orogràfica i paisatgística molt alta, i una densitat de població molt elevada en algunes àrees, aconsella una estratègia més elaborada. En el nostre cas, el territori és un actiu de gran valor que és disputat per l’habitatge, l’agricultura, el turisme, les infraestructures, la indústria tradicional i, ara també, les renovables i la logística.
Si dels darrers 50 anys d’ordenació del territori n’hem de treure alguna conclusió, aquesta és que les coses que porten el prefix “macro” o l’adjectiu “massiva” no han resolt fins ara cap dels problemes del país –malgrat les promeses grandiloqüents-, sinó que ens han llegat una hipoteca en forma d’externalitats de tota mena que requereixen dècades per a ser resoltes. Hem tingut un model de país molt poc ambiciós i que ja hauríem d’haver deixat enrere, després del desarrollismo franquista.
Per contra, el que un país seriós faria, com a gat escaldat, és fugir d’aquest xantatge i d’aquest extremisme del tot o res. I dissenyaria una estratègia amb estreta col·laboració amb els municipis i els sectors afectats, que comportés una transició energètica i econòmica equilibrada i ordenada, que fos conscient de l’escassetat i del valor del territori que tenim, i que valorés amb criteris clars la idoneïtat de la instal·lació de plantes logístiques o energètiques. Soc conscient que anem tard, però això no és cap excusa per a fer-ho malament. O això, o repetir els errors del passat que encara paguem.
