Dels 7 als 33 anys, la meva vida va girar al voltant d’una pilota. Molts potser pensareu (i amb raó) que són moltes hores perdudes, molt temps desaprofitat i molts esforços en va. I si, és cert! No he arribat a dedicar-m’hi i m’hi he deixat més diners dels que he guanyat. Però, com tot, amb el temps fas amistats i vius experiències molt positives, experiències que et fan créixer i algunes, fins i tot, reflexionar.
Si hi ha una cosa que té el futbol, és aquest element de transversalitat: hi juga des del nouvingut fins al nen de besavis autòctons; des del més estudiós fins al que té problemes per acabar la secundària. Aquest fenomen uneix i aporta un sentiment de comunitat molt important. A més, facilita algunes relacions que serien impensables en una altra situació. Per tant, el futbol (agradi més o menys) compleix una funció social que s’hauria de tenir molt més en compte, tant en les polítiques públiques com en l’educació dels nostres nens i nenes.
Ara bé, després d’aquesta introducció lloant les bondats socials de l’esport rei, abordem allò que resulta sorprenent (o no). Que al futbol hi jugui tothom hauria de ser una oportunitat en un país amb la moral alta, guanyador; en un país on les derrotes no siguin celebrades i l’anar fent i el qui dia passa, any empeny, un lema nacional. L’esmentada transversalitat seria una gran oportunitat per tal de potenciar l’idioma i la cultura local si tinguéssim clar el nostre futur. Però aquí, a la nostra pobra, bruta, trista, dissortada i tan poc conscienciada pàtria, aquest element no és tingut en compte i ningú aposta fermament per potenciar el català a l’esport o en qualsevol altre àmbit del lleure.
Recórrer els camps catalans, sobretot els d’aquells barris idealitzats per gent que es diu cosmopolita i no ha sortit de la Maquinista, m’ha permès ser objecte d’insults, riures i menyspreu només pel fet d’expressar-me, sempre i en tot moment, en català. Sí, “viatjar” i jugar en pobles i barris de l’Àrea Metropolitana de la capital del país era tota una experiència si venies del territori (qui es va inventar aquest mot per parlar del país?) i et dirigies als altres en la llengua d’en Guardiola. Catalufo, catalán de mierda, payés (la sonoritat d’aquesta Y és extraordinària)… han sigut un decorat força permanent en el meu ambient futbolístic. I, quan ja no xutava sinó que intentava organitzar un equip de nanos des de la banqueta, els riures entre el públic pel simple fet de fer els comentaris en català esdevenien el so de molts camps d’aquests barris de l’extraradi.
Totes aquestes vivències em retornen quan escolto alguns polítics i sectors molt espanyols (tant de dreta com d’esquerra) lamentant, amb aquella superioritat moral tan caracterísitca dels autoanomenats no-nacionalistes (però que només pensen en “rojo y gualda”) la situació del castellà al Principat i als Països Catalans. Així, em venen ganes de convidar-los i fer una ruta de visita de camps de futbol, apostant-m’hi el sou d’un any si poden escoltar un únic insult en català. O, quan cinics professionals parlen sobre els problemes que es troben els castellanoparlants a Catalunya, constato que la meva paciència ja fa temps que es va esgotar i opto per girar cua esperant que callin i que, algun dia, siguin certs els seus temors. Però, el que més em dol i el que crec que no podem tolerar, és que el govern català continuï mirant-s’ho, com si la cosa no anés amb ells i abandonant les seves responsabilitats. Fa massa anys que algú va decidir que hi havia debats que no valia la pena tocar, ja que ens hi podíem fer mal. La realitat, però, ha demostrat que ens hi estem fent mal perquè no hem volgut dir-hi la nostra i hem deixat que els qui ens volen eliminar (culturalment, lingüísticament i políticament) han tingut la possibilitat de guanyar una batalla (clau) sense que ningú els hagi plantat cara. Avui, fins i tot des d’un sector de l’independentisme, s’accepta com a inevitable la pèrdua del català i es fan discursos parlant de la bona educació o de la necessitat d’arribar a determinada gent només en castellà, com si el català fos, intrínsicament, un idioma no apte per a gent vinguda d’arreu.
Des d’aquí, i aprofitant que les negociacions per a formar govern avancen lentament, vull demanar que la llengua sigui un dels pilars fonamentals (i reals) dels pròxims anys. Hem d’abocar-hi recursos i ser innovadors. Cal no tenir por de posar topalls legals per a fomentar el català a tot arreu; cal fer molta formació als centenars de monitors i entrenadors que, dia a dia, són el referent de molts nois i noies. Cal, també, que els equips de l’elit, sobretot el gran transatlàntic culé, siguin exemple tant en l’esport formatiu com en els seus professionals més ben pagats, estrelles mundials que poden fer arribar la coneixença del català arreu. I, també, cal que individualment siguem conscients de què ens hi juguem i de quin és el futur que volem construir entre tots i totes. Cal foragitar el bonisme i la por i afrontar els problemes derivats d’anys d’autogovern sense haver fet la feina que calia fer.
Ja no es tracta, només, de la necessitat de poder celebrar els gols en una o altra llengua. Ara, el què està en joc, és que els nostres fills i filles puguin viure en un país on dir “bon dia” o donar instruccions en el seu propi idioma, no sigui un motiu per a rebre insults o menyspreus. O ens posem a treballar o el futur del català serà convertir-se en una (altra) llengua oblidada i perduda en les tenebres de la història de la humanitat.
