Les justificacions a la infinitat de retards, d’incidències, problemes i accidents de la RENFE (que encara guarda l’acrònim franquista creat el 1941: Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles) i d’ADIF (Administrador de Infraesctructuras Ferroviarias) són una ucronia; és a dir, creen una alternativa irreal, fantasiosa, als fets que han ocorregut fefaentment. Enganys, mentides, fal·làcies…, que si sabotatges, que si fenòmens atmosfèrics, que si llamps, que si trons, etc., com si el capità Haddock, Tintin i Milú n’haguessin fet de les seves, o els ovnis tornessin en forma d’EMVNI (Efectes Meteorològics Voladors No Identificats). En cap cas, però, un reconeixement de la seva incompetència professional.
Les avaries que deixen desemparats els usuaris, perjudicats que no són en cap cas de classe social alta, ni de la casta casposa monàrquica, ni de polítics amb dietes de desplaçament, precisament. I els actuals responsables d’aquest gran fiasco són els autoproclamats partits d’esquerra, que diuen defensar les classes populars. El que està patint Catalunya –de manera ancestral- és un crim a la classe treballadora, als estudiants i a les persones humils. Cal que en Carles Porta faci un programa de recerca per a esbrinar qui és el/la culpable d’aquest crim?
En els múltiples casos en què s’evidencia la pèssima gestió dels ens implicats en el correcte funcionament dels trens i les respectives infraestructures que ho haurien de fer possible, des del Ministeri de Transports i Mobilitat de Raquel Sánchez es tapen els ulls afirmant que ‘és una polèmica generada artificiosament’, i fan servir un argument maquiavèl·lic per a treure’s la culpa de sobre dient que no pensen dimitir davant les ‘dificultats’. O sigui, a sobre envien un missatge de valentia i coratge enfront de la ciutadania, que n’està fins al capdamunt de tanta inoperància.
Igual que no ens donen el traspàs de l’aeroport d’El Prat, però ens el canvien de nom (sense consultar) pel d’un republicà exiliat que va retornar monàrquic acceptant el Ducat de Tarradellas, dubto sincerament que traspassin una estructura estratègica. Com bàsica és del moviment d’interacció a l’Àrea Metropolitana entre si i, de manera especial, amb la capital. A més, els sindicats majordoms (amb trets del sindicato vertical) amenacen amb conflictes laborals si es traspassés. La raó és molt clara i franquista: perquè ‘les empreses públiques estatals són indivisibles’. Només caldria rubricar-ho amb un crit d’exaltació de ¡Biba España, Una, Grande y Libre!
Encara recordo que d’infant i de jove anava a passar temporades a una masia d’uns familiars als afores de Reus. Bé, doncs hi havia força ocasions en què, per completar el recorregut entre Barcelona i la capital del Baix Camp (un centenar de quilòmetres), es trigaven quatre o cinc hores; això, als anys seixanta i setanta del segle passat. Curiós que la gent, externalitzés o no l’enfadament, ho tingués interioritzat. I el que són les coses! Un operari que treballava en el servei de manteniment nocturn, per tal de no afectar la dinàmica dels recorreguts de dia, a la tarda sovint se n’anava a treure’s un jornal de complement al reconegut Mas Vaqué. Més d’un cop li havia sentit explicar (Clemente es deia) que es preparaven a la matinada àpats com fer-se una paella amb llenya al terra; res de carmanyoles i entrepans cada vegada, vaja. I les reparacions duraven i duraven, entre becaines. No em ve de nou, doncs, tot el que està succeint. Amb diferents actors, però és el mateix estat franquista amb nom de monarquia hereva.
Nascut a Barcelona, quina sort que tinc de viure al Vallès Occidental i fer servir cada dos per tres els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), acomplint-se l’hora de sortida i arribada al 98%. Que senzill i lògic seria que, si un no se’n surt, i l’altre t’ho demana per a dignificar-ho i així atendre la comunitat com cal, es fes la transferència; que és el que creu que s’hauria de fer la gent del carrer que compta amb sentit comú. Ai las! Alguns, el sentit comú el tenen a la cartera i a la butxaca. Aquesta eficiència nostrada és el que més mal els fa a tots els funcionaris i polítics espanyolistes implicats.
No fa gaires mesos, gent de la ‘casta’ afirmava –sense riure per sota el nas- que RENFE era de les més valorades a nivell europeu per la puntualitat dels seus trens, i l’argument era que només comptaven els viatges en els quals no havien tingut cap incidència o fatalitat… I ho van dir seriosament! El que podrien fer, per a desorientar encara més la gent, és crear una empresa d’autocars anomenada Servicio de Incidencias y Desgracias Marca España (SIDME) i sortir regularment de les seves estacions. A què? Encara incrementarien els beneficiaris i augmentaria la bossa d’endollats. Temps al temps, si no foten el camp.
Que gent d’aquí, que fa anys i panys que va amb cotxe oficial i no trepitja el transport públic (o que només ho fa en època d’eleccions), s’atreveixi a dir que ‘Catalunya ha de passar de la cultura de la queixa a la cultura de la feina’, és d’una immoralitat supina o d’un ‘retard’ associat; gent que no ha treballat fora del partit. Incompliments sistemàtics de pressupostos de Madriz, sigui del color que sigui. Durant els darrers vint-i-cinc anys s’han creat 84 quilòmetres de noves vies a Madriz i cero patatero a casa nostra. Ens cal esdevenir un país independent per tal de disposar d’estructures i infraestructures d’estat pròpies, que funcionin realment, sense aconseguir misèries en taules de negociació.
Com a alternatives casolanes -a l’abast de cadascú- se m’acuden algunes ‘solucions’, una vegada arribats a l’andana: encomanar-se al Crist blanc de Lepant; creuar els dits; posar un ciri al sant preferit, o a la mare de Déu venerada (compte amb la del Rocío); trepitjar una merda de gos; prendre moltes infusions de til·la… O votar independència i lluitar democràticament per aconseguir-la. I no anar per separat. Ni reivindicar taules nauseabundes de submissió.
Costa que l’empatia entri al cervell dels polítics.
