Catalunya és un país que, des de fa un parell de dècades, viu sota la llei imperant d’un sector econòmic: el turisme. Aquest control, com veurem, arriba a tots els àmbits de la societat fins a ser gairebé de caràcter totalitari. El sector turístic dirigeix cada cop més la política econòmica, els recursos naturals, l’ús de la llengua catalana, l’urbanisme, les relacions laborals, el transport i fins i tot la política exterior catalanes. Així, i si em permeteu la llicència, talment com el petroli és l’amo d’alguns estats del Mitjà Orient, el sector turístic és l’amo i senyor de Catalunya. Un règim en el qual ja fa dècades que la majoria de la ciutadania -que hi surt perdent- es troba al servei d’una minoria d’elits extractives, que és qui hi surt guanyant.
Resulta que el famós control del territori existia, però qui l’ha acabat exercint és el sector turístic, que controla cada cop més superfície del país i més propietats, que són, a més a més, les parts més valuoses. Així, per exemple, el barri de la Dreta de l’Eixample barceloní ja té 29.000 llits turístics per 44.000 habitants. Això pel que fa als pisos, perquè, pel que fa als locals a peu de carrer, el control també s’hi manifesta en forma de tota mena de brunchs i establiments orientats als gaudis dels passavolants. El control del transport tampoc en queda al marge, com bé saben, per exemple, els veïns de la Salut i Vallcarca, que han presentat una instància acompanyada de 1.576 signatures perquè no poden agafar l’autobús a causa de la gran afluència de turistes per anar al Park Güell.
Aquesta particular dictadura també mana, com és lògic, sobre els recursos naturals. Són diverses les administracions que han estat demandades judicialment per l’ús intensiu i irresponsable d’una aigua que no tenim per abastir les àrees més massificades de la Costa Brava i del Nord del Maresme. El mateix succeeix amb la línia de molt alta tensió (MAT), en aquest cas per alimentar la dessaladora de Tordera que ha d’abastir la mateixa zona, i que el sector turístic vol tirar endavant tant sí com no malgrat l’oposició de la ciutadania i els danys ecològics que es produirien sobre l’espai protegit de la Guilleries.
El mercat laboral català presenta, així mateix, símptomes clars del servilisme cap al sector turístic. Aquest sector és el responsable de les majors quotes de temporalitat, salaris més baixos, pitjors condicions de treball i, fins i tot, desigualtats de caire masclista. És, a més a més, un dels principals causants d’atracció de població immigrant, amb les evidents dificultats d’integració, la pèrdua d’ús de la llengua catalana i el retrocés en drets lingüístics, així com les tensions socials que comporta el fenomen migratori.
Per últim, tot poder econòmic sap que per aconseguir manar sobre el món del diner, també cal el control de les institucions. És per això que molts partits polítics, tant a escala municipal com a escala nacional, s’han convertit en braços polítics del sector turístic. Tant el seu discurs com la seva praxi estan orientades a defensar els interessos de les elits turístiques i a justificar-les. Tant és així, que el mateix Hard Rock ha estat la causa –o l’excusa- que ha provocat, ni més ni menys, la voladura de la legislatura. Fins i tot intenten dirigir les relacions exteriors per arrenglerar-nos, oh sorpresa, amb Madrid. I, al costat dels titelles polítics hi trobem, també, les terminals mediàtiques que es dediquen a fer pedagogia sobre la ciutadania perquè copsi “la importància del sector”, i per fer-li creure que també en sortirà beneficiada.
I tot plegat, a canvi de què?, potser us pregunteu. Algú podria pensar, per què no, que potser paga la pena vendre’s l’ànima al diable si la recompensa s’ho val. Doncs resulta que tampoc. La realitat és que el turisme, a l’escala massiva, caòtica i desregulada que tenim aquí, és un pèssim negoci i hi surten perdent els habitants de les localitats més turístiques, que són sempre els més pobres, així com els treballadors del sector, que com ja hem explicat són els més mal pagats. Mentrestant, la productivitat i els salaris de la resta de sectors de Catalunya continuen estancats. Diguem-ho clar: després de setanta anys oberts de bat a bat al turisme de masses costaner, i de vint anys amb una Barcelona totalment rendida al sector, no estem precisament lligant els gossos amb llonganisses.
Hem venut l’ànima al dimoni i, com en tota faula bíblica, el dimoni ens ha estafat vilment, de manera previsible i merescuda. La dictadura del turisme ha arribat a nivells pràcticament grotescos, que provoquen irritació a la gent i afecten l’orgull nacional –que és important-, fins al punt que tenim la percepció de servir només com a decorat per als altres, mentre ens empobrim a tots nivells. Excepte, és clar, els beneficiaris d’aquesta particular dictadura. Cal dir prou a aquesta situació, que és clarament un abús sobre el conjunt de Catalunya. Hem de recuperar –i alliberar- el país en favor de la seva gent d’aquest segrest.
PD: Com és lògic no tinc res en contra del turisme regulat, adequadament dimensionat i sostenible. Una activitat econòmica que, de fet, en moltes àrees de l’interior del país és crucial, respectuós i dinamitzador de l’entorn.
