La mitificació dels temps passats per a uns i tot allò que encisa dels nous per a uns altres són motor per al nostre dia a dia. Per als primers, la inèrcia és un dels factors claus per desenvolupar-nos com a persones, com a treballadors, etc. L’expertesa és un refugi que ens plau, la zona de confort ens ajuda a valorar-nos ja que és la que ostenta un reconeixement públic. El dimoni sap més per vell que per dimoni, certament.
Què passa quan l’expertesa educativa o la innovació es basen en mites? On quedem quan la inèrcia o l’anti-inèrcia ens fan renunciar a valorar allò que fem? El llibre “Edumitos” d’Héctor Ruiz Martín afronta amb valentia el resseguiment científic de diverses afirmacions i sentències habituals a l’entorn de l’educació però que, vet aquí la gràcia de l’assaig, escaneja des de la vessant del mètode científic.
No enumeraré els 44 mites que referencia i analitza però sí que vull comentar que la reflexió inherent a la lectura atenta d’un llibre d’una temàtica que m’ocupa i em preocupa m’ha produït una satisfacció intel·lectual. M’he hagut de repensar i això -agradi més o menys la dutxa escocesa- és sempre una acció mental necessària. Malgrat que algú hi vulgui veure una defensa de la innovació jo m’hi he sentit a gust ja que la cientificació d’allò que analitzes, sovint massa poc, del teu dia a dia com a docent és un pas imprescindible per fugir de la toxicitat dels extrems als que la batalla pedagògica actual ens ha portat. Al final, allò que vols, és ser millor docent, i el llibre ens hi ajuda.
Per recordar ens cal tenir en compte, entre d’altres coses: els coneixements previs, la natura dels aprenentatges, l’atenció i temps de dedicació, l’edat de qui aprèn, el context d’aprenentatge i avaluació, els temps transcorregut… i la necessitat de repassar i evitar “la il·lusió d’haver après”. Sens dubte ensenyar és un art però ens cal saber les seves tècniques. Saber com funciona la neurociència ens ajuda a afrontar millor el repte de saber com ajudar els nostres alumnes; per això hi som, no? O ho deixarem tot a mans de la intel·ligència (per dir-li d’alguna manera) artificial? En quin lloc queda la nostra capacitat de motivar? I la dels estudiants d’esforçar-se i motivar-se?
És un llibre altament recomanable si vols pensar i repensar com actua el cervell dels nostres alumnes per ajudar-los i entendre’ls millor… que no vol dir que se’ls hagi de regalar res. Els bons puntals educatius que se citen són eines poderosíssimes per canviar, a millor, els nostres paràmetres d’ensenyants i ajudar a entendre els paràmetres d’aprenentatges dels nostres alumnes.
Passar del mite al logos no ha estat mai fàcil. Seguint a Guthrie, es podria dir que tal pas «es va produir quan va començar a cobrar forma en les ments dels homes la convicció que el caos aparent dels esdeveniments ha d’ocultar un ordre subjacent, i que aquest ordre és el producte de forces impersonals». Al món de l’educació ens cal també saber trobar el nostre ordre.
Imatge: https://www.fide.edu.pe/blog/detalle/neurociencia/
