Tutors que només parlen castellà. Equips directius que amaguen el Projecte Lingüístic de Centre perquè els pares no el pugui consultar, o que es neguen a facilitar-lo. Instituts que només fan dues assignatures en català. Inspectors que afirmen que “compleix escrupulosament” en referència a centres flagrantament incomplidors. Aules d’acollida en castellà, assetjament o burles als alumnes que es mantenen en català al pati. I ara, cada cop més, alumnes que acaben la formació obligatòria sense saber mantenir una conversa formal en català. Aquests són alguns dels casos que algunes famílies catalanes s’han trobat en el dia a dia de les escoles o instituts de la Catalunya autònoma. I, pel que hem pogut comprovar, no es tracta de fets puntuals.
Fa temps que moltes famílies catalanes veiem amb indignació i incredulitat com a la majoria de centres educatius públics, concertats, de Primària, Secundària, Batxillerat o Mòduls Professionals, la llengua realment vehicular, de cohesió i integració, ha passat a ser el castellà. Dia rere dia hem anat veient com els nostres esforços per dignificar la llengua eren debades perquè, mentre els ensenyàvem amb afecte i cura el català, als centres educatius normalitzaven el fet de renunciar a la seva llengua i relacionar-se en castellà.
Quina mena d’immersió és -ens demanàvem- aquesta que propicia que els nens que tenen de primera llengua el català parlin castellà, i que els que en tenen una altra no aprenguin català? Quan hem parlat amb docents i equips directius ens hem trobat que es veuen superats per la situació, que tenen por i que no compten amb el suport del Departament d’Educació. En altres paraules: que se senten incapaços de revertir una situació que col·loca en un rang de subordinació la llengua dels catalans.
Aquest abandonament de l’ús del català per part de l’alumnat és un fet cabdal, que pot fer trontollar els fonaments de l’escola catalana per dos motius: perquè dificulta l’aprenentatge del català entre els alumnes de famílies no catalanoparlants -un idioma només s’aprèn bé si es fa servir com a vehicle de comunicació- i, en segon lloc, perquè contradiu el principi fonamental de la vehicularitat del català a l’escola, sobretot davant les noves tendències pedagògiques, que situen la interacció alumne-alumne com a part fonamental del procés d’aprenentatge.
L’aprenentatge d’una llengua no pot ser mai el resultat de la simple exposició a aquesta, o fruit del mer coneixement formal per escrit. A banda del que hem assenyalat, la competència lingüística s’assoleix també -i sobretot- a partir del seu ús verbal, d’emprar-la com a mitjà de comunicació en els diferents àmbits d’interacció, formals i informals. I això no s’observa a les nostres escoles i instituts, on s’evita incidir en els usos lingüístics de l’alumnat -que acaba interactuant en l’idioma dominant, que és el castellà. D’aquesta manera, els alumnes de famílies no catalanoparlants no utilitzen mai o quasi mai el català a l’aula i al pati.
A aquesta problemàtica s’hi afegeix sovint l’absència o escassetat d’espais de socialització i cohesió en català fora de l’escola, la qual cosa condemna aquests alumnes a dificultats potser insalvables a l’hora d’adquirir una bona competència lingüística en català.
Molts, massa centres educatius incompleixen l’article 35 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que reconeix el dret dels ciutadans a rebre l’ensenyament en català, llengua vehicular i d’aprenentatge ssgons la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació (LEC), i el Decret 175/2022, de 20 de setembre, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació bàsica. També s’incompleixen la majoria de Projectes Lingüístics de Centre (PLC), que, recordem-ho, són un document aprovat per la Comunitat Educativa i amb caràcter normatiu. Tot això amb el silenci còmplice de la Generalitat de Catalunya, institucions i partits polítics, que s’han estimat més mirar cap a una altra banda.
Som conscients del canvi demogràfic que viu Catalunya. Sabem que cada dia arriben nens de diferents llocs del món, i que dins de l’aula hi ha llengües maternes molt diferents. Però, si realment creiem que el català ha de ser una llengua per a tothom i ens estimem la diversitat, amb independència de l’origen o del codi postal, cal fer complir la vehicularitat. Ara més que mai, parlar català és la nostra aportació a la diversitat lingüística.
D’aquesta inquietud neix Xafa.Cat, la xarxa de famílies pel català. Som de Salt, Montgat, Tarragona, Sant Celoni, Terrassa o Reus. També de Barcelona, Vilafranca del Penedès, Sant Feliu de Guíxols, el Prat de Llobregat, Tossa, Palautordera, Sant Joan de Vilatorrada o Sabadell. I hem engegat una campanya que té per objectiu mobilitzar els centres educatius, el Departament d’Educació i el Govern en la tasca necessària i inajornable d’implementar una metodologia immersiva real i eficaç que freni la davallada de l’ús del català entre la població infantil i juvenil en l’àmbit educatiu.
El nostre objectiu és apel·lar al govern, però també a mestres, professors i equips directius per tal que arribin a compromisos per revertir la fallida lingüística que hem descrit. També recorrerem, com ja hem fet, a la Inspecció Educativa en aquells casos en què les direccions d’escoles i instituts es mostrin refractàries a fer canvis en favor del català. Per aconseguir-ho, comptem amb assessorament jurídic, i estem disposats a exhaurir totes les instàncies i vies que estiguin al nostre abast per fer efectiu el compliment de l’ensenyament en català legalment establert. Ajudeu-nos-hi!
