Recentment, vaig ser convidat a casa d’uns coneguts i, com de costum i de manera gens dissimulada, no em vaig poder resistir a tafanejar els llibres que hi havia als prestatges. D’història n’hi havia pocs; un parell d’èxits mediàtics d’autors d’extrema dreta, amb les enèsimes històries d’Espanya remasteritzades, i els únics llibres que valien la pena: els dos volums del clàssic The Rise and Fall of the Third Reich de William Shirer i, ben a prop, un megavolum hiperil·lustrat sobre la Segona Guerra Mundial. No és estrany, entre pocs llibres, trobar-hi la temàtica del nazisme, i que et diguin que “aquí hi tinc llibres d’història”. Jo, en sentir-ho, diria que vaig fer uns ulls com unes taronges i vaig acabar d’assegurar-me que no hi hagués amagat per enlloc el Mein Kampf. Sembla que el meu conegut no n’era conscient. Es tracta d’un bon lector quotidià, a qui simplement li agrada la història, sense cap més pretensió que aprendre alguna coseta.
Que a nivell popular molta gent confongui “història” amb “Segona Guerra Mundial”, és a dir, amb només 6 anys de la història de la humanitat, és un fenomen digne d’estudi per a la divulgació històrica, perquè aquesta és un monstre que es retroalimenta. Sota l’excusa de “cal no oblidar fets dramàtics del passat”, es venen reproduccions d’avions de la Segona Guerra Mundial, uniformes, armes, grans batalles, insígnies… No hi falten els qui, sota l’aparença de col·leccionisme, amaguen una secreta simpatia per l’estètica nazi i tot el que hi tingui relació, com la ideologia. Els anglesos tenen un proverbi per a aquest fenomen: “Nothing succeeds like success“, que es podria traduir per: “Res no té tant d’èxit com l’èxit”. Aquest proverbi és del tot aplicable al fenomen historiogràfic sobre l’estudi, i especialment la difusió, del nazisme, que alimenta de manera totalment desproporcionada un públic que sembla àvid de sang i fetge, o d’identificar-se per un bàndol o l’altre. Qui no va llegir, de petit, les Hazañas bélicas? No cal dir que aquest era un còmic que, originalment, destacava les suposades proeses del bàndol nazi.
Només el 2010 es van publicar a la Gran Bretanya 380 llibres d’història sobre el Tercer Reich. La majoria dels que s’editen aquí són traduccions al castellà d’aquests llibres. Per adonar-se de la magnitud de la tragèdia, només cal fer unes cerques al catàleg Aladí de les biblioteques públiques: la cerca nazisme dona 527 resultats! Per contra, el període immediatament anterior, sense el qual poc es pot entendre del nazisme, el de Weimar, ofereix 36 resultats. Per comparar, si cerquem un període molt més ampli, més recent, de la història d’Alemanya mateixa, per a tot un Estat, la RDA, el resultat és de 17. A aquests 527 resultats sobre nazisme, encara els podríem afegir els 244 resultats sobre la paraula Reich. O els 2.080 del “tema” Guerra Mundial (1939-1945), que contrasten amb les 2 entrades que té el tema de la guerra dels Trenta Anys. Per ideologia, Comunisme dona 401 entrades, i això que es correspon amb un marc cronològic de 200 anys.
En conseqüència, a moltes biblioteques públiques del nostre país, els prestatges d’història d’Alemanya són ocupats només per llibres sobre el nazisme, especialment els que tenen pocs volums (seria el cas d’El Pont de Vilomara, per exemple). El coneixement de la història d’uns pobles com els germànics, reduïts a poc més de 20 anys. I, encara, s’hi ha d’afegir el subfenomen horroròs de l’Holocaust. L’any 2020, amb l’excusa del 75è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz, hi va haver un autèntic esclat editorial, en aquest cas, no només de llibres d’història, sinó també de novel·les o reedicions de clàssics com els de Levi o del fotògraf de Mauthausen.
Evidentment, és important no oblidar el passat, però cal que reduïm tant aquest passat a la Segona Guerra Mundial? Potser és que tenim un problema amb la difusió històrica perquè hi ha una confusió sobre què és la Història fomentada per revistes de dubtosa qualitat i desfermada pel copiar-enganxar a internet. Una visió que és hereva d’allò que Norman Davies denunciava com una difusió simplista: “Els historiadors i els seus editors dediquen un temps i unes energies excessives a repetir la història de tot el que els sembla poderós, important i impressionant. Inunden les llibreries i les ments dels seus lectors amb relats sobre grans potències, grans gestes, grans homes i dones, victòries, herois i guerres –especialment les guerres en les quals «nosaltres» presumptament guanyàvem– i dels grans mals que hem hagut d’afrontar.”[1]
Així, una simple ullada a la portada de revistes de suposada divulgació històrica del darrer any amb prou feines sumaria més de deu o dotze temes diferents: Egipte, les piràmides i 3 o 4 faraons (i alguna batalleta o descobriment arqueològic); templers, càtars i croades, els grans temes per a omplir l’Edat Mitjana (temes que recullen molta pseudohistòria); Guerra Civil Espanyola, l’únic tema que en aquests rodals fa ombra al nazisme (i hi està relacionat) i altres “traumes nacionals”; Segona Guerra Mundial i nazisme; emperadors i anècdotes de Roma i Grècia; i, sobretot, que no hi faltin els tòpics sobre “salvatges” i invasions: víkings, germànics i musulmans. Esporàdicament, també alguna cosa “exòtica” com els maies o altres indis, i fins aquí. Ara que ho sabeu, vosaltres mateixos: quan aneu a un quiosc fixeu-vos-hi i podreu concloure si m’equivoco gaire.
I, entre tots els personatges famosos, de figures com reis absolutistes i cabdills nazis, no en falten quasi mai a plana sencera. I acompanyats de tota la parafernàlia de rigor. Que el nazisme té una presència constant i desmesurada en la divulgació històrica, és una evidència a Trends. Si el comparem amb l’URSS, podem veure com segueixen un patró molt semblant, amb les puntes de cerques al maig (mes en què es va acabar la Segona Guerra Mundial a Europa), davalla al juny, repunta una mica al setembre (quan va començar la Segona Guerra Mundial) i, tot seguit, torna a baixar. Aquesta oscil•lació roman estable des del 2008 (en tenim dades des del 2004). A què es deu, aquesta regularitat? Evidentment, es deu en bona mesura a l’ensenyament escolar. Com em va dir una professora, “és molt fàcil que els alumnes trobin material sobre la Segona Guerra Mundial”. Com a societat, potser precisament el que ens hauria de preocupar és que “només” puguin trobar informació sobre aquest període i el nazisme.
Perquè, a més a més, sovint es representa el nazisme d’una manera que el blanqueja, fins i tot, de vegades, com les presumptes víctimes. Per tant, si l’objectiu era d’ensenyar les barbaritats que van arribar a fer aquells salvatges, la intenció es perverteix, fent-los pràcticament una propaganda gratuïta. Es venen els seus uniformes amb simpatia, i s’oblida el detall macabre que portaven un Totenkopf com a símbol (la calavera de les SS).
La tendència a l’allau de publicacions sobre la Guerra Mundial i el nazisme no s’atura. Ben al contrari, sembla que no para de créixer. Al portal La Casa del Libro, sota l’etiqueta “II Guerra Mundial i Guerra Freda”, hi tenen 1.921 entrades (una relació, per cert, digna d’estudi, aquesta amb la Guerra Freda. Perquè, què vol dir? Que els nazis s’enfrontaren al comunisme de l’URSS, com després els EEUU i els seus aliats “democràtics”? És a dir, que el nazisme seria encara allò antiboltxevic o que tindria continuïtat en el capitalisme?). La immensa majoria, però, dels llibres, són sobre nazisme i Segona Guerra Mundial. Només els darrers dos mesos comptabilitzen 27 novetats [consulta feta el 09/07/2021]. Per si a algú li queda cap dubte sobre la fascinació social que provoca l’auge de nazisme, i la influència que hi té la mala divulgació històrica, preguntem al senyor Google. Resultats de la recerca nazisme, tres milions nou-cents mil. Resultats per comunisme, cent seixanta-sis mil.
Amb tota aquesta allau de mala divulgació històrica, us estranyeu que hi hagi un auge de seguidors de les idees del nazisme?
[1] DAVIES, Norman. Reinos desaparecidos. La Historia olvidada de Europa. Ed.: Galaxia Gutenberg. Barcelona (ESP), 2013.
