On és la dreta catalanista?

Els resultats de les darreres eleccions han donat forma a un dels parlaments més d’esquerres d’Europa: el PSC, ERC, En Comú Podem i la CUP sumen 83 del total de 135 escons, mentre que la resta de forces no considerades d’esquerres en sumen 52. Fins al 2015, totes les eleccions al Parlament de Catalunya les havia guanyat Convergència i Unió (CiU), amb una hegemonia de vint-i-tres anys consecutius de govern i algunes majories absolutes incloses. Però CiU va desaparèixer fa sis anys i, pel que sembla, els seus votants també ho han fet. La dreta unionista, més diversificada, no ha variat gaire, i fins i tot potser ha augmentat la seva representativitat. Però on és, a dia d’avui, la dreta catalanista, si és que n’hi ha?

Un bon punt de partida seria definir Junts per Catalunya per saber si és part d’aquesta dreta, però malauradament ni el mateix partit no és capaç de definir-se ideològicament. En certa manera, aquest partit vol donar la imatge que és la casa gran de l’independentisme, en la qual hi cap tothom, i amb la qual s’erigeixen com els que volen la independència de debò. Més enllà de la independència, poques idees més hi podem percebre de forma clara. La seva candidata a les darreres eleccions va afirmar ser més d’esquerres que el candidat socialista, i les seves llistes estaven farcides de membres d’associacions d’esquerra. Tanmateix, hi ha una rereguarda liberal-conservadora, alguns de fa anys i d’altres que s’han sumat al carro durant el procés, que dona un mínim equilibri i que es posa les mans al cap a l’hora de votar segons quines lleis o segons quins pressupostos. I, per acabar de complicar la situació, últimament s’ha unit a Junts un grup de “frikis”, molt fans de Puigdemont i de la manera de fer de Laura Borràs, als quals tot els sembla bé, acríticament, i que només són allà per defensar “el mandat de l’1-O”. Així doncs, en aquest espai hi ha una barreja de socialdemòcrates, conservadors, liberals, llibertaris i nacionalistes sense més ideologia que la independència, a banda de socis d’esplai de gent gran.

Tot aquest desgavell acaba propiciant que tot allò que no sigui anar “amb tot” per la independència no es lluiti o que es mostri acomplexament davant qualsevol acusació d’ultracapitalista o directament de feixista per defensar quelcom diferent al dogma de l’esquerra. Perquè ERC i CUP poden ser tan independentistes com es vulgui, però preferirien viure en una Espanya socialista que en una Catalunya independent de tall liberal com ho són, per exemple, els Estats Units. En la negociació per la investidura veurem si a Junts són capaços d’acceptar un programa de govern de CUP i ERC davant la greu crisi que estem patint o, per primer cop en molt temps, posaran seny i pensaran més enllà de la independència. De moment, sembla que aguanten, però veurem si és un canvi de rumb real o una simple estratègia negociadora.

A més, tenim un repertori inacabable de partits polítics catalanistes liberals, democristians i/o conservadors que busquen aconseguir aquest vot de dretes que sembla no tenir ningú que el representi i que ja no se sent seduït pels postconvergents. La Lliga Democràtica, Lliures, PNC o Units per Avançar són alguns dels que, juntament amb el PDeCat, busquen maneres de representar aquest electorat. En el cas del PDeCat, no va entrar per poc al Parlament a les darreres eleccions. Els va faltar, segurament, un millor candidat, haver marxat abans del Govern o haver intentat atraure votants més enllà de l’independentisme. Units per Avançar va entrar allà cambra de la mà de PSC amb Ramon Espadaler, que sembla que vulgui aferrar-se a l’escó per anar-hi a defensar l’escola concertada, per criticar l’independentisme i el Govern espanyol, cobrar i marxar. I, després, tenim tots aquells partidets i grupuscles ja esmentats, amb moltes ganes, poca experiència i resultats nuls: la Lliga, Lliures o PNC.

Entre aquests hi ha molt en comú, però també unes diferències que, per ara, semblen insalvables. Veuen el conflicte català (la posició sobre els presos, “el mandat de l’1-O” o la relació amb Madrid) des de punts de vista considerablement diferents, i això no els permet avançar junts. Davant d’això, podem quedar-nos de braços plegats mirant com a Catalunya es destrossa el mobiliari públic amb una gran impunitat, com va desapareixent la llengua de la via pública, com les institucions catalanes es degraden en aquest teatre constant o com s’empobreix una Catalunya on es criminalitzen els empresaris i emprenedors, i on els que hi ha cada cop menys són catalans. Però, posats a fer el ridícul, fem-lo plantant cara.

Cal un esforç conjunt de renúncia en pro d’un projecte de centre-dreta renovat, desacomplexat davant l’esquerra puritana i propositiu, perquè ja no es tracta de conservar allò bo que tenim (que és molt), sinó anar més enllà, transformar i reformar Catalunya per tornar a ser una nació capdavantera, lliure de dogmes imposats per l’esquerra i culturalment rica. Per això calen idees, cal unificar propostes, buscar el consens, tocar temes que semblen intocables, fer política de forma descarada i, sobretot, cal que ens ho creiem perquè, si es va amb mitges tintes contra més del 60% i contra la dreta espanyola, que tampoc no posarà el camí fàcil, aquest projecte no pot arribar de cap manera a bon port.

D’aquí dos anys hi ha eleccions municipals i Barcelona necessita un canvi urgent, d’aquí tres tenim l’oportunitat d’anar a fer el peix al cove a Madrid i, com a molt, d’aquí 4 els catalans tornarem a votar els nostres representants i a un nou Parlament i, si tenim la sort que encara no han acabat de destrossar Catalunya, potser, fins i tot, l’aixecarem.