Som en algun punt a cavall del massís del Garraf i l’Ordal. El campanar ens recorda que ja són quarts de sis de la tarda i que, com cada dimarts, els nens i nenes del prebenjamí del club de futbol local inicien l’entrenament que s’allargarà fins a tres quarts de set. Malgrat que mai no he estat gaire futboler, segueixo l’evolució dels exercicis que realitzen els petits i em miro amb un orgull mal dissimulat les curses amb la pilota de la meva filla petita.
Tanmateix, alguna cosa capta la meva atenció encara amb més força. Ràpidament m’adono de què ha estat: l’activitat es desenvolupa íntegrament en castellà. És el cas dels dos entrenadors amb els nens i nenes a l’hora de transmetre’ls les instruccions, dels infants mentre corren i reclamen a crits la propietat de l’esfèric, del president del club quan s’atansa als pares i mares per tal de traslladar-nos diverses informacions sobre la represa de la competició comarcal i de la immensa majoria de les converses que es produeixen entre tots aquells que assistim a l’entrenament.
Canviem d’escenari. Som al mateix poble, a la porta de l’institut de secundària. Ara em toca recollir la meva filla gran. El model es repeteix: paro l’oïda i constato que el percentatge d’interaccions en castellà supera amb escreix aquelles que es mantenen en català. Interiorment, elevo una pregària i imploro que si més no el professorat mantingui el català com a llengua vehicular a les aules (no me n’adono, però ja començo a pensar en clau de reducte lingüístic: «Si perdem el carrer, com a mínim ens quedaran les aules»)
Continuem el viatge per la nostra localitat, però ara ho fem en el temps. Retrocedim a finals dels vuitanta. Sóc un marrec i la meva mare m’acompanya a escola. M’acarona amb una mà mentre, amb l’altra, fa magarrufes a la meva germana. És divendres i ens aturem a cal forner. La mare ens compra dues ensaïmades que nosaltres rebem ben cofois (la resta de la setmana toca entrepà)
Moltes coses han canviat des d’aleshores, però n’hi ha una que, vista amb perspectiva, es presenta com una evidència dolorosa de la nostra derrota com a poble: en aquells passejos cap a l’escola, el món que m’envoltava s’expressava de forma hegemònica en català. Els pares, les mares, la mainada, els botiguers, els passavolants… Curiosament, els únics que aleshores s’expressaven en castellà eren alguns mestres de l’escola, encara reticents a l’incipient procés d’immersió lingüística (de fet, les primeres classes de català les havia començat a impartir el mossèn del poble un parell d’anys abans).
Continuem. Han passat cinc anys. Hem acabat la Primària i ens toca baixar a cursar la secundària a la població més propera del Baix Llobregat sud. Per primer cop, allà, prenem consciència que no vivim en un país normal. D’entrada, els alumnes locals ens reben amb una barreja de curiositat i menyspreu. Tenen molt clar que som diferents i, des de la franca desinhibició que proveeix l’adolescència, tampoc no tenen massa reserves a mostrar les seves cartes: «Sereu benvinguts i podrem ser col·legues si sou com nosaltres». En altres paraules, si deixem la nostra catalanitat al poble. Així doncs, despistats i desorientats com ens sentim, durant aquestes primeres jornades pels passadissos de la secundària, som paternalment acollits pels pocs companys catalanoparlants de l’institut. La majoria d’ells, fills i néts dels pocs pagesos que encara queden acantonats al casc antic de la vila.
A partir d’aleshores, percebem dos dels estats d’ànim que passaran a formar part de la nostra manera de relacionar-nos i d’interpretar el paisatge humà que tenim al davant. D’una banda, el dels catalanoparlants locals, que, amb un posat similar al que faria un membre de les primeres nacions nord-americanes a la seva reserva, semblen viure l’epíleg de la seva identitat amb altes dosis de resignació i fatalitat. De l’altra, nosaltres, que sortosament al migdia prenem l’autobús per tornar cap a casa. I cada cop més ho fem amb un sentiment semblant al que devia embargar els veïns gals d’Astèrix i Obèlix en veure’s envoltats de romans.
Ambdues poblacions estaven separades per uns escassos quinze quilòmetres i un modest port de muntanya, però nosaltres sabíem que la distància real era molt mes profunda. Érem la frontera, el mur de contenció entre dos mons en fricció. Érem els gals que no volíem acabar sents indis.
Trenta anys després, però, el mur s’ha esquerdat de forma irremissible, i els canaris de les mines ja fa temps que han perdut l’esma i han deixat d’avisar-nos. El nostre reducte de catalanitat també ha caigut. I la pregunta es fa evident: què ha canviat en aquest període de temps per provocar un canvi del paisatge lingüístic (i no és l’únic) d’aquest abast?
La resposta és tan òbvia com incòmoda: la demografia (aquell mot que l’independentisme hegemònic defuig com la pesta). En menys de trenta anys, la població s’ha multiplicat gairebé per sis. Naturalment, aquest increment no ha respost a un sobtat frenesí per part de la generació dels meus pares o de la meva. Lluny d’aquest extrem, i paradoxalment, els nous habitants del poble són, majoritàriament, aquells adolescents que ens miràvem amb menysteniment a l’institut, que han decidit que ja estan tips de ciment i de soroll i que, comptat i debatut, a rural no s’hi està tan malament. I, ben mirat, no els en culpo. Qui vol viure en barris amb una densitat de població semblant o superior a la de les grans metròpolis europees o asiàtiques? Qui és capaç de desplegar totes les dimensions de l’ésser humà envoltat d’una arquitectura racionalista a les antípodes de qualsevol aproximació holística del fenomen urbà, i amb unes zones verdes que farien riure si no fos perquè fan plorar?
No ens enganyem, la Catalunya poligonera no mola. A ningú no li agrada haver d’alçar completament el cap per veure el cel perquè, altrament, l’única cosa que podries albirar és l’edifici del davant (tan depriment com el teu) Durant aquests anys, he pogut veure com la gent gran (i no tan gran) nouvinguda al poble redescobria el valor del contacte amb la natura, de fer un passeig pel bosc o pels carrers arbrats o del silenci que embolcalla el passejant a qualsevol hora del vespre. A la seva manera, han aplicat aquell aforisme un punt sinestèsic de Tolkien de «menys soroll i més verd».
Potser tot plegat hauria estat sostenible si aquest creixement hagués estat gradual (i, per què no dir-ho, força menor). Fins i tot és possible que la llengua no se n’hagués ressentit tant. En aquest sentit, cal dir que el moviment de població havia estat més o menys constant des dels anys seixanta. Però aquell primer degoteig permetia acollir aquelles noves famílies que, en cas que fossin castellanoparlants, percebien ben clarament que, per tal de formar part del teixit social del poble, l’ús del català era imprescindible i necessari. És cert que n’hi va haver que no ho van fer, però el seu nombre era tan reduït, que la seva importància en termes lingüístics era marginal. Els seus fills i filles, en canvi, sí que van adoptar el català.
Però les coses han anat de la pitjor manera possible tant per al poble com per a la llengua. Aquests nous veïns han fet exactament el mateix que els seus pares i avis havien fet amb el pla de Barcelona o del Llobregat durant el desarrollismo. L’arribada ha estat sobtada i en gran nombre i, conscientment o inconscient, en algun moment aquesta gent va decidir que ja eren prou com per a afermar el seu propi procés d’endoculturalitat i reproduir el model amb el qual havien crescut a la zona metropolitana, tot ignorant i menystenint les formes de vida de la localitat que els havia acollit.
I ara què? Quin horitzó podem esperar? El poble ha fet un triple salt mortal sense xarxa del qual difícilment en sortirà preservant la seva identitat. La frontera lingüística s’ha desplaçat vuit quilòmetres a l’interior, malgrat que el següent poble, ja al Penedès, comença a mostrar símptomes preocupants. Per postres, el que havia estat un espai rural més o menys coherent ha evolucionat (potser la paraula més encertada seria degenerat) en allò que el biòleg Ramón Folch ha anomenat «ciutat jardí»1: ens hem convertit en una urbanització de la zona metropolitana. En un localitat-dormitori en la qual són pocs els que desenvolupen la seva carrera professional, de manera que cada matí centenars de vehicles es desplacen cap a d’altres poblacions per, arribat el cap de setmana, repetir l’operació per anar a omplir les bosses de compra, veure un familiar o anar al cinema. Tot, servint-se d’un model de mobilitat susceptible de ser titllat de moltes coses menys de sostenible.
Com a cirereta, i no calia ser un observador massa agut per preveure-ho, el creixement urbanístic s’ha canalitzat en forma d’urbanitzacions al voltant del nucli històric de la localitat. S’han desenvolupat traçats urbans i construccions sense cap mena de coherència ni respecte pel patrimoni local, i que no són res més que un homenatge a l’individualisme i un tribut a una comunitat atomitzada que camina decidida cap a la inidentitat col·lectiva.
Em trenca l’ànima dir-ho, però el meu món es mor i desconec quin bagatge comunitari deixarem a la generació de les meves filles (i què és la identitat si no consciència col·lectiva i memòria heretada?).
Sempre he cregut que, amb perspectiva contemporània, l’estat espanyol ha mostrat una especial aversió a la catalanitat pel fet d’haver estat capaç d’iniciar un procés de nacionalització de les masses paral·lel a l’estatal. Això sempre els ha fet molta por i, malgrat que no sóc massa amic del món modern, és innegable que ha estat una eina de gran valor per tal d’evitar la desnaturalització del país. Però ja fa uns anys (i de manera exponencial de la mà del procés) que vivim ofuscats en una de les manifestacions polítiques del conflicte: la independència. I, consegüentment, no només hem oblidat altres esferes de la identitat col·lectiva, sinó que estem fent passes enrere en aquest procés de nacionalització.
Potser és hora d’aturar-nos, d’enrocar-nos, de garantir la nostra reproducció cultural, de descentrar-nos de l’objectiu polític. Potser, malgrat que ens dolgui, és el moment de jugar a la defensiva, d’oblidar-nos de mantres tediosos per ampliar una base que s’ha demostrat inexistent, i d’aparcar definitivament la mentalitat bonista d’esplai que ens ha portat fins aquí. Perquè, com dèiem abans, els murs de contenció del rerepaís ja fa temps que s’esquerden i, si no ens hi posem aviat, això no tindrà aturador.
1: Ramon Folch, “La quimera del creixement ” 2010, RBA.
