A Catalunya, com als Estats Units de Reagan o al Regne Unit de Thatcher, ja fa uns anys que ens ha arribat la nostra particular etapa de neoliberalisme. Així, agafant-nos als dogmes més estrictes d’aquesta ideologia, hem adoptat els plantejaments de desregulació de l’economia, globalització i llibertat de circulació fins als extrems més autodestructius. Catalunya ha optat per desregular els elements fonamentals de la nació catalana, tot imposant una barra lliure sense límits, abraçada tant per les dretes com les esquerres. Vegem-ho.
Vivim, per començar, en un procés de desregulació ideològica. És a dir, que les paraules “catalanisme” o “independentisme” han estat buidades de contingut i de definició i, per tant, volen dir literalment qualsevol cosa. Per a uns, el catalanisme significa un seguit de presumptes polítiques socials o “republicanes”; per a altres, són un conjunt de proclames suposadament “de confrontació” o de “democràcia”, sense cap més acotació. En aquest nou país de màniga ampla, tot el que vulguis pot ser catalanisme o independentisme, the sky is the limit i pobre de tu que intentis marcar-ne un altre.
Tenim, després, la desregulació demogràfica. Així, tot el món catalanista en bloc es troba posicionat en contra de la regulació en matèria d’estrangeria, d’accés i de trànsit de persones foranes al nostre país. Ja sigui aquesta immigració de més o menys renda, d’un origen o d’un altre, el dogma indiscutit és que tot i tothom ha de tenir les portes obertes en tot moment i circumstància, sense que importin les conseqüències i les pròpies capacitats del país, contravenint els principis i les pràctiques de qualsevol Estat constituït. I compte, que aquest és un neoliberalisme dels estrictes: no s’accepta cap matís més que la llibertat absoluta de circulació de persones, capitals i serveis.
En relació amb el que ja hem esmentat, també hem optat per desregular la identitat pròpia. Es rebutja, se’ns diu, qualsevol política “identitària”, de manera que cal concloure que és català qualsevol persona o cosa només pel fet posar un peu sobre el quadrant nord-est de la península ibèrica. Confonent els desitjos amb la realitat, l’actual catalanisme rebutja oferir cap mena de definició o acotament de la nostra presumpta nacionalitat, abaratint la condició de català a un mer veïnatge administratiu, i liquidant qualsevol motivació d’un nouvingut per esdevenir català.
Tenim la desregulació de codis, en aquest cas del nostre, que és la llengua catalana. Se’ns diu, per exemple, que és igual com es parli el català als mitjans de comunicació o a les administracions, amb menyspreu pel compliment de les normes ortogràfiques, gramaticals o lèxiques per, presumptament, acostar-se més a la llengua del carrer (sic) o als principis ideològics de cadascú. Aquesta desregulació afecta també l’eficàcia de la immersió lingüística o dels drets dels consumidors, uns camps on es desisteix deliberadament d’aplicar les normatives corresponents. I s’ha renunciat, durant ja quasi dues dècades, a fer polítiques actives en favor del català, confiant -suposo- que el mercat l’elevaria sobre el nostre cel mediterrani.
I, finalment, patim -pel que fa als sectors corresponents– la desregulació econòmica: instal·lats en una al·lèrgia a qualsevol mena de proteccionisme -que en cap cas vol dir autarquisme ni tancament-, es considera que tot negoci, esdeveniment o inversió, per molt baix valor afegit que tingui, té via lliure i és rebut acríticament, sense cap tipus de condició ni observació de l’impacte que generi en els nostres interessos com a nació. L’oposició, per contra, hi és sempre per raons ecològiques o socials, però mai per qüestions d’interessos nacionals. Tampoc es troben gaire discursos ni polítiques pensant en incentivar el control català de les propietats, o els capitals al país. La posició dels agents econòmics, en aquest país, és la més radical de les globalitzacions.
Aquesta espècie de neoliberalisme a la catalana, si se’m permet l’expressió -soc conscient que no és del tot exacta-, ha estat abraçada per tot l’espectre polític, administratiu, associatiu i mediàtic de Catalunya. És cert que la intensitat d’un o altre aspecte varia en funció de cada tendència política. En qualsevol cas, i com és evident, aquesta política de barra lliure, de discurs postmodern i de laissez-faire a tots els nivells és totalment incompatible amb la perspectiva mínimament proteccionista, cultural i reguladora que es necessita per a la supervivència d’una nació sense Estat propi. Un catalanisme/independentisme convertits en una closca buida, en un producte líquid sense voluntat pròpia ni línies vermelles, no té respostes ni remeis per als reptes que tenim, i no serà capaç de resistir l’assimilació que l’Estat i la globalització estan macerant. Però en fi: que no es pugui dir que no hem avisat.
