Poc creia Lluís Llach, després d’una cinquantena d’anys, que la cançó icona contra el franquisme seria més imprescindible que mai per a fer realitat la independència. Remarcar que l’Estaca va ser un himne adoptat per molts països en la lluita contra el feixisme, de tots colors; o és que la política de la dictadura soviètica no ha estat d’un feixisme comunista palmari? Que li preguntin a Estònia, Letònia, Lituània, etc. I també a l’invasor Putin, que va ser membre en cap de la policia secreta del KGB. La cançó encara ens és molt necessària pel missatge d’unitat d’acció que comporta, a més d’un clam entusiàstic quan es canta en grup. Ai las! Al moviment popular li fa falta aquesta estratègia canalitzada per aconseguir l’objectiu, i no esperar a que el savi empordanès Alexandre Deulofeu encerti en la predicció de la nostra independència.
En tota estratègia, com més serem millor. Si es va per separat envers l’enemic (que reprimeix, ofega, engarjola, roba, apallissa, humilia), i a sobre tirant-se els plats pel cap, se li facilita la feina a plètora, ara que les esquerdes del Règim’78 sobresurten a nivell mundial com no havia passat abans. Cal recordar que en aquest cas el terme ‘enemic’ no és ben bé un sinònim d’adversari o rival perquè l’accepció en difereix. Els mots ‘adversari/rival’ els fem servir sovint quan parlem d’esports de grup i ens referim a l’equip contrari. L’equip espanyolista (polítics, jutges, policia, grups mediàtics grocs, empreses patriòtiques…) no és precisament un equip contrari que accepta les normes democràtiques de funcionament, com passa a l’àmbit esportiu. Si fos un adversari, amb àrbitres no comprats, ja seríem un estat independent!
Ja podem organitzar combats per separat, que només anant junts aconseguirem guanyar l’embat democràticament. Els esforços per ampliar la base independentista no es compliran oferint aquesta trista, penosa imatge de divergència i submissió –per activa o per passiva- als plantejaments espuris de les elits casposes de Madrid i les seves derivades sucursals. Els responsables haurien de mirar-se al mirall de la història, amb generositat i determinació, sense emprar miratges sorgits d’assessors amb nocions de Photoshop i d’enfocaments tòxics. Espero i desitjo que els ciutadans passin per sobre dels interessos de la ‘pagueta’ dels partits.
És bàsic anar a positiu, fent servir les raons fefaents que ens permetria viure amb dignitat i esdevenir un país referent en la lluita contra les desigualtats de tot tipus. Sense deixar d’evidenciar, una vegada més, que Espanya és un estat franquista militarment (entre altres àmbits), com es pot comprovar quan una majoria d’alts comandaments exalcen la figura del dictador genocida. És normal que la Delegació del Gobierno a Madrid permeti l’any 2023 un acte d’homenatge a la División Azul? És normal que els successius governs centrals (UCD, PSOE i PP) hagin trigat quaranta-cinc anys en canviar el nom de la unitat Comandante Franco de la Legión? En aquest cas, qui pregunta ja respon. Ah, i la cabra i els c… continuen.
L’admiració envers el cantant dels Setze Jutges, actualment continua ben viva com a ferm activista, independentista i antisistema que és, de manera presencial en actes, en activitats i a les xarxes. Hi ha excantants catalans que parlen a la seva néta en castellà, para que así nos entendemos todos, i a sobre la Universitat de Barcelona els regala un doctorat honoris causa; socialment, aquest fet ha grinyolat molt, molt, i amb raó. En canvi, n’hi ha d’altres que inverteixen el seu esforç a lluitar democràticament per la llibertat del país, i a fer un vi de qualitat al Priorat amb rellevància internacional.
La llibertat no ens la regalaran, l’haurem de conquerir.
