M’interessen les qüestions relacionades amb el desenvolupament socioeconòmic de Catalunya. Potser és això el que em permet observar que, per raons que no podem encabir en aquest article, hi va haver algun moment que l’independentisme proper als sectors productius, el centre-dreta independentista –o com cadascú se senti més còmode anomenant-lo-, va renunciar a generar idees, doctrina o model propi.
Aquest abandonament d’un pensament econòmic català i autocentrat ha acabat derivant en la paradoxa que, moltes vegades, hom diria que el discurs que ofereix és el mateix que el del PP i PSOE, però en català i acompanyat de retòrica independentista.
A grans trets, detecto quatre característiques principals que presenta el discurs econòmic independentista català i que denoten un greu dèficit d’autocentrament:
- Model econòmic de poca qualitat: un dels trets que crida més l’atenció és l’aposta entusiasta i acrítica per una indústria secundària o perifèrica, com el turisme, la logística, la construcció i els grans esdeveniments, tot confonent el rol necessàriament complementari que haurien de tenir en una economia desenvolupada.
Al mateix temps, es confon la ciutadania amb un discurs tendent al gegantisme (hem de ser el Nova York d’Europa), promeses triomfalistes i comparacions amb països d’alt nivell econòmic (Dinamarca, Suïssa, etc.), mentre es posa alhora una catifa vermella als sectors més precaris de l’economia, o es mostra una sensibilitat ambiental molt escassa.
- Manca d’estratègia industrial: no es planteja una estratègia a 30 anys vista respecte quin paper ha de jugar Catalunya en l’àmbit industrial, més enllà de recitar tòpics buits de significat. No s’aprofundeix en la reflexió sobre quins sectors cal primar, no hi ha un discurs clar pel que fa a les polítiques educatives -com el reforçament de la Formació Professional-, etc.
Per altra banda, trobem una inquietant buidor en el relat i propostes per mobilitzar els recursos propis i enfortir, en la mesura que sigui possible, el teixit industrial i empresarial d’arrel catalana.
Val la pena mencionar, també, la manca d’idees a l’hora d’impulsar la nostra agricultura i ramaderia, que correctament orientada a un model de qualitat té un grandíssim potencial, i que es configura com un antídot contra la despoblació.
- Manca de perspectiva nacional: Sembla obvi que l’objectiu de l’independentisme hauria de ser disposar d’una economia que no torpedini la cohesió social i lingüística del país, la integració dels nouvinguts, o que no perjudiqui el poder adquisitiu de la població local. Lamentablement, aquesta perspectiva és totalment absent a la majoria del centre-dreta sobiranista, que de vegades ha donat suport a iniciatives que desballesten territoris sencers i faciliten la irrupció de l’espanyolisme radical i d’extrema dreta, o posen en perill la mateixa supervivència de la nació catalana.
- Manca d’iniciativa: l’afer de l’ampliació d’el Prat demostra una gran manca d’iniciativa pròpia. De fet, l’independentisme econòmic no en va parlar mai, fins que AENA va posar la qüestió sobre la taula. A partir d’aquell moment, aquests sectors s’hi van apuntar acríticament, sense contrastar si la inversió s’ajusta als nostres interessos, segons els termes expressats als tres punts anteriors. Aquesta actitud, a l’espera sempre d’ “inversions” –públiques o privades- i sense que se’n calibri l’impacte, al més pur estil Bienvenido Mr. Marshall, és una constant de fa anys.
L’abandonament de funcions a l’hora d’orientar i influir la nostra burgesia, de dotar-la d’idees i direcció –i també de límits- des d’una perspectiva catalana, comporta que, a la pràctica, aquesta acabi circulant per les lleres dels plantejaments de l’IBEX 35. Així mateix, s’alimenta també l’independentisme d’esquerres (o el moviment dels Comuns) que, com hem dit, acaba explotant electoralment les escasses diferències entre l’independentisme econòmic i les polítiques clàssiques del desarrollismo espanyol.
L’independentisme econòmic hauria de fer autocrítica, deixar de defensar-se caricaturitzant els qui el qüestionen acusant-los de ser del “no a tot” i desenvolupar un pensament econòmic autocentrat i amb sentit de país. Perquè les conseqüències d’aquesta desorientació no són gratuïtes i, si el camí no el marques tu, te’l marquen els altres. I a l’Estat Espanyol sí que hi ha una estratègia econòmica i industrial al darrere, un full de ruta en el qual Catalunya no passa de ser un actor secundari: un proveïdor de serveis de baix valor afegit, que no només desemboca en una precarització de les nostres condicions de vida, sinó també en una minorització nacional i lingüística.
Per acabar: algunes persones potser al·legaran que, dins de l’Estat Espanyol, és impossible posar en pràctica un pensament econòmic nacionalista i autocentrat. Sens perjudici que aquesta afirmació no és certa en molts casos, el que és segur és que l’Estat no impedeix pas de, com a mínim, tenir-lo.
