«Les societats industrials del planeta produeixen contradiccions ecològiques que les conduiran de forma necessària a la ruïna en un futur no gaire llunyà»1 Aquesta conclusió a la qual arribava Hans Magnus Enzensberger il·lustra de forma diàfana i contundent no només la dimensió del problema que se’ns planteja, sinó també com la qüestió ambiental s’ha situat sota el focus mediàtic i, lògicament, i de forma inexorable, també ha acabat transcendint al debat polític, de manera que, amb més o menys entusiasme, la immensa majoria de les diferents tendències politiques s’han vist obligades a articular un posicionament sobre la matèria a l’hora de vertebrar els seus programes.
Així, alguns, certament una minoria, han optat per negar el problema (tot i tenir-lo davant dels nassos), i d’altres, la majoria, han acceptat que aquesta és una realitat que cal afrontar.
Entre aquests últims, però, tant podem trobar-hi aquells que simplement s’han dignat a incloure dues línies sobre el tema per mirar de complir l’expedient i presentar-se com una oferta sensible davant el repte ecològic (és força senzill d’apreciar-ho constrastant aquestes bones intencions amb d’altres esferes del programa, especialment aquelles relacionades amb l’economia), com aquelles altres formacions i col·lectius que confronten amb preocupació sincera aquesta qüestió i fan les seves propostes amb un horitzó de canvi real.
A nosaltres, concretament, ens agradaria centrar-nos en quina hauria d’ésser la posició que el nacionalisme (entès com a fenomen que es manifesta de formes i en àmbits molt plurals) hauria de prendre davant d’aquest desafiament que també pot ser una oportunitat.
Simplificant molt, en termes moderns la nació (entesa des del liberalisme) es construeix molt més des de la capacitat racional de l’individu en tant que ésser pensant i autònom que no pas des de la relació que aquest subjecte pugui establir amb els fenòmens que l’envolten. Per a la Modernitat cartesiana i newtoniana, el que és nuclear en l’individu és la seva capacitat cognitiva i la seva llibertat enfront de la realitat extensa que l’envolta. En aquest sentit, doncs, la comunitat deriva d’una simple agregació d’individus que gaudeixen de l’enteniment, de la capacitat de conèixer i la lliure elecció més enllà de la necessitat dels instints naturals. De fet, el concepte de civilització ja conté aquesta aspiració a diferenciar-nos de la natura, de les bèsties. Vist així, l’entorn és analitzat de forma mecanicista i percebut com un recurs que cal explotar de forma eficient, obviant l’existència de cap mena de vincle amb la persona o la comunitat, o cap mena de connotació simbòlica.
Si traslladem aquesta aproximació de la naturalesa humana a la present disjuntiva ambiental, és molt més que probable que aquelles sensibilitats polítiques que es reconeguin com a hereves més o menys directes d’aquest plantejament, en el millor dels casos entomaran el problema des de l’òptica del que coneixem com a ecologisme superficial (aquell que se centra en les conseqüències de la crisi climàtica i no pas en les causes que l’han creat)
Certament, però, també tenim aquelles interpretacions del nacionalisme que, vinculades a paradigmes de tipus més perennalistes, perceben, en paraules de l’historiador anglès Anthony Smith2, la nació com un fenomen de llarga durada i reconeixen un vincle més profund que la simple delegació de poder individual en l’esdevenir de les nacions (en l’actual amalgama de nous partits en l’espectre del nacionalisme català en podríem comptar uns quants).
Malgrat que és molt possible que siguem assenyalats i estigmatitzats per abandonar l’estret i asfixiant espai del políticament correcte, fem constar que no parlem necessàriament d’un enfocament essencialista de la nació o de l’home-massa totalitari, sinó d’una entitat de caràcter holístic en la qual l’individu desplega la seva naturalesa en interrelació constant amb el seu entorn. Per si n’hi ha cap dubte, el mateix José Antonio Primo de Rivera (ell sí un defensor d’un model de nació idealista i essencialista) ho deixava força clar: precisament insistia en l’imperatiu de superar aquells elements que vinculaven l’individu amb l’entorn (el territori, la llengua, les formes de vida) i apel·lava a aprehendre el fet nacional des de l’esperit, en tant una realitat eterna i transcendent.
Nosaltres parlem d’una altra cosa. Com assenyalava el pensador marxista (encara que costi de creure) austríac Otto Bauer, parlem de l’individu concret i com aquest es conforma, de manera recíproca, en la seva comunitat i les seves interaccions. Reclamem aquella visió d’existencialistes com Kierkegaard o Heidegger, que ens empenyien a transcendir des de la individualitat cap als fenòmens. Com afirmava el filòsof alemany, a ser amb els altres i ser al món. Proposem, com l’empirista William James, un replantejament de la naturalesa del nostre propi ésser vinculant-lo estretament a l’entorn immediat.
De fet, a finals del segle XVIII el pensament de Herder ja defensava la importància de les causes climàtiques i geogràfiques en el desenvolupament de les identitats dels pobles. Pobles, segons l’autor alemany, tan arrelats a la terra natal que expulsar-los-en significaria la seva mort. Alguns estudiosos de la seva obra han qualificat de noció ecològica la percepció de pertinença de l’home a la terra3.
Tot plegat, doncs, ens convida a completar-nos en relació a l’entorn, a la família, a la comunitat, al territori, a les creences i també als ecosistemes en els quals neix la nostra cultura concreta i la seva cosmovisió única. No cal ser un panteista o un incondicional d’Spinoza o l’ecologia profunda d’Arno Naess per a percebre la importància de la natura a nivells més que científics o acadèmics. Les identitats i les seves cosmologies són fruit de la nostra relació amb l’hàbitat que ens envolta. Per tant, no només afirmem que cal protegir i preservar l’entorn, sinó que cal anar més enllà: cal viure’l, cal percebre’l com una part del desenvolupament individual i comunitari.
Tanmateix, però, tot això és molt difícil (o més aviat impossible) de projectar si aquesta visió de la nació i la comunitat és purament simbòlica, si es limita a ser foc d’encenalls, simple panòplia i teatralització. Si l’estètica no va de bracet (o més aviat n’és una conseqüència necessària) del desplegament d’aquells elements que realment singularitzen aquell col·lectiu (sistema de producció inclòs). És una fal·làcia defensar la llengua o la tradició si no són res més que estrictament símbols. La llengua i la tradició han de ser el mirall simbòlic d’una visió del món que té el seu reflex en la realitat material, en la quotidianitat de la comunitat. No podem omplir-nos la boca amb la nació i alhora abraçar un model de societat que, des de l’utilitarisme i la hipertròfia de l’esfera econòmica, ens condueix a l’universalisme de sempre. Si fem això, no ens enganyem, el que estem fent és folcloritzar (en la pitjor accepció del terme) la nostra cultura.
És més, i això encara ens hauria de fer més mal: el que sí que acabem fent és validar els arguments d’aquells que ens acusen de parlar sobre abstraccions i artificialitats. D’aquells que ens etziben allò de la comunitat imaginada per recordar-nos que no hem fet res més que construir un castell de fum als nostres caps. I, per postres, mentre el nacionalisme roman còmodament assegut a la falda del liberalisme, servim en safata al postmarxisme el monopoli de la batalla ambiental, sense preguntar-nos com és possible que un moviment que fins fa quatre dies era un dels guardians de les essències del concepte modern de progrés (Lenin afirmava que el comunisme era «els sòviets més l’electricitat») ara esdevingui l’abanderat únic de l’ecologisme.
1: «Para una crítica de la ecología política»; H. M.Ensenzberger; Anagrama.
2: «La nació en la història»; A. Smith; Afers.
3: «Clàssics del nacionalisme»; coord: Ramon Sentmartí; Pòrtic.
