L’independentisme no és cap ideologia

L’independentisme no és cap ideologia. És de lògica, però es veu que s’ha de recordar. El llenguatge pot ser molt pervers i, malauradament, el catalanisme hi està caient de quatre grapes quan confon una voluntat politicosocial amb una ideologia. Al judici contra els polítics catalans, fins i tot les defenses van fer servir l’expressió “s’està perseguint una ideologia” (Van den Eynde), i els mateixos acusats, com Raül Romeva, ho van verbalitzar. Fa un parell d’anys, parlant amb uns espanyolistes (una cosa que cada vegada es pot fer menys), em demanaven què faria jo amb l’estelada un cop independents. “Molt fàcil, plegar-la i posar-la al calaix o portar-la a un museu”, els vaig respondre. No ho entenien. En general, l’espanyolisme entén l’independentisme com un posicionament fixat i inamovible, com un sistema de creences amb voluntat de perpetuar-se, talment com una ideologia. En realitat, l’objectiu de qualsevol independentista és deixar de ser-ho. I què fareu quan sigueu independents?-insistia. “Doncs, jo, tornar-me’n a casa meva o anar a la platja, a gaudir de ser un ciutadà que fa coses normals en un país normal; els altres, no ho sé”.

És tan fàcil d’entendre, si es vol, com fixar-se que d’independentistes només ho serem fins al segon després de proclamada la independència. Després, serem ciutadans catalans, i prou. Però, d’ideologia, en continuarem tenint tota la vida. L’espanyolisme nega aquesta evidència, com tantes altres, perquè els cauria de cop el discurs totalitari referit insistentment contra “l’independentisme”, segons el qual aquest actua com si fos un cos sòlid i mononeuronal. Si s’expliqués que d’independentistes, és a dir, de persones que volen la independència (que només és això el que vol dir), n’hi ha de totes les ideologies, colors i mides, se’ls acabaria el discurs manipulador.

Ideologia és ser de dretes, d’esquerres, liberal, humanista o fatxa. Però de cap manera es pot ser d’ideologia independentista. S’és conservador o progressista, ecologista o animalista, però no independentista. Per què? Perquè és un simple tràmit temporal. Igual que hom no és un emigrant de per vida, sinó que aquest fet fa referència a un moment i acció molt concret (el d’emigrar- i després es parla de migrats) la independència serà també un moment molt concret en què es baixarà una bandera i se n’hissarà una altra. Llavors, sí, serem independents (que no independentistes). Per tant: la independència es vol. Quan siguem independents, deixarem de voler la independència per a ser independents. Ara hi ha persones que volen  la independència i són marxistes, àcrates, intervencionistes, lliurepensadores, sindicalistes o empresàries… coses que seran tota la vida, o almenys fins que decideixin deixar de ser-ho, mentre que l’independentisme només és un col·lectiu de gent que vol arribar a un objectiu, com és la independència, amb un termini fixat, i que no és pas cap punt final, sinó el pas a una altra situació administrativa.

Dit d’una altra manera: cap independentista deixaria de menjar carn per Setmana Santa per molt que ho diguessin l’ANC i Òmnium. Ni l’11 de Setembre és una data sacrosanta i inamovible. Perfectament, quan siguem independents, la podem canviar per la commemoració del dia de la Independència, l’1 d’Octubre o Sant Jordi (que ara no ens permeten que sigui festiu). La confusió entre ideologia i independentisme és tan gran que està creant una polarització política en la qual les dretes són identificades amb l’espanyolisme i les esquerres amb l’independentisme. Així, l’unionisme adopta posicions ultraconservadores, mentre que les esquerres espanyolistes són titllades pels seus constantment de traïdors o, en tot cas, resten sota sospita de ser-ho, fet que els obliga, paradoxalment, a expiar aquesta mena de pecat original esdevenint tan jacobins com les dretes. 

A Catalunya passa exactament igual, però en un sentit ideològic invers. Durant dècades, l’independentisme s’ha identificat amb l’esquerra quasi en exclusiva, de manera que tot moviment associatiu o reivindicatiu de moviments socials era immediatament titllat de separatista, alhora que tot moviment contrari era titllat de conservador o d’espanyolista. Tant és així, que encara avui en dia a molts de l’EI (Esquerra Independentista) els costa pair que en una Catalunya independent haurà d’haver-hi, com a tot país normal, dretes i esquerres. I que, actualment, hi ha dretes que defensen l’independentisme, amb tant o més ímpetu com abans feia l’EI. És més, l’embolic ha arribat a uns extrems en què alguns ho barregen tot. Per exemple n’hi ha que troben que és “més important” demostrar que s’és ben d’esquerres abans que independentistes per no ser titllats de “nacionalistes”. Com si aquests elements es repel·lissin entre ells i on es veu que “nacionalista” s’identifica amb quelcom dolent, propi “de dretes”. O com va això? Que després de ser independents, de sobte, i com per art de màgia, deixarem de ser ideològicament d’esquerres?
 
Per què es parla d’ideologia, llavors, si no ho és, per referir-se a l’independentisme? Perquè es tracta d’homogeneÏtzar la imatge d’un moviment que ha esdevingut socialment molt transversal. Aquest és el primer pas per a deshumanitzar-lo. Ja no parlen d’éssers humans, ni molt menys de reivindicacions, ni si seran o no legítimes…Va! “són independentistes”, com si això, per si sol, tingués un significat ideològic ple. Se li adjudiquen una sèrie de tòpics i és tractat com si fos un cos estrany al qual cal combatre. D’aquesta manera, es pot justificar qualsevol barbaritat que es faci amb les persones que formen part d’aquest col·lectiu. Per això l’àmbit mediàtic espanyolista en va ple, retorçant i explotant tota mena de combinacions possibles i relacionant els mots “independentista, ideologia i nacionalisme“. Fins a l’extrem que es dissocia “catalans” d'”independentistes”, com si aquests últims fossin marcians.

En resum, cal no caure en el parany de confondre ideologia, un concepte pregó i de llarg calat, que implica conceptes filosòfics, amb un projecte polític i social com és la creació d’un estat. Un estat els ciutadans del qual continuaran tenint la seva ideologia un cop siguin independents. En cas contrari, que es caigui en aquest parany, es pot acabar, com passa ja, deixant l’objectiu sociopolític de la independència de banda per caure un altre cop en l’absurda (per ineficàcia contrastada) reivindicació ideològica: llibertat presos polítics, llibertat d’expressió, els rapers, l’habitatge… en una espiral d’acció-reacció de roda de hàmster que, dins de l’estat espanyol, no porta enlloc. Voleu solucionar tot això? Siguem independents!