Malgrat que la llengua catalana continua fora de l’agenda política dels partits, d’un temps ençà el debat sobre com salvar-la, atesa la greu crisi que pateix, ha emergit en forma de tweets, articles i fins i tot llibres. Dins d’aquesta vasta literatura sobre com salvar el català, s’ha estès la idea que, com diria Ovidi Montllor, tot comença en un mateix. Així doncs, la recepta per assegurar el futur de la nostra llengua consistiria en un procés de conscienciació per tal que no es renunciï a l’ús de la llengua en cap escenari, és a dir, augmentar la fidelitat lingüística. Insistir en aquesta tesi és un error per diferents motius.

Primer, perquè posa la càrrega de culpa al parlant. No hi ha cap dada que sustenti la idea que els catalanoparlants abandonen la seva llengua, almenys al Principat. L’alta transmissió lingüística (pares a fills) n’és un exemple. Culpar-ne els parlants, a més, evita posar el focus allà on s’ha de posar: la diglòssia i la situació d’inferioritat del català respecte el castellà davant la passivitat, si no complicitat, de la Generalitat.

Segon, perquè la solució proposada té un recorregut molt curt i és gairebé impracticable. Qui ho proposa no entén els motius que porten un catalanoparlant a renunciar a la seva llengua (pista: no ho fa per gust).

En darrer terme, i no menys important, aquesta tesi és profundament injusta amb els catalanoparlants que no poden viure plenament en català i prou pena tenen.

La realitat és que canviar al castellà, o fins i tot utilitzar-lo d’inici, és perfectament racional per a molts catalanoparlants en moltes situacions. La llengua és una eina per a mantenir interaccions (comercials, socials, etc.) i, en tota interacció, el que pretén l’individu és obtenir el màxim benefici amb el mínim cost. Des de demanar un cafè al bar a intentar lligar en una Festa Major, la decisió de la llengua d’ús serà la que optimitzi el cost-benefici.

Si amb la baixa fidelitat lingüística que hi ha els casos greus de discriminació lingüística (denunciats) es compten per desenes anualment (i no comptem els no denunciats o els lleus, que en deuen ser multitud), és obvi que mantenir-se fidel a la llengua en tots els contextos implica un cost esperat molt alt. Hi ha qui diu que és inèrcia del franquisme: gat escaldat, d’aigua tèbia fuig. Però l’aigua encara bull.

Pel que fa als beneficis, a nivell individual serien poder comunicar-se en la teva llengua, però, si tenim en compte que tots els catalans estan bilingüitzats, el benefici diferencial és poc. Efectivament, existeix el benefici col·lectiu a mig/llarg termini de mantenir-se en català: el de generar incentius que els altres interlocutors l’aprenguin (que el català es normalitzi, vaja). El problema, això no obstant, és que resulta impossible internalitzar aquest benefici per part de l’individu llevat que hi hagi una gran coordinació entre tots els catalanoparlants.

És possible, així doncs, arribar a un cert compromís per assolir una acció col·lectiva com la de mantenir-se lingüísticament fidels? Aquest és el quid de la qüestió.

Qualsevol que hagi participat en algun tipus d’acció col·lectiva que requereixi una gran coordinació, com ho seria una vaga, sap que cal una estructura organitzativa potent. El paral·lelisme és complet: una acció individualment costosa, però col·lectivament beneficiosa, sempre que tothom vagi a l’una.

Actualment no existeix cap “sindicat de catalanoparlants” ni associació capaç de coordinar una acció d’aquesta envergadura. L’única entitat que s’hi podria aproximar seria Òmnium Cultural, però no sembla que la problemàtica de la llengua sigui primordial a la seva agenda. Per aquest motiu, sense una coordinació seriosa, les crides a la militància lingüística esdevenen estèrils.

No es pot exigir fidelitat a un catalanoparlant que ho té tot en contra: entorn social, entreteniment, atenció comercial, etc. Per il·lustrar-ho, a partir de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (2018) he calculat la ràtio de fidelitat lingüística per a cada àmbit territorial, que consisteix en la divisió de gent que sempre inicia les converses en català d’entre el total de catalanoparlants inicials. Si tots els catalanoparlants iniciessin les converses en català aquesta seria igual a 1, si ho fessin la meitat seria 0,5….i si no només tots els catalanoparlants iniciessin les converses en català aquesta seria major que 1 (fet que no passa en cap àmbit territorial).

Si ho posem en un gràfic on l’eix horitzontal representa el percentatge de catalanoparlants inicials, observem una relació clara.

Per exemple, agafem la ràtio de persones que inicien les converses sempre en català (parlants catalanoparlants inicials) en tres àmbits concrets:

  • Terres de l’Ebre 0,925
  • Barcelona 0,623
  • Baix Llobregat Sud 0,438

Així doncs, què hauríem de concloure? Són els catalanoparlants del Baix Llobregat Sud menys fidels per un problema d’actitud? Són els catalanoparlants de les Terres de l’Ebre els més fidels perquè estan molt conscienciats?

Insisteixo, doncs, en el tercer punt: és profundament injust dir a un catalanoparlant del Baix Llobregat Sud que li falta consciència lingüística i que amb la seva actitud està matant la llengua.

Vol dir això que la fidelitat lingüística depèn únicament de les característiques demogràfiques de l’entorn? No. Hi ha mesures que es podrien implementar demà mateix i que tindrien un impacte a curt termini sense haver d’incidir en la demografia, que requereix dècades per a ser modificada (però que no per això és menys urgent).

Tant el Codi de Consum com l’Estatut emparen el dret dels catalanoparlants a usar la seva llengua al comerç (bars, supermercats, atenció al client…). Fins i tot tenim una Llei del Cinema que regula l’oferta audiovisual en català. Totes aquestes lleis, democràticament votades, no s’apliquen amb les corresponents i legítimes sancions. Amb una Generalitat que ens defensés aplicant la legislació vigent, quan un ciutadà usés la seva llengua seria atès en aquesta encara que no fos la llengua de l’interlocutor. Si el comerç no pogués satisfer aquest dret (hi insisteixo, consagrat a l’Estatut) hauria de suar pensant en la sanció que li cauria per incomplir la llei.

En resum, si es vol augmentar la fidelitat lingüística dels catalanoparlants, cal crear “espais segurs” on el català pugui utilitzar-se lliurement sense cap mena de perjudici, i és la Generalitat qui ha de vetllar per a protegir-nos com a parlants.