Caldria fer tres reflexions sobre la famosa unitat independentista, que tantes vegades i amb tant d’èmfasi es demana des de determinats sectors:
Primera reflexió. La unitat -entesa ja sigui amb ERC, Junts i CUP caminant a un sol pas, o entesa com una reedició de Junts pel Sí- és impossible amb les condicions actuals i les característiques dels tres partits. La lluita per ocupar posicions de poder al sistema autonòmic, la disputa pel relat sobre el procés, així com la poca distància electoral entre els dos grans partits, impossibiliten qualsevol unitat.
No és una qüestió de voluntats ni de fe, com sovint se’ns presenta. Si realment aquesta unitat fos possible en les condicions actuals, és ben lícit que hom es pregunti: com és que no s’ha produït els darrers sis anys, és a dir, des d’abans mateix de l’1 d’Octubre?
Allunyem-nos, doncs, de quimeres. La unitat només podrà venir quan un sector del sobiranisme tingui una amplíssima majoria i s’imposi clarament sobre els altres, que quedaran minoritzats i només seran aptes per a fer de suport puntual. Aquesta és l’única unitat possible: la de la majoria del sobiranisme al voltant d’una candidatura. La resta són plantejaments fora de la realitat.
Segona reflexió. Aquest independentisme unificat sota unes soles sigles haurà de passar per sobre dels plantejaments d’ERC, de Junts i de la CUP, que són organitzacions que es queden clarament curtes a l’hora d’encarnar un moviment nacional majoritari i mínimament útil.
Per una banda, no podrà ser un moviment unilateralista ni en favor de la DUI, atès que aquesta opció no compta amb prou suport popular al país; encara menys hi ha cap pla viable per a dur-la a terme, ni els quadres polítics capacitats per a un embat d’aquestes característiques. L’altra opció, és clar, és que alguns aspirin a una unitat que consisteixi a tenir un màxim de 10 diputats al Parlament, cosa que a un servidor li costaria de creure.
Per tant, agradi més o menys, aquest sobiranisme unificat a curt termini haurà d’encarar un procés negociador amb l’Estat. Aquest procés, però, haurà de ser molt diferent al que ens presenta ERC, que fins ara ha demostrat no comptar ni amb la capacitat ni amb la credibilitat que cal per a disposar d’una força negociadora efectiva.
Tercera i última reflexió. Aquesta unitat sota unes soles sigles haurà de tenir uns plantejaments sòlids en clau interna de país: caldrà que enforteixi la nació catalana amb una visió estratègica i a llarg termini, que apuntali el seu prestigi i credibilitat, i que mostri voluntat de poder, tot allunyant-se del curt-terminisme, els xous, els desencontres i els plantejaments ultraideologitzats. És cabdal mantenir una majoria clara i respectada entre la ciutadania.
Haurà de tenir, també, un plantejament que toqui de peus a terra en el camp econòmic, social i ecològic. La unitat independentista haurà d’assumir que no som als anys 90, que el país necessita una transformació del seu model econòmic, que no pot circular més sobre les vies del desarrollismo turístic i dels esdeveniments, i menys encara en un context que combina la globalització econòmica i l’enduriment geopolític.
En resum, per als qui els agraden exemples concrets: la fórmula haurà de ser una barreja entre l’Scottish National Party, la Coalition Avenir Québec, i el Partit Nacionalista Basc. A la catalana i amb les particularitats que calgui, però les fórmules sobiranistes guanyadores i majoritàries estan inventades. Prenguem-ne apunts.
Imatge: ANC – Assemblea Nacional Catalana
