És curiós que aquells que s’erigeixen com a portaveus actuals del “Puta Espanya” després cometin actes de submissió tan estridents com el que em disposo a comentar. Si encara no sabeu de qui parlo, us dono la pista que es tracta d’un grup de quatre homes d’entre trenta i quaranta anys que fan un programa setmanal en català a Internet. Es financen ells mateixos i tenen tant convidats de renom com una audiència notabilíssima.
Podem dir, doncs, que ens trobem davant d’un cas d’èxit de creadors de contingut audiovisual en català. A més, s’allunyen molt del prototip habitual de creador de contingut que mai no recorre a l’humor negre i que només parla de la situació política catalana. Tot i que sí que és cert que parlen de futbol, que és el segon tema hegemònic i banal a Catalunya entre molts joves després de la política, ho fan amb una gràcia i un enginy que els distingeix tant d’Esport 3 com del Chiringuito de Jugones de Pedrerol.
Ara bé, els vaig desmitificar quan en un programa recent d’aquest 2022 vaig sentir-los dir, sense cap mena de fre, “Sóldévila”, és a dir, amb l’”o” i l’ ”e” tancades, però la “a” final neutra tirant cap a oberta, tal com es pronunciaria en castellà. Tot i que cal apuntar que també la pronúncia s’assembla a la pròpia de la variant catalana occidental, cal matisar que en la varietat occidental la “a” final es pronunciaria de manera encara més neutra o gairebé com una “e”. Si fossin del domini nord-occidental no em preocuparia, però, sent parlants tots quatre de català central, això només reflecteix el temor de sonar “massa català”. O, dit d’altra manera, que fa més “modern” o “de carrer” pronunciar-ho a la castellana. Es tracta d’un fenomen sociolingüístic que no és pas nou, però que porta tant de temps eclipsat per tantes altres interferències que gairebé ningú li presta atenció.
És el mateix mecanisme que propiciava que fa pocs anys, periodistes esportius del nivell de Xavi Torres pronunciessin “Méstré” en lloc de “Mèstra”, com ho diria un barceloní o un manresà de tota la vida. Ens trobem davant d’una mostra més d’aquesta por generalitzada a semblar “massa catalans” dins de l’endogrup, és a dir, entre els mateixos catalanoparlants.
És cert que molts parlants de català central pronuncien com una “e” tancada, és a dir, amb fonètica castellana, paraules acabades amb “e” com base, cine, classe, frase o fase. Per no dir aquelles paraules que són el plural d’un substantiu en singular com “Sitges”, “Blanes” o “Balmes”. Com es pot preveure, molts argüiran que tota la vida s’ha dit així, és a dir, amb “e” tancada, i que per tant seria una cosa estranya i massa militant passar a pronunciar-ho com una vocal neutra. Realment, però, seria desacomplexar-se i treure’s les cadenes mentals de la submissió al castellà com a idioma de referència. Per tant, pronunciar “Soldevila” a partir de la fonètica castellana és fer un pas més enllà, ja que es tracta d’un mot compost per paraules que, escrites per separat, tindríem molt clar que no es pronuncien així.
Sembla, doncs, que només està justificat que la gent de poble pugui parlar així, però fins i tot entre la mateixa gent jove de poble, en el moment en què passen a envoltar-se de barcelonins i altres veïns de l’àrea metropolitana, la força invisible del prestigi actua sobre ells i fa la seva feina. És quan la teoria de l’habitus i del mercat lingüístic de Pierre Bourdieu es plasma amb tota la seva duresa. I el que exposa aquesta teoria és que el comportament lingüístic, com molts altres comportaments que tenen lloc en les relacions interpersonals, està més condicionat pel poder percebut entre els interlocutors que no pas per tries conscients i racionals. I que, fer una tria lingüística o una altra, condiciona les expectatives i possibles conseqüències de la interacció.
En aquest cas, doncs, les interferències del castellà en el català de molts catalanoparlants són un exemple clar d’aquesta por, d’aquest complex, d’aquesta necessitat de no desentonar entre la resta de parlants i poder ser etiquetat d’antiquat o de radical. Conec gent d’Olot, de Lleida i de Vic que ha canviat la vocal neutra o la e tancada per la “a” oberta, però sobretot que ha adoptat paraules i expressions com “finde”, “cunde que flipas” o “qué asco”, molt més habituals en barcelonins i habitants de l’àrea metropolitana.
En cas de dubte a l’hora de pronunciar una paraula, per tant, pronunciar-la a la castellana sempre serà la manera d’assegurar-se de no fer el ridícul. Pronunciar una paraula en català correcte i que ningú més del teu entorn ho faci, en segons quin context, et pot fer quedar com un obsessionat de la llengua. I preferim renunciar a dir allò que creiem que és congruent abans que arriscar-nos a semblar massa estrafolaris davant dels nostres amics, especialment quan som joves. Que aquesta actitud també l’adoptin els integrants d’aquest programa és encara més rellevant, ja que ells alhora són també referents i altaveu de la vitalitat del català.
Així doncs, no es pot menysprear la feina que fan els protagonistes d’aquest programa, però sens dubte, podrien fer un petit esforç més per no mostrar que ells també cauen fàcilment en el parany de no parlar un català poc o gens castellanitzat, cosa que en el fons denota una clara submissió envers la nació que critiquen.
