La manera com entenem el temps és una part integral de la nostra forma de vida. Avui, amb la inundació de dispositius digitals i els luxes immediats que ens brinda el segle XXI, estem cada dia més interessats a fer veure que no hi ha altra cosa que el present: l’ara i l’aquí, el jo i l’objecte de gaudi instantani. El passat, o fins i tot el futur, ens apareixen com a realitats llunyanes, inconcretes, que no han de condicionar la nostra voluntat oficial de viure el moment. Ens prenem les coses amb lleugeresa, saltant d’una experiència a la següent, volàtils. Som incapaços de mantenir relacions personals i reneguem dels lligams territorials. Ens declarem éssers inconstants, en fluctuació constant. Volem fugir, viatjar, fer i desfer.
Tanmateix, alguna cosa falla. Tanquem els avis en residències, ens n’hem d’anar a la Índia per trobar-nos i, entre totes les opcions, triem relaxar-nos davant de pantalles estridents en etern pampallugueig. No sabem gestionar les responsabilitats, però tampoc sabem estar en pau. Ens sentim insatisfets.
La nostra manera d’entendre el temps hi té molt a veure. La imatge tradicional del temps, emprada durant segles, es troba avui en un marcat procés de canvi i substitució. De mica en mica, adoptem una nova manera d’entendre el temps: el presentisme.
En la visió tradicional del temps, qualsevol esdeveniment tenia connexions amb altres fets, tots ells situats en un ordre lineal continu. El presentisme funciona de manera inversa: dissol les connexions entre fets i n’afebleix l’ordenament. És el culte del present i de l’experiència individual que en fem; del plaer fonedís. Ens convida a viure sense preocupacions, en mobilitat i desarrelament perpetus, defugint l’estabilitat i tractant les relacions personals com un decorat accidental. Ens permet —i aquest n’és el punt més atractiu— espolsar-nos les responsabilitats vers el passat i el futur. Ens permet fugir d’estudi.
El presentisme és, de fet, una adaptació interessada del carpe diem dels antics, però sense idees profundes i sòlides que la fonamentin. Perquè, si bé per als antics l’ideal reposat del carpe diem estava vinculat a l’acceptació d’una vida passatgera, condicionada per la certesa igualadora de la mort, avui el presentisme ens serveix precisament per evitar pensar en la nostra fi, per defugir-ne la càrrega trafegosa.
Aquest canvi de paradigma té a veure amb tendències que ronden Occident des de fa un bon grapat de segles. La mort de Déu ha causat la manca de relats col·lectius clars i el reviscolament de la ciència i la tècnica com a únics mecanismes d’explicació del món. Però hem acabat per trobar-nos, petits i insignificants, perduts en societats imponents, immenses, de personalitat robòtica. La burocràcia, el càlcul i la tecnologia —que havien de ser la solució de tots els nostres problemes— ens han fet sentir més sols que mai, naufragant en un mar d’informació i de reclams que, de tan vistós i abundant com és, ens condemna a una vida monòtona i estàtica de plaers que no ens omplen mai del tot. La ciència moderna, que havia d’erigir-se com a explicació del tot de l’experiència humana, ha fracassat en el seu intent d’esdevenir religió. No hem ideat la teoria que ho resolgui tot, el deus ex machina que ens salvi. Tampoc hem sabut suplir la manca de relats col·lectius amb distraccions individuals: les comoditats del món del consum i l’escenificació digital de les nostres vides són autoenganys molt accessibles que, per molt que ho intentem, no ens acabem mai de creure.
La societat liberal, amb el seu èmfasi en l’individu i la capacitat personal de triar, no ha fet més que reforçar la persecució hedonista d’un present que sempre se’ns s’acaba escapant, fugisser, sense llegar-nos res de valuós. Aquest marc liberal de pensament, amb les seves arrels il·lustrades, ha creat el miratge que els drets polítics es poden expandir eternament, i que aconseguir-ne més sadollarà l’angoixa existencial del presentista. Ens obsessionem amb la política, no perquè siguem bones persones, sinó perquè necessitem teràpia, atenció, ajuda. Impacients i nerviosos, n’acabem frustrats.
De la mateixa manera, i potser perquè també som igualitaristes, ens hem començat a creure que no hi ha res inamovible: que tots els conceptes es poden refer. Ens neguem a acceptar que hi hagi límits naturals a les capacitats humanes d’expressió i transformació; volem poder ser qualsevol cosa i, per tant, pugnem per sotmetre el món als nostres desitjos. Ens mirem el futur —els fills, l’entorn, la nació— amb mirada capriciosa, com si fossin màgicament modelables. Inevitablement, els xocs amb la realitat, així com la indefinició amb què triem viure, ens desestabilitzen.
L’imperi de la tècnica, la ciència moderna i la política —liberal o igualitarista— no han foragitat els dimonis de l’home contemporani. Revertir la situació actual requereix aturar i revertir l’avenç vers el presentisme, i recuperar l’èmfasi antic en la responsabilitat moral i la naturalesa connectiva de la realitat. La responsabilitat comunitària només sorgeix en societats amb una xarxa de lleialtats inequívoca, en què l’individu no es pot entendre al marge del seu entorn i el pòsit històric amb què s’identifica. Desfer-nos del presentisme, doncs, implica redescobrir el lligam amb els nostres pares, avis i antecessors, i extreure’n la voluntat de transmetre aquest vincle sagrat als qui han de venir.
La mort del cos no és la mort de tot allò que fem ni estimem. És cert que la línia del temps és un continu inescrutable, una imprecisió còsmica, estranyíssima, que s’allarga més enllà de tots nosaltres per abastar-ho i relligar-ho tot amb els seus braços invisibles i silenciosos. És pràcticament una obligació que contemplem aquestes misterioses operacions amb astorament i reverència, però també ens convé recordar, abans no sigui massa tard, que en formem part. Que hi ha vida més enllà del present.
