Cada cop que s’han fet servir les institucions per a declarar la independència de Catalunya, el resultat ha estat un fracàs. Creure que en algun moment es podrà fer de veritat és ser un il·lús. De fet, hi ha poques coses més antisistema que ser independentista. Totes les reformes econòmiques, socials, etc., es poden fer des d’una estructura com la de l’Estat Espanyol; la independència, no.
Aquest és, per tant, el principal obstacle perquè Catalunya assoleixi la seva independència.
Que el moviment independentista hagi de ser antisistema no és un obstacle, sinó, simplement, un fet. El problema és que encara hi ha massa gent que creu que es pot creure en l’statu quo i ser independentista, i això és, senzillament, impossible.
Si analitzem els darrers anys, queda clar que la independència de Catalunya necessita alguna forma de lideratge. A curt termini, un moviment com aquest es pot permetre no tenir una persona que el lideri, com va passar durant l’octubre del 2019. El Tsunami Democràtic va començar liderant, però les protestes que van tenir més l’impacte, les del vespre, no en tenien, de lideratge. Això és molt positiu. En primer lloc, perquè dona l’oportunitat a la gent d’expressar-se de la manera que considera més adient, i no tal com volen els líders volen (el “sit and talk” és un exemple d’això darrer).
Tot i això, arriba un moment en què esdevé necessària una persona que pugui dirigir l’amàs energia i que la gent continuï sentint-se forta, valenta. Per tal que un lideratge dins de l’independentisme tingui èxit, cal que la persona en qüestió es cregui de debò que el moviment independentista és un moviment antisistema.
Alguns ja diuen que el moviment és antisistema, però només antisistema del sistema de Madrid. Aquesta visió que diuen defensar és falsa. Si realment creguessin que el moviment independentista és antisistema en alguna mesura, no ocuparien escons al Congrés i/o al Senat ni voldrien rebre els beneficis de formar part d’aquest sistema que diuen voler “tombar”. N’hi ha d’altres que no només no amaguen no ser antisistema, sinó que directament formen part, i d’una manera molt activa, de l’engranatge. En són una part troncal.
Dins d’aquests dos grups, hi ha tots els partits que diuen ser independentistes amb representació al Parlament de Catalunya.
Aquest és el primer problema: que cap dels nostres representants polítics vol veure que el moviment independentista ha de ser antisistema, ja que admetre-ho suposaria admetre que es beneficien del sistema, la qual cosa els deixaria en la incòmoda situació d’haver de prescindir dels beneficis del sistema. L’altra opció seria la de continuar beneficiant-se’n fins a les següents eleccions, quan als seus votants els seria bastant impossible continuar votant persones que formen part del sistema que diuen voler destruir.
El segon problema són el Parlament de Catalunya, la Generalitat i les altres institucions que diuen representar els ciutadans de Catalunya. Aquests òrgans ens necessiten per mantenir la seva legitimitat, però no ens representen. Els últims anys n’hi ha hagut moltes mostres. L’última és tot un conseller d’Educació dient que el Govern de Catalunya, que tècnicament ens hauria de representar i que hauria de vetllar per nosaltres, no pot fer res per defensar el país dels atacs contra la immersió lingüística. Recordem que la immersió és una política que ha estat un dels pals de paller de Catalunya durant molts anys, i que la majoria de la societat Catalunya hi dona suport. Si les institucions que governen Catalunya no poden fer res per defensar polítiques que quan es van aprovar no van tenir ni un sol vot en contra, es fa difícil de copsar quina funció tenen.
Cap de les organitzacions, partits, institucions o òrgans que diuen defensar la independència ens hi portaran, ja que totes es beneficien d’un sistema que la independència trencaria.
Un atac contra l’argument que plantejo, que és, entre d’altres, un dels que van fer servir els que volien eleccions després de l’1 d’octubre, és que les institucions i el Govern de Catalunya és tot el que tenim, i que molta gent ho ha donat tot perquè avui puguem tenir un mínim autogovern. Tenen raó: molta gent ho ha donat tot per un govern català dins d’Espanya. Una eventual independència necessitaria un govern català per a Catalunya com a estat, i aquest govern no existirà fins que el sistema actual, el govern català dins d’Espanya, sigui derrotat. Un cop llegit aquest article, la pregunta que segurament et vindrà al cap és: i com ens ho fem, si el moviment és un moviment antisistema, però no hi ha lideratges que el reconeguin com a tal i actuïn en conseqüència? Tot i que jo encara no tinc una resposta clara, està clar que la solució no passa per les institucions, catalanes o espanyoles, sinó per actuar en contra d’elles. Potser d’aquí a un temps hi haurà una segona part a aquest article on podré presentar una possible solució.
