El Partit Demòcrata està intentant configurar un espai de “centre ampli sobiranista” que agrupi tot un seguit de famílies que eren abans a CiU i que es van disgregar quan aquest “catalanisme moderat” va fracassar davant l’independentisme. Aquests moviments tindran el seu fruit, segons asseguren totes les fonts implicades en el projecte, i es veuran reflectits en la candidatura que es presentarà a les eleccions municipals barcelonines.
Però hi ha moltes preguntes que sorgeixen davant d’aquest rejoveniment del vell projecte convergent.
Serà independentista? La resposta és que no, o almenys no només. Com va anunciar Chacón, s’apostarà pel pacte, per les reformes constitucionals, les millores en l’autogovern i la política de gestió del dia a dia d’una autonomia que segles enrere fou una nació rica i plena, però que sobretot era un subjecte polític autogovernat, no pas subsumit a cap altra nació que la determinés o oprimís. No com ara.
Quines companyies tindrà? Previsiblement, agruparà Units per Avançar, el PNC, Convergents i fins i tot altres plataformes com la Lliga Democràtica. Podrem veure Pascal, Chacón, Espadaler i Montañola junts? El que és evident és que, si hi és Josep Ramon Bosch, expresident de Societat Civil Catalana, voldrà dir que el nou partit no és catalanista, sinó un artefacte pensat per a robar vots i derrotar l’independentisme a les urnes. Aquest és un objectiu que els unionistes tenen, de fa temps, entre cella i cella.
Serà de dretes? Sembla que sí, si més no a nivell econòmic. Però no és gens clar si serà capaç de plantejar una batalla cultural després de deu anys en què el relat extremista de la CUP ha impregnat molts àmbits de la societat. Tot per la independència, però la batalla per la cosmovisió la domina una determinada concepció de l’esquerra, davant la qual els postconvergents de Junts sovint no han oposat gairebé resistència.
No hi ha independentistes conservadors en aquest país? On són, els prop d’1,5 milions de votants que va arribar a aplegar CiU? Aquest perfil de centre, moderat però marcadament catalanista, ha de renunciar a la seva visió del món en pro de la independència? Per què ha de claudicar ideològicament en benefici dels antisistema i ERC?
Ningú gosa ja defensar la família? Ningú defensa ja el dret a la vida i advoca per la prevenció i l’educació en valors com a remei a desenllaços traumàtics? Ningú defensa l’escola concertada i el dret a l’ensenyament religiós? Ningú defensa la igualtat home-dona sense caure en un discurs radical propi del populisme extremista d’esquerres, que ho redueix tot al llenguatge i a la bona fe, però no aborda una educació plena en valors i un enduriment de les penes per discriminació a la dona, violacions o altres delictes d’odi?
Ningú s’atreveix a plantar cara, també, a l’estalinisme d’una determinada esquerra, que vol imposar el seu discurs i, si no, assenyala i boicoteja, com en el cas de la causa israeliana i tantes altres? Ningú opta per defensar els pagesos i ramaders com a font de riquesa i de protecció del medi ambient, en comptes d’assenyalar-los, com ho va fer el seguici del ministre Garzón? Per què fa cosa defensar les tradicions, quan són les nostres?
En tinc dubtes, de si el nou partit que liderarà el PDeCAT serà prou valent per presentar una batalla cultural, de cosmovisió. Perquè, econòmicament, tots els partits ja són capitalistes, encara que alguns hi vulguin posar més pedaços que altres. La CUP és l’únic que no ho és, i en això hi coincideixo. Jo tampoc crec en una “societat de mercat”, sinó en una societat amb mercat, com deia Polanyi. La mercantilització de tot, i la societat de consum, originen molts problemes socials i econòmics que porten a unes desigualtats i a una degradació de la humanitat importants. Però, curiosament, el mateix liberalisme porta l’esquerra a presentar batalles identitàries estèrils, aprofundint així en el fracàs del Maig del 68, que porta els límits de l’individu fora de la realitat, tan mòbils com il·lusos.
La qüestió és si al nou partit li faltarà la valentia que li falta a Junts i, en part, li ha faltat al PDeCAT. La qüestió és si sabrà generar il·lusió i esperança, i no només seriositat i gestió. Si farà emocionar. Perquè tot projecte de país ha de generar il·lusió, per contingut i per continent. Puigdemont i Junqueras, durant molt de temps, van generar il·lusió. Un partit que pot caure en el neoautonomisme podrà generar il·lusió? Plantarà cara a nivell ideològic? Connectarà amb els joves? Es preocuparà dels vulnerables, i no deixarà desemparats aquells que pateixen les desigualtats, com acostuma a fer la dreta? Apostarà pel turisme desenfrenat, l’especulació i els casinos? Vetllarà per l’equilibri territorial?
Són moltes, les incògnites. El que està clar és que cap partit fa el discurs que una part dels catalans pot considerar oportú. I, això, alimenta més l’espiral del silenci, i aleshores és quan els dissidents callen i els antisistemes regnen.
