Més enllà de les paraules, i jutjant estrictament els fets, hem vist prou coses com per poder afirmar sense gaire dubtes que la diferència entre un hipotètic govern del PSC presidit per Salvador Illa, i l’actual govern d’ERC i Junts s’ha reduït espectacularment. Les coincidències pel que fa al model econòmic low cost i ambientalment qüestionable, la política dels grans esdeveniments, la presumpta taula de diàleg o el model escolar són gairebé totals. A més a més, els acords amb els socialistes tant per part d’ERC com de Junts són prou coneguts per la ciutadania. Aquests acords suposen assumir que el PSC es troba dins dels consensos mínims del catalanisme per a aquests dos partits.
Sabent com sabem que les polítiques d’ERC-Junts i les del PSC han acabat convergint, cal desdramatitzar la natural alternança de govern al nostre país, és a dir: cal desdramatitzar un govern del PSC a Catalunya. En primer lloc perquè, lamentablement, no canviaria gran cosa respecte el que tenim ara. I en segon lloc perquè, donant validesa a l’argument que l’actual govern d’ERC i Junts ens salva d’un suposat apocalipsi encapçalat per Salvador Illa, contribuïm a perpetuar la pèssima conducta de l’independentisme governamental sota el xantatge que l’alternativa “és pitjor”. I això és fals: l’alternativa és igual de dolenta, però obriria algunes oportunitats que ara no tenim.
Si ens aturem a pensar-hi, un govern del PSC tindria diversos avantatges indirectes per a l’independentisme i per al país. El primer sembla obvi: acceleraríem la necessària renovació de dirigents, discursos i estratègies dels partits independentistes, que fins ara han aconseguit postposar gràcies al fet que romanen al poder. També gràcies al poder es manté l’aliança tòxica i a contracor que uneix ERC i Junts, i que aboca el país a una constant paràlisi. L’oposició, en definitiva, seria una excel·lent oportunitat per al sorgiment de nous lideratges i estratègies de país.
Un altre avantatge claríssim seria que el PSC hauria d’assumir les responsabilitats de la vergonyosa i indigna conducta del Govern i de l’Estat espanyols vers Catalunya. Deixem que sigui Salvador Illa qui hagi de sortir a donar la cara per l’escàndol de la manca d’inversions, per l’incompliment de la taula de diàleg, per l’espionatge amb Pegasus, pels atacs contra la llengua catalana, pels exabruptes i insults dels dirigents del PSOE, etc. La situació actual, en què un govern català pretesament independentista es veu constantment humiliat i, en el millor dels casos, protesta amb la boca petita, s’acabaria. Qui hauria de cremar-se amb aquesta insostenible governança seria el PSC, cosa que permetria a l’independentisme oferir una renovada alternativa de país sense tenir les mans lligades.
Fins i tot el pretès embat democràtic podria ser més fructífer amb el PSC al govern. Sabent com sabem que no hi ha per part de la Generalitat cap intenció ni cap pla per acometre cap confrontació contra l’Estat, qualsevol suposat embat quedarà en mans de la societat civil. En aquest context, considero preferible que sigui Illa qui hagi de veure’s en aquest conflicte, superat per les circumstàncies i utilitzant els Mossos d’Esquadra, i no pas els partits independentistes els qui es vegin sobrepassats –com ja hem vist- o hagin d’encobrir els excessos policials –com hem vist també-.
Per últim, el mantra d’ERC i Junts d’evitar que governi l’extrema dreta a qualsevol cost quedaria també salvaguardat. Tots plegats podem convenir que el PSC no és el mateix que VOX, Cs i el PP, a Catalunya. Si aquest plantejament és vàlid per als diputats independentistes a Madrid, bé que ho haurà de ser també a Catalunya. Si, com ens diuen, qualsevol cosa, faci el que faci, és preferible a l’extrema dreta, aquesta cosa pot ser el PSC com ja ho és el PSOE a Madrid. O no?
