Aquesta podria ser una descripció adient per a la política catalana actual. Així mateix, aquest és el sistema de les llistes electorals al Parlament de Catalunya: llistes tancades i bloquejades.
A la primera legislatura, es va acordar que s’havia d’aprovar una llei electoral pròpia per a Catalunya. 40 anys després, ens continuem regint per la mateixa llei electoral, que havia de ser provisional. L’Acadèmia fa anys que reclama un canvi del model. Un sistema mixt que garanteixi la proporcionalitat del vot, per una banda, i ofereixi els avantatges del sistema majoritari, per l’altra.
El sistema majoritari és el que no tenim avui. Els catalans, quan escollim els nostres representants nacionals al Parlament, només podem triar entre un seguit de llistes tancades i bloquejades. Aquest sistema és, al meu parer, una garantia per mantenir l’estat actual de desafecció política. El ciutadà se sent lluny dels seus representants. I és que quin sistema d’accountability real existeix? Cap. Segur que li ha passat que, en anar a votar, ha tingut la sensació de no saber qui estava escollint. Potser coneixerà el primer de la llista, la cara bonica que l’encapçala, aquell qui posen per temes de màrqueting. Però, al darrere, ens colen tota una llista de compromisos polítics, favors i, en definitiva, sovint, gent poc qualificada. Mentre els partits mantenien un mínim de rigor a l’hora d’elaborar les seves llistes (època de Jordi Pujol), tot plegat era acceptable. Avui dia, amb el Parlament més mediocre i amb menys nivell de la història contemporània de Catalunya (escoltin algun debat de política general), aquest sistema ja no s’aguanta per enlloc.
Hem de buscar, almenys en part, un sistema majoritari en què a l’hora de votar pesi més la valoració del candidat que no pas el partit. Els diputats no responen davant dels electors, sinó davant del cap de grup parlamentari. Obeeixen la disciplina de partit. El poder desmesurat dels partits són el problema real de la política catalana (ep!, no els partits com a tals), o com a mínim bona part. Màquines de crear homes grisos, el sottogoverno. Perfils professionals més aviat mediocres i gens preparats per a la feina que han de desenvolupar, que van saltant de departament en departament, fins tornar a començar.
Un sistema majoritari no arreglaria tots els problemes de la política del nostre país. La feina és descomunal. Però sí que donaria peu a noves dinàmiques, a un acostament del polític al seu electorat. A retre comptes. I, sobretot, si el ciutadà escull un per un els seus representants, molt probablement tindrem un Parlament amb més nivell intel·lectual. Tal vegada, a Catalunya, podries sentir orgull dels debats i els raonaments que s’escoltessin a l’hemicicle. Un canvi del sistema electoral com aquest podria ajudar que ens tornéssim a sentir orgullosos dels nostres polítics.
