Catalunya, juny de 2022. Enmig d’una onada de calor que crema el país pels quatre cantons, un president de la Genialitat envia escalf al seu cos de bombers i un concurs de cantants caldeja l’ambient a les llars catalanes. Com a mínim el concurs és aigua beneïda en un pais devastat per la sequera espanyolitzadora, i anima la tendra catalanor a deixar les xarxes i tornar a la caixa tonta- quina redundància- de la Corpo.
Eufòria, així es diu l’invent, és una versió conciliadora d’aquell OT amb jutges punitius i guionistes buscant brega. Aquí no. Aquí sempre troben la paraula justa per no ofendre, i rehabiliten els perdedors, que ajuden amb les coreos o les segones veus. A Eufòria tot és germanor entre joves empàtics i políglotes que s’encoratgen i es riuen les gràcies. La marca de la tribu i el seu estigma.
Com que és un producte que toca tendre, l’audiència d’Eufòria s’enfila a la tercera setmana i, durant tres mesos, canalla d’entre 8 i 20 anys no parla d’altra cosa que del combat de micròfons entre la Mariona, la Núria, el Pedro o el Triquell. No podria ser altrament, en un programa amb concursants lleugerament divergents i ben plantats, que afinen com els àngels, que ballen com els reis de la pista i que, als camerinos, fan bromes de millenials en catanyol. Als de la generació X ens cau la bava: la meitat de cançons son en català i molts dels nanos fan anar vocals com les de la nostra infantesa a l’escola del CEPEC.
Un servidor no va ser conscient que Eufòria era un èxit fins que el Nil -un preadolescent que es passa al castellà a la primera de canvi- li va taral.lejar La Plaça del Diamant. “Te l’ha posat el teu pare al cotxe?” -li vaig preguntar. “No, la va cantar la Mariona”- va dir el meu jove alumne de guitarra. Cançons com aquesta o “La Mare” de Dyango, o el “País Petit” de Llach, o “Ull per ull” de l’ Adrià Puntí, son èxits pop de la Catalunya que vam conèixer els qui, als vuitanta i noranta, teníem l’edat del Nil i que, quaranta anys després, reviuen a la tele entre els teenagers postprocés, unint generacions com un fil invisible. I tot gràcies a una producció amb cara i ulls, un equip ben travat de gent de la indústria i un presentador murri –Miki Núñez- que gosa demanar a Disney que tradueixi d’una puta vegada els seus èxits al català; en prime time i amb aquell somriure del gendre que voldrien totes les tietes amb llacet. Molts no ens ho podíem creure i ens semblava sentir l’eco llunyà del jove Laporta: “al loro, que no estamos tal mal, hombre”.
Eufòria va fer el darrer episodi amb un triomfal 29% d’audiència i, a mitjans de juliol, hi haurà una gala que omplirà el Sant Jordi com aquell 91 amb l’star system del rock català. Però l’eufòria passarà i tal dia farà un any. Mentre en rumien una segona edició per a la tardor, es comenta que el 33 prepara un retorn del Club Super 3. Sembla mentida: algú deu haver pensat que, tot i el Vietnam de 2017, el pais encara és viu. I fa bé de pensar-ho, ni que només pensi en fer caixa. Que la classe política i els periodistes a sou facin altres càlculs no vol dir que el pais s’hagi mort, ni que els hagi de seguir. Als bons temps de Pujol, potser aspiraven a un país diferent i ara, com un acte reflex davant els Villarejos de torn, ja no el conceben fora de l’ espanyolitat. Veurem qui guanya: si el país o ells. Veurem si ara saben mantenir l’eufòria del votant, mentren parlen de tarats que proclamen la independència, escoles catalanes amb la llengua blindada amb filferro o taules de diàleg amb els mòbils intervinguts.
En el mateix país, però en una dimensió paral.lela, el monitor de bodypump comença la classe per un públic intergeneracional que parla castellà, català, amazig, romanès, anglès i eslau. Venim per les endorfines, no pas per l’ eufòria: si no fos per l’ operació bikini, la meitat seríem al balcó de casa amb una cervesa a la mà, penjant la foto-de-la-cervesa-al balcó-de-casa, en un fractal narcisista on l’eufòria s’activa si la fem visible als altres i ens fan m’agrada.
Com sempre, la classe es fa en castellà; com fa trenta anys, que és el temps que porto d’ usuari d’aquest gimnàs, fet del mateix granit del qual està feta l’altra dimensió del país, amb tot de cartells i contestadors i mails en català però ni un trist “esquena dreta, barbeta amunt, abdominal apretat”. Bé, sí, ara hi ha aquell noi de Girona, cada setmana més interferit pel castellà i la por de caure malament, pobre Lluís.
Una noia nova, d’aspecte nòrdic, pregunta alguna cosa al monitor que, amb l’orellera posada, demostra a mitja sala el seu anglès precari. La noia fa que sí amb el cap: no hi ha res com les ganes d’entendre’s i, entre les llengües catxes, encara més. Acabem les sentadillas, paraula que ara competeix amb squads i que el DIEC ha adoptat per al català (esquat) amb el va intent d’ escapar-se de la llengua que se’l cruspirà, segons tots els oracles. El monitor ens fa comptar la sèrie: “seis, siete…¡y ocho! A ver si la próxima vez sabes decirlo en español” fa broma amb la guiri. “Why not in catalan” li dic en veu baixa quan passo pel seu costat a buscar un disc de set i mig. Al monitor ni se li acut que l’estrangera aprengui els números en la llengua pròpia, i això que es fa dir Jordi.
Acaba una nova estada a la dimensió espanyola del país per comprovar que, tot i el doll intravenós d’endorfines, l‘infern és en els detalls i, en qüestions de llengua, qui té l’oïda fina sent les trompetes del judici final: la diglòssia, equivalent sociolingüístic de la sordera selectiva. Ni que la majoria no en vegi els senyals, en aquesta escena quotidiana al meu gimnàs hi és tot: llengua dominant, llengua marcada, llengua de prestigi, bilingüització, minorització, substitució. I, al fons la classe, en un angle mort, el conflicte lingüístic. Amb sordina, com la trompeta de Louis Armstrong, que encara somreia, eufòric, quan li deien fucking nigro.
