La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -i la posterior interlocutòria d’execució- apunta dues realitats que ens cauen a sobre com una llosa. La primera, que aquesta sentència sembla tancar les portes a qualsevol subterfugi legal de la Generalitat a través de la modificació de la Llei 1/1998 i fent ús dels projectes educatius; la segona, que és un simple pas de tràmit cap a la conversió a un model bilingüe.
La resposta a tot això no pot ser una altra que apel·lar al dret inalienable de qualsevol pare i alumne a ser educat en català. Hi torno: el dret a ser escolaritzat en llengua catalana s’ha de garantir tant sí com no, amb els mitjans que calgui. Dit d’una última manera: ningú pot ser discriminat per la seva llengua, en aquest cas la catalana. Aquest dret està consagrat a l’Estatut de Catalunya, a més d’altres normatives i jurisprudència.
A més a més, aquest dret ha de ser satisfet per a totes les assignatures o projectes educatius. No hem d’acceptar cap solució com ara “fer les matemàtiques en castellà” per diversos motius. Primer, ras i curt, perquè vulnera el dret que acabo d’explicar. Segon, perquè, com ja hem dit, és tracta d’un pas intermig per excloure el català de la meitat de les assignatures. Tercer, perquè fer les matemàtiques o la geografia en castellà –poseu-hi l’exemple que vulgueu- implica retrocedir a l’època on el sinus i el cosinus eren paraules extraterrestres. Per tant, el dret a rebre educació en català ha de ser satisfet a totes les matèries educatives. Diguem-ho al revés: no podem acceptar l’exclusió del català en cap àrea.
Aquest és el marc mental que cal tenir per afrontar la presa de decisions a partir d’ara. Continuem. La reivindicació d’aquest dret, i aquest és un altre punt que hem de començar a tenir clar, cal dirigir-lo al Govern de Catalunya. Efectivament: la Generalitat haurà de fer les reformes necessàries per tal de satisfer el dret dels pares i alumnes a ser escolaritzats en català a totes les assignatures. Aquesta és la prioritat, que ha d’imposar-se per davant de qualsevol altra consideració, eslògan o dogma. I, a més, cal fer-ho de pressa, perquè, com més temps passa, més alumnes es veuen privats del seu dret per la inacció de la Generalitat. Tot això, més enllà de les accions que calgui endegar contra l’Estat.
Un dret és optatiu, de manera que potser no tots els pares voldran que els seus alumnes rebin l’educació en català. Cap problema. Però, els qui ho vulguin, que són de tota mena d’orígens i ideologies, han de veure satisfet el seu dret per part del Govern de Catalunya. Ni la cohesió, ni el model d’èxit, ni altres excuses retòriques podran passar per davant d’un dret que la Generalitat no té cap legitimitat per negar. Abans, ésser escolaritzat en català era un deure. Ara ja no, però continua essent un dret. I cal que la Generalitat s’espavili per a satisfer-lo de totes totes, amb el model educatiu que calgui.
Imatge: Generalitat de Catalunya
