Un antropòleg ho diria millor que jo, però no sembla tan evident la relació entre l’Església i allò que en diem les manifestacions de la religiositat popular. No tant, en tot cas, com pretenen alguns cremaconvents que aquests dies, per xarxes, comparen les beates de Setmana Santa amb les musulmanes que duen nicab per imperatiu cultural. “És el mateix fanatisme” diuen amb una fúria que ni els militants de la vella FAI, ara matisada pel discurs multicultural.
És Dijous Sant a la Vall de la Vera, al nord de Cáceres. L’Almansor (1591 m) s’aixeca, encara nevat, sobre les rouredes de reboll, i el cor glaçat pels prejudicis fa niu en algunes persones, per altra banda de tracte càlid. “Si quieren exhibir sus perversiones, allá ellos. Yo no voy a mirar procesiones de masocas”, em diu algú molt proper sobre les processons. Jo tampoc hi he tingut gaire interès, però a la Vera no hi fan ben bé processons i m’estimo més descobrir el sentit de la “perversió” pel meu compte. O sigui, que esperem a mitjanit per sortir a veure els empalaos de Valverde de la Vera: em fa l’efecte que un home traginant una creu sobre les espatlles per carrers costeruts no és més pervers que dotze paios cobrant una morterada per anar darrera una pilota cada Diumenge Sant de la lliga. I us ho diu algú que no ha ni fet la comunió, ni identifica els sants als retaules i a qui, a casa, sempre li han parlat de capellans pedòfils i monges feixistes. Sota l’ombra heroica d’un pare que a la mili, a Sidi Ifni, va rebre un bon mastegot del capellà castrense per negar-se a combregar. Convindrem, això sí, que el públic d’uns i altres affairs comparteixen la mateixa pulsió voyeur, que també és la dels antropòlegs presumptament innocents, com nosaltres.
És la una de la matinada. A la Vera fa fred i a casa Lanzaroco s’hi està molt bé, amb les parets de masia i la calefacció central. Woody Allen deia que si el feien triar entre l’aire condicionat i el Papa, ell triava l’aire condicionat. Nosaltres també triem el confort, però una processó de masoquistes no es veu cada dia i ofereix unes derivades freudianes que donen per diverses pel·lis d’Allen. Endormiscats, sortim als carrers humits del poble a veure els empalaos. Si no ens agrada el que veiem ja tornarem al llit, on tindrem confortables somnis ateus sota els llençols. No hell below us, above us only sky.
L’Ana i jo no en sabem gairebé res, dels empalaos. Sorprenentment, tampoc en vol saber res la meva estimada sogra, que va néixer a la comarca i ha tornat a la missa de diumenge després de dècades de votar PSOE, llegir El País i portar els fills a escoles Montessori. Sabem, en tot cas, que un empalao pot sortir de qualsevol portal, amb túnica blanca, corona d’ espines i cara tapada, amb els braços en creu i les mans lligades a una biga de fusta, simulant el via crucis de Jesús. No l’acompanyen ni autoritats ni manaies, tot just uns cirineus: amics i parents que posen llum a la foscor, antigament amb espelmes, avui amb la llum de l’smartphone. Acompanyant els natzarens per carrers estrets i amb un reguerot d’aigua pel mig, típic dels pobles de la Vera.
La gent, més aviat mudada, forma petits grups a les cruïlles dels carrers. Algú els ha dit que per allà passarà un natzarè. Parlen en veu baixa, amb aquell seseo extremeny, no tan marcat com a Badajoz. A la plaça porticada, una gernació parla en veu alta i beu a peu dret, com si fos festa major. El final del carrer Altozano Bajo (paraula que indica un desnivell pronunciat) ens mena a l’església fortificada de Fuentes Claras, on una gentada amb vocació més espiritual que espirituosa, xiuxiueja posseïda d’un mateix esperit festiu, esperant que passi alguna cosa: el miracle de cada any. I, com cada any, el miracle no triga a passar. La litúrgia és això, però a la Vera una mica més pagana, perquè un no sap mai quan li passarà l’empalao pel costat, com en un videojoc.
Com sorgida del no-res, una mena de mòmia malgirbada se’ns apareix amb pas lleuger. El segueix una petita legió on destaquen un parella amb armilla fluorescent, potser personal mèdic. No va de genolls ni flagelant-se amb cil·licis, però els fotògrafs professionals, com un estol de corbs contemporani, afegeixen un grau de tortura a l’escena. Un càmera televisiu enfila corrents per un carrer paral.lel: calcula que a la propera cruïlla caçarà una bona escena. L’exposició pública forma part de l’infern i els empalaos, al capdavall, són allà expiant una culpa o acomplint una promesa: superar una malaltia o un trasbals econòmic o sentimental; purgar un delicte, sublimar una separació; passar pàgina a un disgust o una traïció. Culpa, perdó, resurrecció.
Ni que sigui un ritual (una metàfora) a mi els empalaos em recorden la vida, et diguis cristià o escèptic, ateu o opusdeista. La vida pot ser un calvari, tan se val quin altre nom li posis: depressió, sotragada, mala ratxa o falta de sentit. Tothom en passa una o altra, alguna vegada. I si tot ens va bé, encara sentim remordiments: a quin preu hem assolit el benestar? Quants punyalades a l’esquena, per un bon sou o un reconeixement? Sí: la vida pot ser un camí costerut i silenciós pel qual hem de passar, i així renéixer com un home nou. O com una dona nova, perquè a Valverde també hi hem vist empalás, vestides de lila i una creu més petita a les espatlles. Una d’elles ha passat pel nostre costat esperitada, just a la cantonada de la plaça de la vila. De sobte, una multitud despreocupada ha fet silenci. Respecte. Tots tenim coses a expiar i promeses per acomplir, tant si tenim a les mans un rosari com una cervesa.
Per Sant Jordi, Junqueras canta la benaurança amb un llibre, “Contra l’adversitat”, i hom es pregunta si un dels artífex del Procés està expiant una culpa o vol redimir els seus amb un manual d’autoajuda. Jo no ho diré, perquè la gent estem fets d’amalgames. Per això la gent necessita una fe; com una espasa de metall noble que separa la veritat del dubte, que guia simpaties i animadversions. Déu ha mort (Nietzsche), i la nova religió contemporània ha rebrotat, com un fill bord, dins els partits, els gèneres, les races i la cultura. L’infern també pot ser una miríada de petites creences, totes tan confortables com incompatibles entre elles per a cap projecte en comú. D’aquí el shit storm per un comentari pueril a les xarxes; la pena del telediari del presumpte innocent; la querella per la mirada d’odi; la llufa que et penja el racista, projectant la culpa sobre la minoria ètnica, transmutada en fatxa.
Són les tres de la matinada. Al pati canta un rossinyol. La vida sempre s’obre pas.
Els miracles existeixen. Tan se val amb quin déu els invoques o amb quin programari els espies.
