És evident: la gent està commocionada per la desmanegada general. Bona gent que ha militat, simpatitzat i votat l’antiga Convergència i Unió, no entén la situació actual. Gent que creu que Junts n’és l’hereva directa, i que no sap res ni del PDeCAT, ni encara menys de Convergents, els Lliures, la Crida Nacional, La Lliga, Centrem, etc.
A un any de les eleccions municipals i després de l’enfonsament del Partit Demòcrata, molts càrrecs territorials es refugien en noves sigles, també territorials, a Figueres i l’Empordà, a les comarques penedesenques, a Tortosa, a la plana de Lleida, etc., amb agendes regionals i sense referents ni visió nacional de país; tot, amb l’objectiu de salvar els mobles l’any 2023.
Déu n’hi do, quina trencadissa! Fins i tot el domini convergencia.cat és a la venda a Internet. Només Déu sap com em penedeixo d’haver votat a favor de dissoldre CDC i de fer un nou partit que va néixer sense nom.
I, mentre a nivell de país, amb el procés d’independència gairebé que perdem l’autonomia, a nivell polític hem perdut Convergència, Unió i més d’una generació de capital polític.
Actualment, només un no petit grup d’unes tres-centes persones amb sou a les administracions catalanes s’aglutinen entorn d’un Junts de grans gesticulacions i poc més. Un partit que no s’assembla ni de lluny a Convergència.
Molts, que ja s’iniciaren a la JNC, han anat saltant des d’aleshores d’una conselleria a l’altra esdevenint, això sí, autèntics experts en el sottogoverno. Tot, en representació d’un partit que s’assembla més a la CUP que als seus orígens convergents.
Avui, anant a buscar el diari, un antic regidor m’ha preguntat què n’hem de fer de “Convergència”. Òbviament, ja sap tot el que ha passat, perquè llegeix el diari cada dia, però en tot cas es refereix a l’espai que s’entén com a convergent.
Jo li he respost que això de Convergència és tan antic com la Lliga Regionalista, malgrat que va desaparèixer com a tal un no tant llunyà any 2015. I, atenció, sigui on sigui, em sentiré sempre convergent.
Quan el President Pujol va fundar Convergència no tenia res a veure amb cap partit de l’època republicana. Ni amb La Lliga, ni amb ERC, etc., perquè el país havia canviat completament; les guerres, la immigració massiva, la Guerra Freda i els partits comunistes; els anys 70, el país, Catalunya, no tenia quasi res a veure amb la Catalunya dels anys 30. Pujol va captar la centralitat del país, i vet aquí l’èxit de Convergència. Un partit pel qual pocs apostaven va ser el majoritari a la Catalunya autonòmica fins el 2014; un partit on hi tenien encaix tant els catalans de soca-rel com els nous ciutadans de Catalunya fills de l’emigració espanyola dels anys seixanta i setanta, empresaris i treballadors, botiguers i pagesos, etc.
Han passat quatre dècades des dels anys 70 a l’actualitat, i el país encara ha canviat més. La Catalunya actual no té res a veure tampoc amb la dels 70: estem plenament integrats a la UE, l’estructura econòmica ja no és la mateixa, els pagesos, ramaders o botiguers ja són un sector molt minoritari, el sector industrial és important però no el que era percentualment fa unes dècades, un altre milió llarg de persones provinents de molts indrets del món s’ha establert a Catalunya per fer-hi les seves arrels, la societat s’està digitalitzant, el pes de la religió és molt minoritari, etc. També s’albiren nous reptes a l’horitzó: crisi energètica, noves migracions de refugiats climàtics i de guerres a l’Àfrica i Europa, més revolucions tecnològiques, una molt possible minorització de la llengua catalana, etc.
I les preguntes, pels qui anhelem una alternativa a l’actual desgavell polític català, són diverses. És possible un partit de vocació transversal com ho era Convergència? Quina és la centralitat del nostre país aquest 2022? Hi ha futur per un centre o una dreta d’obediència estrictament catalana? És a dir, hi ha espai per un partit homologable a la CDU Alemanya, el Partit Liberal Conservador d’Holanda o un Fianna Fail o un Fine Gael irlandesos?
Les societats actuals, davant de les tensions dels canvis que ja hi són i que vindran, i Catalunya no n’és una excepció, viuen processos de polarització i tensió; els viuen els Estats Units, Anglaterra, etc., i de la mateixa manera que el Partit Republicà o els Conservatives han patit processos de populisme, en certa manera a Convergència, i molt especialment a Junts, els ha passat el mateix: han estat segrestat pels activistes.
Que ningú es pensi que defenso posicions d’ultradreta, però, precisament per evitar-les, cal parlar dels problemes de la gent, especialment de la gent corrent, del gruix de gent que va a treballar als centres comercials, oficines, polígons industrials, empreses de serveis, els nous teletreballadors, etc.
Per tant, responent a les preguntes anteriors, només és possible un espai de centre i centre-dreta català si, al marge del populisme, dona resposta a les necessitats dels catalans i no només d’una part; si ho fa de manera clara i diàfana, per connectar i coaligar els interessos d’un gruix de sectors de la societat catalana per sobre d’un amortitzat processisme sense renunciar a seguir fent país.
A aquest espai polític no li hauria de tremolar la veu a l’hora de parlar de seguretat, propietat privada, immigració i protecció a la família, com tampoc de defensar un augment dels salaris als sectors populars. En certa manera, aquí rau el vot a Reagrupament Nacional a França, perquè connecta amb les classes populars i no pas amb les elits, i parla de les preocupacions a les quals no donen resposta ni l’esquerra ni la dreta francesa.
Catalunya necessita una opció política que agrupi autònoms, empresaris hotelers, que parli d’start-ups, d’Europa i que sigui molt moderneta, sí, però que també defensi els barris, que parli de seguretat, que defensi una immigració controlada i treballi per augmentar els ingressos i la seguretat energètica, o pagar els extraescolars dels fills de les classes treballadores
Aquesta primera quinzena de maig de 2022, hi ha hagut dos esdeveniments simultanis.
Per una banda, Junts ha triat una executiva més populista que l’anterior que, al meu entrendre, i malgrat ser un partit amb una àmplia representació, l’allunyen cada vegada més de la centralitat del país i el converteixen en demogràficament més vell.
I, per altra banda, diversos sectors provinents del PDeCAT, La Lliga i Convergents han creat una nova formació amb el nom de Centrem Catalunya, que té una poquíssima implantació territorial, que va justa d’efectius i que té contradiccions internes sense moure’s de la zona de confort d’un liberal-progressisme. L’experiment, però, podria tenir èxit si s’adreça a una nova centralitat de país en la qual el ciutadà mitjà del país, de tot el país, s’hi vegi representat. I la centralitat no només es troba, sinó que també es pot modelar marcant l’agenda política amb una certa disrupció.
Els esdeveniments no cal només esperar-los, cal treballar perquè passin. També passa en la política. I, per a Catalunya, és imperatiu encetar un nou cicle.
