Les bases de qualsevol nació que tingui un Estat, o que aspiri a tenir-ne, són sempre el dret, l’economia i les institucions. La cultura i la llengua han estat històricament, i ara, secundàries. Soc conscient que aquesta afirmació en un país com el nostre pot semblar contraintuïtiva i potser, per a alguns, fins i tot provocadora. Anem a pams, i estalviem-nos malentesos.
A Catalunya, el discurs del nacionalisme cultural, és a dir, aquell es fonamenta en la cultura i llengua pròpia del país, ha estat hegemònic durant dècades. La dimensió més material de les nacions -economia, dret i institucions- ha jugat un paper accessori, malgrat que no sempre va ser així. Les causes d’aquesta aposta són complexes i no les abordarem en aquest article, però estan relacionades amb una concepció tova del nacionalisme que ha cedit aquests elements més durs a l’Estat.
El problema que té aquesta aproximació exclusivament cultural és que resulta extraordinàriament curta a l’hora d’entendre el país i d’assegurar-ne la supervivència. D’aquí també en beuen els debats bizantins sobre qui és català, les lamentacions sobre la pèrdua d’identitat pròpia sense entendre’n les causes, etc. Contra aquesta tendència, l’esquerra catalana ha desenvolupat un nacionalisme de caire republicà o social que fins i tot rebutja el terme nacionalisme. Més enllà de qüestions de màrqueting, la realitat és que es tracta d’una aproximació igualment coixa i disfuncional.
Si centrem aquests conceptes a Catalunya, del que es tracta primer és de desenvolupar dret propi i, tant o més important, d’aplicar-lo. Potser per una inconscient subjugació mental al sistema autonòmic, aquí ho hem acabat anomenant competències. I és que la legislació catalana ha estat, tradicionalment, un element central en les revindicacions del catalanisme, com ho va ser la històrica reinvindicació del dret civil català. El dret propi és el que et permet autoorganitzar-te de manera diferenciada. La lògica era –i és- ben simple: l’Estat s’organitza d’una manera i nosaltres ens organitzem d’una altra, perquè som una nació. Perquè aquell antic catalanisme sabia –i hauria de recordar ara- que el dret propi té un impacte definitiu tant en l’economia, l’organització territorial, la normalització lingüística o la demografia.
El segon element és l’economia. Que ningú no ho perdi de vista: l’actual nació catalana és filla de la revolució industrial. El desenvolupament d’una economia forta i diferenciada, i d’una burgesia amb voluntat de poder, és el que va impedir que la nació catalana quedés diluïda a l’Estat Espanyol modern. En conseqüència, el nacionalisme català ha d’aspirar a disposar d’un model econòmic propi i autocentrat. I és que el capital, a diferència del que diu el tòpic, i com estem veient aquests darrers anys amb cruesa, sí que té pàtria. No es tracta de defensar cap mena d’autarquia ni de control soviètic, sinó una economia que afavoreixi els interessos nacionals, les empreses catalanes i els treballadors i estudiants catalans dins dels límits que ens marca el nostre context.
El tercer element són les institucions. Com molts especialistes apunten, un dels drets definitoris de les nacions és la continuïtat històrica de les seves institucions. A Catalunya, disposem d’un sistema governamental que es remunta al S.XIV, i que ara comprèn l’àmbit nacional, el regional i el local. Ara bé, aquestes institucions necessiten ser eficaces, adaptades a la realitat i prestigiades. És a dir, cal que la població de Catalunya percebi les nostres institucions com a pròpies, amb autoritat i amb capacitat de generar impacte.
El quart element és la llengua i la cultura catalanes. No pas perquè siguin menys importants que les anteriors, sinó perquè la salut d’aquestes depèn en gran mesura dels tres factors anteriors. La salut de la nostra cultura és fruit de l’estat de salut del dret, l’economia i les institucions catalanes. Aquest és el punt que, penso, no s’acaba d’entendre en alguns cercles del país: en un context d’institucions dèbils i desprestigiades; d’economia abocada a capitals estrangers, a passavolants i la precarietat; i de competències pròpies que no s’apliquen, qualsevol política lingüística equival a intentar sembrar sobre marbre. El mateix raonament s’aplica a qualsevol mena d’independentisme social o republicà.
Mentre el dret, l’economia i les institucions catalanes siguin dèbils, les polítiques lingüístiques o malanomenades socials no passaran de ser un vernís que, malgrat no deixar de ser necessari, no resoldrà el poblema estructural.
Imatge: Ajuntament de Barcelona (ajuntament.barcelona.cat)
