Els relats, també els polítics, són històries o contes (sempre inferiors a una novel·la). Hi trobem el personatge del líder, els secundaris que són la gent, algun antagonista que fa por, etc. i es posen en alça els valors de nació, el progrés, la bona gestió i, a la vegada, es fixa la missió del protagonista. Som en un cas clar del que coneixem com a storytelling polític; una estratègia comunicativa manllevada de la publicitat. És una llàstima que els assessors dels nostres protagonistes principals oblidin que encara té més força l’storydoing, en què algú que ho ha fet ens ho explica i ens ho posa com exemple. Entrevistem líders de països que s’han fet independents i que ens ho expliquin, no? I si donem veu a altres líders que han aixecat un país de la misèria?
La política i els mitjans de “comunicació” ja fa temps que viuen en la realitat paral·lela de Twitter i, per tant, en el món de la rauxa, dels tertulians i “cunyats” que tot ho saben. El mite de la caverna té versió mediàtica. No cal llegir mai cap document detalladament, no cal indagar en cap altre text, no cal contrastar la informació… Allò essencial de qui volia saber més ja no té sentit. L’humor, la ironia, la mala llet, la mentida, la parcialització de la realitat, el desenfocament volgut, la simplificació de tot a un titular o la dictadura dels 280 caràcters són eines més que suficients per als “informadors i informats”. Fa uns dies vaig ser membre d’un tribunal d’un treball de recerca que es preguntava si podem estar informats amb l’humor. I sí, l’humor ens pot ajudar a estar parcialment informats, però no ens explica de què va el tema. La simplificació i l’humor són això, complementaris de l’anàlisi necessària de la realitat, però no l’haurien de substituir. En aquest nou món, les paraules ja són elements deslexicalitzats que esdevenen mots crossa d’aquest relat. Així, els “seguim”, “lluites compartides”, “la cita agendada”, “la traçabilitat del projecte”, “la transferència”, “el full de ruta”, “les reunions amb diferents actors”, “les sinèrgies de treball”, etc. només són vels per emmascarar massa poc contingut i massa retòrica encisadora.
Vivim en un món, alguns, on la realitat i els tons de grisos fan nosa i, per tant, la bombolla tendenciosa de les xarxes ens engoleix amb l’algoritme conductor. La davallada a l’abisme de la ignorància embriagats d’informació en cada graó és ja, per a una gran majoria, de reversió impossible. L’spleen informatiu ens abraça i, com deia Baudelaire, “és més difícil estimar Déu que creure-hi. Per contra, per a la gent d’aquest segle és més difícil creure en el Diable que estimar-lo. Tothom el serveix i ningú no hi creu. Sublim subtilesa del Diable”.
Imatge: https://activosbolivia.com/que-es-el-storytelling-y-como-aplicarlo-a-tu-emprendimiento/
