Darrerament, el debat polític -el real- a Twitter manté una dialèctica força encesa pel que fa a la utilització o no de camps, i per tant de paisatge, per a l’ús de plaques solars. Lluny d’entrar en aquest debat, sí que constatem que això passa perquè finalment -al·leluia!- la inversió en energia fotovoltaica comença a ser rendible, i per tant a despertar l’interès privat. Aquesta és, segurament, l’única manera que es faci res seriós.
Tant els qui advoquen per les plaques als camps com els qui hi estan en contra estan amb tota probabilitat d’acord que el lloc més accessible, i el primer que hauria d’estar-ne ple, són els sostres dels edificis. Particularment els de les naus industrials. Malgrat tot, no es així.
Això passa perquè, normalment, quan s’instal·len plaques als edificis tenen com a finalitat l’autoconsum. Ara bé, si realment es vol aprofitar tot aquest espai, això haurà de canviar, per bé que avui dia és difícil perquè no hi ha els incentius per a fer-ho.
Agafem l’exemple obvi de les naus industrials. L’empresari pot tenir un rendiment més alt en la seva activitat principal que el que pot esperar del projecte solar, i per tant la lògica diu que ha d’invertir en el seu propi negoci. El propietari d’un edifici pot obtenir un rendiment mitjà superior si inverteix en més actius immobiliaris, i això també desincentiva la inversió. A més, cobrir de plaques el 100% de la teulada de l’edifici pot sobrepassar les necessitats pròpies i com que cadascú és expert en el seu propi àmbit, és natural que es rebutgi qualsevol complexitat innecessària que no repercuteixi en la part troncal del negoci. L’economia funciona via divisió del treball i especialització.
Per tant, cal desvincular l’ocupació de l’interior de l’edifici i el rendiment de la teulada, tant si es tracta d’una nau com d’un edifici d’habitatges. Això vol dir que, en lloc de l’autoproducció per a rebaixar el cost del consum, potser un dia rebrem una factura de la llum i, alhora, una renda de la llum provinent del terrat, essent ambdues independents l’una de l’altra.
La manera d’aconseguir que les teulades del país s’omplin de plaques solars -en cas que continuïn essent un negoci- no es l’autogeneració, sinó que aparegui un comercial per la porta i ofereixi pagar una xifra mensual per la utilització de la teulada, ja sigui a la comunitat de propietaris de l’edifici, ja sigui al propietari de la nau. Tot, sense haver de prendre cap risc ni guanyar cap maldecap.
La qüestió és que les inversions en energia fotovoltaica són a llarg termini i tenen, en teoria, el potencial de ser per sempre. Per tant, creiem que el que cal és una evolució del dret de la propietat que contempli la segregació de la teulada de la resta de l’edifici, de manera que s’obri la porta a tenir-la en propietat de manera separada, de la mateixa manera que es pot tenir en propietat qualsevol altra part.
Fins ara era una zona comuna que només generava despeses, però, si esdevé un actiu, ha de ser tractat com a tal a tots els efectes, incloent la possible divisió inicial per al finançament de noves construccions. S’ha de poder vendre la teulada a tercers quan es construeixi un edifici.
Si volem teulades amb la utilització al 100% per plaques, necessitem divisió del treball i mà invisible. Si volem divisió del treball i mà invisible, necessitem drets de propietat. I, en aquest cas, en tractar-se d’una propietat sobre un actiu que abans no era vist com a tal, cal adaptar el dret a les noves circumstàncies del món real.
