A Catalunya, des de 1970 fins a les dues primeres dècades dels 2000, una part important dels immigrants espanyols i hispanoamericans s’havia negat a parlar habitualment català per motius ideològics o identitaris. Aquests motius, més o menys conscients, tenien a veure sobretot amb la creença que, si aquí el castellà també era llengua oficial i era la llengua materna d’aquest col·lectiu, per què calia aprendre català si, a més de prescindible, els feia sentir menys espanyols o hispanoamericans? Si bé és cert que el nivell de competència en català d’aquests immigrants i les possibilitats de parlar-lo informalment amb catalanoparlants inicials eren factors rellevants per al manteniment o el capgirament d’aquesta creença, la identitat nacional ha tingut i té un pes decisiu en la trajectòria lingüística de moltes d’aquestes persones.
Així doncs, un dels principals problemes per a la integració d’aquest tipus d’immigrant ha estat el fet de sentir-se espanyols com si visquessin a Valladolid, a Màlaga o a Cali tot i viure a Catalunya. En la majoria de casos, la identitat espanyola els ha semblat incompatible amb el fet d’esdevenir catalans, és a dir, catalanoparlants habituals, fins i tot i havent après el català a l’escola o per raons laborals o familiars. El problema, per tant, evidenciava l’existència de dos grups bastant ben delimitats i entre els quals hi havia una correspondència forta entre llengua habitual i identitat nacional. No podia ser que la llengua obligatòria per treballar i que permet fer amistats a Catalunya fos el català si eren dins d’Espanya.
Tanmateix, des de fa uns cinc anys, a Catalunya, a part de nombrosos hispanoamericans, que representen gairebé el 50% de la població estrangera resident a Catalunya, hi arriba una quantitat notable d’europeus i nord-americans. És a dir, persones majoritàriament amb estudis superiors, amb bones feines, amb capital cultural i sovint amb llengües molt properes a la nostra. A més, no tenen cap lligam ni identitari ni ideològic amb el castellà ni estan imbuïts pel nacionalisme espanyol. Són, a priori, candidats perfectes a aprendre català. Tot i així, segueixen el mateix camí que els primers: es castellanitzen, si és que no han après ja el castellà abans d’arribar. De fet, aquesta dinàmica és coherent amb una de les dades apuntades per M.A. Pradilla a “La llengua en joc”, segons el qual, dins de la població resident a Catalunya actualment, només el 4,1% dels nascuts a l’estranger té el català com a llengua habitual.
Per què es produeix aquest fenomen? Si bé hi ha diversos factors que poden explicar-lo, com podria ser l’adhesió a la mentalitat de l’estat-nació, em vull centrar en un factor que considero que s’esmenta poc: la mentalitat utilitarista quantitativa, és a dir, la mentalitat a partir de les quals les persones prioritzen únicament el benefici numèric i, sobretot, sempre que maximitzi el guany econòmic, l’augment de la popularitat o l’estalvi de temps.
Aquesta mentalitat basada en la racionalitat i l’eficiència, si bé ha contribuït a deixar enrere la pobresa a escala mundial, s’estén cada cop més a qualsevol àmbit de la vida, fins i tot a aquells béns o conductes que fins ara quedaven fora del mercat. Aplicada a les llengües, aquestes tenen com a únic valor el nombre de parlants. En conseqüència, aquest tipus d’immigrants, tal com fem també la majoria dels catalans, decideixen aprendre una llengua o millorar-ne el nivell en funció de la quantitat de persones que la parlen. En el cas dels nouvinguts a Catalunya que no tenen el castellà com a llengua inicial, és evident que escolliran el castellà en detriment del català perquè, segons aquesta mentalitat, és més útil: la parlen cinc cents milions de persones. És de sentit comú voler-la parlar.
A més a més, si fins ara l’esquer del nombre de parlants feia que l’aprenent de llengua somiés amb la possibilitat de tenir accés a centenars de milions de contactes, de clients, de seguidors o de visualitzacions, ara s’hi afegeix la figura del viatger. Des que viatjar per plaer ha deixat de ser un luxe per a ser gairebé un dret, en la mentalitat de molts, sobretot els occidentals, aprendre una llengua com el castellà permet satisfer l’aspiració de viatjar per un munt de països amb la menor inversió possible en l’aprenentatge de llengües, amb independència de la prosperitat econòmica i la qualitat democràtica i cívica de tals països. Aprendre castellà, en la ment d’aquests immigrants, els permet somiar amb l’opció d’anar a viure a un lloc prou ric, segur i amb bon clima, com Catalunya o les Balears, i alhora poder explorar, només amb una motxilla i unes Quechua, tota Espanya i Hispanoamèrica amb una sola llengua.
Però no ens enganyem: la majoria de catalans també prefereixen guanyar més diners, viatjar a l’altra punta del món i fer el mínim esforç (excepte si és per guanyar més diners) abans que integrar-se en una comunitat nacional determinada per solidaritat o respecte. Sempre queda millor, és a dir, dona més estatus, dir que aprens xinès o àrab o que estudies per al C2 d’anglès, perquè els parlen centenars de milions de persones, que no pas dir que aprens occità o basc, tot i ser llengües veïnes.
De fet, els mateixos catalans diem d’aquest tipus d’immigrants: “és que no parla ni castellà, només anglès!” Amb aquest ni castellà donem a entendre que és normal que els nouvinguts primer aprenguin castellà perquè entenem que ells considerin que és més útil i, després, només en cas que visquin en un poble del Solsonès o s’enamorin d’algú d’aquí, trobarem normal que també aprenguin català. Encara més: conec un munt de catalans catalanistes o fins i tot independentistes, que es passen el dia dient Puta Espanya, que surten des de fa anys amb una alemanya, una holandesa, un italià o una russa i que només hi parlen en castellà. Aquesta mentalitat, ara convertida en sentit comú, és, juntament amb la nostra subordinació mental i conductual al nacionalisme espanyol, el nostre gran taló d’Aquil·les com a nació. Hem normalitzat que el benefici quantitatiu eclipsi en qualsevol context altres valors com el respecte o la lleialtat envers la comunitat. També és per aquesta mentalitat que tants joves, experts i líders d’opinió catalans amb un accent català marcadíssim publiquen llibres i creen canals a Youtube i Tik Tok en castellà, però aquest és el tema d’un altre article. És més: fins i tot si tinguéssim un estat català però continuéssim rebent immigrants igual que ara i els continuéssim parlant en castellà, acabaríem trobant-nos en la mateixa situació i no podríem culpar-ne Espanya.
A més, cal recordar que, segons dades de l’Eurostat de 2022, el castellà és la segona llengua estrangera després de l’anglès més apresa a Europa a l’educació superior obligatòria. Aquests nouvinguts, per tant, probablement ja venen condicionats a fer valer la seva inversió de temps en una de les cinc llengües més parlades al món i intenten evitar haver de tornar a aprendre una nova llengua. Però és que, a més, a banda de prioritzar sempre el benefici numèric i l’eficiència, després de trepitjar el nostre país refermen la seva decisió: constaten que, a Catalunya, tots els catalans saben parlar castellà i que la majoria sempre estan disposats a parlar-lo amb tothom. Per què, llavors, haurien d’aprendre el català, si ni tan sols els catalans els exigeixen que ho facin, a banda de tenir pocs milions de parlants? Seria una autèntica pèrdua de temps. No tenen cap incentiu per a fer-ho. Saben que no «es perden res» ni renuncien a res del que volen per no parlar català a Catalunya.
Desgraciadament, doncs, l’utilitarisme quantitatiu és molt més seductor i està més acceptat que la voluntat d’integrar-se o de respectar una comunitat nacional i/o lingüística. És més: aconseguir que una massa crítica d’estrangers aprengui català per empatia, voluntat d’arrelar o per amor a la diversitat lingüística quan poden trobar feines decents, beneficiar-se dels serveis públics i trobar amistats, parella i fer contactes en castellà, és una utopia. És per això que només una petita minoria d’aquest tipus d’immigrants aprenen català i el parlen habitualment perquè o bé el seu entorn personal (família, amics, veïns) o laboral els pressiona a fer-ho, o bé perquè són persones que s’adonen que parlar la llengua dels veïns, companys de feina i noves amistats, independentment del nombre de parlants que tingui tal llengua, és útil i és una mostra de respecte envers la comunitat que els acull. A banda de la dimensió ètica de la decisió de parlar només o majoritàriament català a Catalunya, realment també és més útil que parlar castellà o la llengua expansiva de torn: parlar català a Catalunya (ucraïnès a Ucraïna o neerlandès a Flandes) et permet construir llaços més profunds i significatius que només aprendre la llengua que dominen però que no senten com a pròpia les persones que t’acullen en un país, amb la qual és més probable que aquests vincles siguin més superficials. Tanmateix, són pocs els catalans i els immigrants occidentals que en són conscients.
Com combatre aquesta mentalitat centrada únicament en la quantitat de parlants, amb inferioritat demogràfica al propi país, tenint sempre l’opció còmoda de parlar en castellà i sense voluntat de fer complir lleis pròpies que perjudiquin l’ús del castellà? Sense un evident valor quantitatiu, és a dir, demogràfic, només hi ha tres camins complementaris per a comunitats lingüístiques bilingüitzades i sense estat com la catalana: que els catalans tinguin més fills que la resta de residents a Catalunya que no parlen català, pressionar la Generalitat i els municipis per establir el deure legal de conèixer i utilitzar el català en l’àmbit laboral o per prorrogar la residència i la corresponent sanció jurídica i, en els àmbits informals, fer sentir socialment estranys els qui no la utilitzen. En altres paraules, que els nouvinguts s’adonin que tenen el deure de parlar català també en l’àmbit informal. Òbviament, amb un govern del PSC sembla difícil que pugui aprovar-se una llei que fomenti la superioritat del català i, per tant, la subsidiarietat del castellà en l’àmbit laboral, de manera que fins que no hi hagi eleccions cal centrar-se en l’àmbit municipal.
Perquè recordem-ho: els usos lingüístics són jocs de suma zero. Les converses, tret de les bilingües, i que són sempre una transició cap al monolingüisme, o són en una llengua o ho són en una altra. O són en català o són en castellà. Així doncs, o ens afanyem a crear incentius perquè els nouvinguts esdevinguin parlants habituals de català, malgrat que nosaltres puguem parlar castellà, o ens tocarà limitar-nos a la tribu fins i tot si disposem d’un estat independent.
