“Desnacionalització” és un concepte útil per descriure el progressiu afebliment (i desaparició, en última instància) de la història i la cultura pròpies. Les nostres ciutats, que havien estat punts focals de catalanització durant la primera gran articulació cívica i intel·lectual del catalanisme (això és, de la segona meitat del segle XIX a les primeres dècades del segle XX), pateixen de fa temps aquest procés. Malauradament, els problemes no s’acaben aquí, i és que els espais rurals catalans també es troben avui amenaçats per la desnacionalització.
Per descomptat, aquesta diagnosi té implicacions polítiques importants, que es poden copsar especialment bé des d’una mirada històrica: cal remuntar-se als orígens del separatisme, moviment que va sorgir amb l’espectacular creixement i dinamisme barceloní dels primers anys del segle XX. El separatisme va viure la seva eclosió els anys 20, i va tenir de pal de paller la immigració catalana de l’interior del país; és a dir, en la ruralitat que es va desplegar sobre la urbanitat metropolitana. Segons ha escrit Ucelay-Da Cal, el separatisme primigeni es va erigir com un corrent rural a la ciutat.
Aquest moviment de la ruralitat a la urbanitat va implicar la incorporació de nous elements al catalanisme ascendent de tall urbà. Només cal pensar en l’excursionisme (tan famós gràcies als escamots d’Estat Català) o en l’activitat bulliciosa i renovada de penyes, tertúlies i associacions. Encara més important va ser l’adopció de formes i ideals marcials en l’organització militant, i que trobaven les seves arrels distants en l’ètica tradicionalista, jeràrquica i corporal importada de la cultura pairal. Com a resultat, el separatisme i el nacionalisme de l’època van experimentar un impuls formidable.
Bastant més enllà en el temps, la Barcelona postfranquista es va despertar en un context molt diferent. La ciutat maragalliana dels anys vuitanta i noranta va ser un projecte basat en el model de ciutat oberta, global, culturalment neutra —és a dir, el “cosmopolitisme” que han heretat els comuns i els autoproclamats “no-nacionalistes”. Els arquitectes d’aquesta proposta pretenien impulsar una redefinició de l’orgull barceloní: i van intentar que es basés, precisament, en la desnacionalització, i per tant en la construcció de la urbanitat com un espai històric, homogeni i desidentificat que menyspreés les característiques nacionals pròpies, que serien decantades per folklòriques i vestigials.
Aquesta era una època d’expectatives optimistes, en què la ressaca de la Transició, sumada al desgel de la Guerra Freda, augurava per alguns el triomf del capitalisme i la democràcia liberal a escala mundial en tant que única forma possible d’ordenament social. Avui, aquestes esperances s’han esmicolat, i l’ideal universal del cosmopolitisme desnacionalitzador les ha seguit, perquè ha deixat la ciutadania òrfena d’identitats sòlides i arrelades, i ha convertit la urbanitat en un espai claustrofòbic i mercantilitzat, on no hi ha lligams comunitaris ni propostes vitals a què l’individu es pugui aferrar per donar significat a la seva existència.
La deriva desnacionalitzadora també ha provocat, per altra banda, que cada dia més persones s’emmirallin en la ruralitat com a espai idíl·lic on refugiar-se de l’angoixa de base metropolitana. Aquest moviment ciutat-camp (el revers de fa cent anys) revifa l’imaginari romàntic de la muntanya com a guardiana de les essències nacionals i tradicionals, o de la ruralitat com a refugi contra els tràfecs de la industrialització i les pressions del consumisme urbà.
Tanmateix, aquest emmirallament es revela cada cop més com un miratge, perquè la muntanya catalana està patint els pitjors efectes de la globalització i de la desprotecció governamental, que promouen la dissolució de la cultura de la terra i l’eliminació del teixit productiu que la sustenta. Per manca d’autosuficiència i protecció, els espais rurals es veuen forçats a imitar cada dia més dinàmiques que abans només pertanyien a les ciutats. La gentrificació dels pobles de l’interior i la turistificació dels espais naturals en són bons exemples; casos en què la muntanya catalana importa subreptíciament la lògica mercantil de la metròpolis desnacionalitzada, i que amenaça de buidar la ruralitat nacional de valor històric i personalitat pròpia. Les granges que han de tancar, els pobles i masos que són lentament abandonats i les carreteres que amenacen de travessar i esquinçar llocs ancestrals en són altres elements menys discutits, però no per això menys reals.
El discurs polític i mediàtic al voltant d’aquests fets (inclosa, de manera especial, TV3), és que els joves ja no s’interessen per la forma de vida pagesa, o bé que l’economia rural no és rendible en ple segle XXI, i que, per tant, s’ha de deixar matar com un animaló feble a la jungla darwiniana dels mercats internacionals. Les lliçons de fa cent anys semblen oblidades: que no hi pot haver una catalanitat forta sense muntanya. La ruralitat catalana, menyspreada i negligida, sembla caminar irreversiblement vers la desnacionalització i covar l’estadi anterior de la uniformització final d’una Catalunya convertida en una província més d’Espanya, buidada de cultura i d’identitat intrínseca. El paradís dels ciutadans del món, però menys glamurós.
Informacions extretes d’Ucelay-Da Cal, Breve Historia del Separatismo Catalan (S.A. Ediciones B, 2018) i escrits d’Edgar Illas, com Pensar Barcelona: Ideologies d’una Ciutat Global (Apostroph, 2020).
