Lingüísticament, jo vaig ser dels qui em vaig autoeducar amb els llibres, entre d’altres, del desaparegut Francesc Ferrer i Gironès. Recordo especialment Catalunya light, on l’historiador gironí apuntava l’aparició d’un llenguatge parlat que s’assemblava al castellà i que era producte d’una tria de mots coincident en tots dos idiomes, com si així no calgués posicionar-se pel que fa al conflicte lingüístic. Això passava en rètols de botigues, per exemple. L’alternativa era posar noms en altres idiomes, generalment l’anglès. Enlloc d’Europa veureu tanta roba amb frases en anglès com aquí a Catalunya (excepte a Anglaterra, és clar); qualsevol diria que el nivell d’anglès general de la població dona per a entendre què hi posa. Sempre recordo una coneguda meva que es va comprar uns pantalons on hi posava “foxy” al cul, i que ens va demanar què significava. Quan l’hi vam explicar, no se’ls va posar mai més.
La tendència evolutiva d’aquest català light està obrint pas a la nomenclatura light. Així doncs, hi ha equipaments municipals de Catalunya que són batejats amb noms completament innocus, sense gust, sense cos, sense sal, sense cap identificació, amb la intenció larvada que no se’n facin lectures polítiques. Fins al 2000, un dels pocs exemples de nomenclatures light del nostre país era el Camp Nou. Se’l va batejar així, quin remei, per evitar que les autoritats de la dictadura imposessin un nom feixista. Era “nou”, llavors, i ara és vell, però es continua dient igual. Per contra, la Ciutat Esportiva s’anomena ara Joan Gamper, i no passa res.
Dos exemples actuals de batejos light: les biblioteques públiques de Terrassa. S’anomenen, com a The Hunger Games, per districtes. Hi ha la “Biblioteca central”, que vindria a ser Panem, amb una sala d’actes sota terra on no hi arriba el wi-fi, i la primera en “innovar” a l’hora de posar música ambient a la sala d’estudi, i després hi ha la Biblioteca del Districte 1, 2 3.. i així fins a la 6. A més, l’ajuntament de la ciutat ha treballat la imatgeria i tot, i les anuncia com a bd5, bd6, etc. Amb aquestes inicials pretenen semblar més modernets, però l’efecte és retrofuturista. Trobo a faltar la del districte 12; malauradament, no existeix.
Però tranquils, que n’hi ha per a tothom. A la veïna Sabadell tampoc es queden curts. Com que això dels districtes ja estava agafat, van optar pels punts cardinals. Tenim la central, que a Sabadell es diu “Badia”, perquè està ubicada a l’antiga fàbrica Vapor Badia (bé); la “safareigs”, perquè està ubicada en uns antics safareigs, la de Serra i la de Can Puiggener (bé). A partir d’aquí, se’ls van acabar els noms, i tenim la “Del Nord”, la “Del Sud” (“de terra endins i de mar enllà”) i la “De Ponent”.
I ara, a Sabadell hi construiran un poliesportiu que es dirà “Ponent”, previst per al 2024. És a prop de la biblioteca del mateix nom? No. Aquest poliesportiu serà al costat d’un centre escolar que s’anomena encara amb el nom de la persona que va cedir els terrenys en època franquista perquè fos construït, malgrat que ja no és al seu emplaçament original. Què costaria, anomenar el nou poliesportiu com el mas que té a tocar, a escassos 200 metres? Doncs no. Se li ha de posar un nom que no vulgui dir res, “ponent”, com si fos una gallina ponent ous. Sembla clar: la gent que posa aquests noms, segurament no pensa en català.
Per què poso l’exemple de Sabadell i Terrassa? Perquè aquesta mania de no voler posar noms s’afegeix a la controvèrsia de fa uns anys sobre el nomenclàtor. En un informe que va ser utilitzat políticament contra Catalunya (per variar), es posava de manifest que faltaven molts noms, fins i tot de personalitats locals. Es va remarcar la incoherència en d’altres, molts dels quals ni tan sols tenen relació amb la història, no ja de la ciutat, sinó de Catalunya. I, malgrat això, o potser per això, es van perdent oportunitats d’anomenar els equipaments amb noms representatius de l’àmbit lingüístic i cultural català, posant-los noms light.
Noms light, per a un país light, amb una identitat light i un idioma light. El pitjor és que aquesta actitud light amb la nomenclatura representa acceptar implícitament que la llengua té una intencionalitat política (per això eviten posar segons quins noms). I, per variar, no s’és conseqüent. Qui va determinar tenir un museu olímpic a Barcelona que porta el nom d’un responsable del règim dictatorial feixista de Franco? No té, això, connotacions polítiques? Sembla que, al nostre país, una cosa només és “política” quan la fan uns, i no quan la fan els altres. La solució no sé si seria prendre light, o directament deixar de prendre’n.
