Necessitem un nacionalisme que defensi els interessos de Catalunya amb normalitat, com fa qualsevol Estat del món.
Ja fa uns anys que, a causa d’interpretacions errònies del procés independentista català, la pressió mediàtica de l’oposició política, i la necessitat d’ampliar el nombre d’independentistes –cosa que, per altra banda, és ben necessària- el nacionalisme català ha anat evolucionant cap a posicions cada vegada més insòlites i bigarrades des d’un punt de vista doctrinal.
El “no nacionalisme” català: una extravagància
Així, s’ha acceptat la idea que defensar amb normalitat els interessos de Catalunya és una forma de supremacisme o de “nacionalisme de dretes”. S’ha conclòs que el concepte de nacionalisme no és legítim i és insolidari i que, per tant, la independència del nostre país només pot ser justificada per raons –suposadament- més elevades èticament i moralment, i que gairebé la necessitem només perquè no hi ha més remei. Seguint aquesta lògica, se’ns diu que som independentistes perquè som republicans, perquè volem serveis públics, perquè “la nació són els hospitals i les escoles”, o bé que “això no va de banderes, va de drets i llibertats”, i altres conceptes similars.
Aquest plantejament és del tot disfuncional per raons que no podem encabir en aquest article. Ara bé: cal dir, fent política comparada, que és molt difícil trobar exemples equiparables a la deriva de l’independentisme català en altres països. La defensa dels interessos nacionals és una doctrina transversal en tots els Estats del món, fet fàcilment contrastable si obrim qualsevol portal de notícies a Internet; però també ho és en el cas de les nacions sense Estat amb les quals sovint ens emmirallem (Escòcia, Flandes, el País Basc, Còrsega o el Québec, etc). Així, aquest independentisme català que avantposa tota mena d’interessos i d’arguments ideològics als interessos nacionals -i que fins i tot els amaga- és, cal dir-ho, una extravagància en el context occidental.
Probablement seria hora de normalitzar el nostre discurs. Atès que els nacionalistes catalans volem un Estat per a Catalunya, seria bo que comencéssim a comportar-nos en coherència amb la magnitud de l’objectiu fixat, tal i com fan els altres Estats. En cas contrari, difícilment ho podrem ser algun dia.
Els interessos de Catalunya, al centre
Aquest article planteja un nacionalisme que gira al voltant d’un concepte ben simple: els nacionalistes catalans defensem els interessos de la gent d’aquí, els béns i serveis de Catalunya, els treballadors i empreses catalanes, i el nostre patrimoni històric, natural i lingüístic. En altres paraules col·loquials i entenedores: defensem “lo nostre”.
Segons aquest plantejament, el nostre objectiu no hauria de ser presentar-nos com els més progressistes d’Espanya, o del món –ni tampoc, per cert, posar-nos sota el paraigua de les causes amb més efectes estètics o mediàtics- amb el pretext d’ampliar la base independentista. La nostra política, ras i curt, hauria de centrar-se en defensar els interessos nacionals de Catalunya com a element prioritari, amb independència de les circumstàncies i dels interlocutors que tinguem al davant.
Aquest model de nacionalisme és molt més útil per al País, i molt resistent perquè no pot ser subornat, ni posat en segon lloc sota altres pretextos. Vegem-ne un parell d’exemples. Si nosaltres fem política des de l’axioma que som republicans i no nacionalistes, l’Estat o altres moviments polítics ho tindran molt fàcil per fer-nos bandejar els interessos de Catalunya en favor, per exemple, d’una República Espanyola sense garanties per als catalans. Com podríem justificar la “insolidaritat” i “l’egoisme” de posar condicions a una suposada República? Aquest esquema pot aplicar-se a una gran quantitat de polítiques que, presentades com a més legítimes i solidàries que els interessos catalans, sempre passaran per davant.
Un altre exemple molt més recent: si el nacionalisme català aposta per donar suport a un color polític determinat de l’arc parlamentari espanyol per qüestions ideològiques o estètiques (durant les darreres dues dècades, el PSOE), automàticament perd el poc poder de negociació que té com a minoria nacional. Atès que el PSOE sap que l’independentisme només es pot permetre donar-los suport a ells, no té cap incentiu per a negociar res, car ja sap per endavant que té el vot de la minoria nacional catalana garantit, i que no hi ha alternativa.
Aquest és un dels problemes que hem tingut els darrers anys, i és un dels esculls que ara es troba l’aposta pel diàleg per part d’ERC. Encara que es tracta, a priori, d’una aposta valenta que podria tenir un recorregut interessant, neix amb els peus de fang per les raons exposades.
Un nacionalisme inclusiu
Per últim, és necessari destacar que el nacionalisme basat en la defensa del nostres interessos és el més inclusiu, perquè aplega totes aquelles persones que defensen els interessos de Catalunya sense que importi la llengua que parlin, l’origen del qual provinguin, la ideologia que tinguin o la religió que professin. És un nacionalisme que poden defensar partits d’esquerres i de dretes, perquè parteix d’un concepte ben simple, i que s’entén i es practica arreu del món: tothom vol el millor per a casa seva.
Aquest nacionalisme serà, per descomptat, tan inclusiu com un nacionalisme pugui ser. Serà impossible que inclogui aquelles persones que creuen que Catalunya no és cap nació, que és simplement el quadrant nord-est de l’Estat Espanyol, i/o que tenen interessos particulars fora del nostre País. Res que ens hagi de sorprendre, doncs.
Justament perquè és el més inclusiu, és també el tipus de nacionalisme que té més capacitat d’ampliar la base. Es tracta de fer entendre que un Estat propi és la manera més efectiva de defensar els interessos de la gent que viu i treballa a Catalunya. Ho va resumir molt bé el lema de la manifestació del 10 de juliol del 2010, contra la sentència de l’Estatut: som una nació, nosaltres decidim.
