Ha arribat el moment de la veritat: ja tenim aquí els cara a cara. Aquesta setmana, concretament la nit del 29 al 30 de setembre, tindrà lloc el primer dels debats presidencials de les eleccions 2020. No ha estat pas senzill d’organitzar-los a causa de la pandèmia de coronavirus que estem vivint a nivell global, però una democràcia com l’americana ni tan sols es planteja l’opció de no fer-los. Hauríem de prendre apunts…

Per a tots aquells qui sigueu apassionats de la política o del periodisme, i no hagueu seguit mai un debat electoral entre candidats a la presidència de la Casa Blanca, heu de saber que un no sap QUÈ és la política fins que en veu un. També seria interessant que el seguissin els entrevistadors polítics més destacats de casa nostra per aprendre a no deixar-se “torejar” cada cop que un polític nostrat no té preparada una resposta. Alguns polítics catalans (i espanyols també) patirien força si en comptes de ser entrevistats a TV3, La Sexta o Can Godó, ho fossin a la CNN, la NBC o la CBS…

Els debats, com ja vam explicar, seran quatre. Tres entre candidats a la presidència i un entre candidats a la vicepresidència. Als debats hi poden assistir tots aquells candidats que obtinguin, com a mínim, un suport del 15% de l’electorat a les 5 enquestes més “rellevants” a nivell nacional. Això últim descarta tots aquells candidats que no siguin del Partit Demòcrata o del Partit Republicà. Així doncs, els debats esdevenen un cara a cara entre Biden i Trump, i entre Harris i Pence. Els debats seran retransmesos, lliures de publicitat, per pràcticament totes les cadenes de televisió nacionals dels EUA. Cadascun dels debats serà presentat i moderat per diferents periodistes americans de presitigi. Si a casa disposeu de canals americans, amb quasi tota probabilitat podreu seguir els debats des d’allà. En cas que no sigui així, és probable que els pugueu seguir en directe per canals de YouTube, com per exemple el mateix canal de la cadena americana ABC.

QUAN TINDRAN LLOC? (HORARI CATALÀ)

  • La matinada del 29 al 30 de setembre, de 3 a dos quarts de 5. El debat serà a la Case Western Reserve University de Cleveland, Ohio. (Presidencial).
  • La matinada del 7 al 8 d’octubre, de 3 a dos quarts de 5. El debat tindrà lloc a la Universitat de Utah de Salt Lake City, Utah. (Vicepresidencial).
  • La matinada del 15 al 16 d’octubre, de 3 a dos quarts de 5. El debat tindrà lloc a l’Adrienne Arsht Center for the Performing Arts de Miami, Florida. (Presidencial).
  • La matinada del 22 al 23 d’octubre, de 3 a dos quarts de 5. El debat serà a la Universitat de Belmont de Nashville, Tennessee. (Presidencial).

QUI CONDUIRÀ ELS DEBATS I SOTA QUIN FORMAT?

El primer dels debats serà moderat pel perdiodista Chris Wallace de la cadena americana FOX NEWS. El debat, com tots els altres, tindrà una durada d’una hora i mitja. En aquest cas, el debat es dividirà en 6 temes, que després analitzarem, que podran ser debatuts durant 15 minuts cada un. El moderador introduirà els temes i donarà a cada candidat 2 minuts per a exposar el seu argument. Després, es permetrà que debatin entre ells de manera equitativa en el temps fins a exhaurir els 15 minuts.

Chris Wallace (esquerra) i Donald Trump (dreta)

El segon dels debats serà el dels candidats a la vicepresidència. El debat serà moderat per Susan Page, del diari USA TODAY. Generalment, el debat entre candidats a la vicepresidència no genera el mateix interès que els debats entre candidats a la presidència. Aquest cop, però, podria ser diferent per diversos motius. En primer lloc, perquè la nominada a la vicepresidència del partit demòcrata, Kamala Harris, desperta passions entre els “seus” i un sentiment de fort rebuig (per dir-ho suaument) entre els “altres”. A més, atesa l’avançada edat d’ambdós candidats a la presidència, mai no ha estat tan important tenir en consideració el seu segon de bord (recordeu que als EUA si el president mor, és inhabilitat o considerat incapacitat, el succeeix inmediatament el seu vicepresident, per això els voten com un pack). Precisament aquest últim apunt és un dels temes més comentats durant la campanya, ja que algunes veus, segurament no totes massa benintencionades, posen en dubte les capacitats cognitives de l’exvicepresident Joe Biden. Aquest fet ha provocat que molts votants tinguin un especial interès a conèixer què representa qui seria la seva successora, la senadora Kamala Harris.

El tercer debat, i segon debat presidencial, serà conduit per Steve Scully de la cadena de televisió C-SPAN. El format, com ja hem pogut veure en altres ocasions, serà del tipus “Town Hall meeting”, és a dir, un format en el qual són votants indecisos seleccionats els qui formulen les seves pròpies preguntes.

L’últim dels debats tindrà un format similar al primer de tots, i serà moderat per Kristen Welker, de la cadena de televisió NBC.

La senadora Kamala Harris i candidata demòcrata a la Vicepresidència dels EUA

ELS TEMES DEL PRIMER DEBAT

  • Historial de Joe Biden i de Donald Trump. No hi ha massa a explicar sobre aquest punt. Tots dos diran que ells han fet meravelles pels seus compatriotes i que l’altre és un boig, fill del dimoni, que els portarà a tots a la ruïna. Podria ser que Trump comentés els anteriorment esmentats problemes de capacitat cognitiva de Biden (sempre suposats).
  • Supreme Court”, Cort Suprema. Per entendre el debat sobre aquest punt, cal saber, abans, què és i com funciona la Cort Suprema dels EUA. La Cort Suprema dels Estats Units seria l’equivalent al Tribunal Constitucional, el Tribunal d’última instància i el màxim rang del Poder Judicial de la nació americana. Té la capacitat de derogar i declarar inconstitucinals lleis tant federals com estatals, té la facultat de revisió judicial i de crear jurisprudència, i les seves decisions no poden ser apel.lades. Els integrants de la Cort Suprema (un president i vuit jutges associats) tenen càrrec vitalici un cop han estat nomenats. I d’aquí plora la criatura. És a dir, que un cop han passat pel procés de ser proposats pel President dels EUA i aprovats pel Senat, només la pròpia renúncia o una inhabilitació per part del Congrés (sota unes condicions precises i específiques) els podria fer fora de la cadira. De fet, això últim no ha passat mai. Aquest sistema va ser ideat per evitar que passin coses que aquí ens són ben familiars, com per exemple que alguns membres del Poder Judicial concedeixin favors judicials a polítics amb la finalitat d’assegurar-se ser nomenats altra vegada. Però, malauradament, res no pot ser bo del tot, i aquest sistema també comporta els seus problemes. Si a Espanya ja porta prou maldecaps haver de nomenar els membres del Poder Judicial, sabent que és qüestió de temps tornar-ne a nomenar la totalitat, no es fa difícil d’imaginar com ha de ser la batalla per nomenar-ne un sabent que te l’hauràs d’empassar fins que aquest mori o fins que ell mateix estigui tip de tenir un càrrec poderós, amb bon sou i alta reputació. Cal entendre que la Cort Suprema dels EUA és un òrgan extremadament poderós que, en ocasions, ha modificat la trajectòria social del país. Així, per exemple, és aquesta qui va eliminar la segregació racial del país, qui va legalitzar l’avortament o qui va promoure la igualtat de gènere. A més, les decisions s’adopten per majoria, és a dir, per un mínim de 5 vots. Per aquest motiu és d’especial importància per a tots dos blocs, conservadors i liberals, mantenir dins la institució una majoria de membres de la seva corda. Com deveu saber, fa pocs dies va morir Ruth Bader Ginsburg, membre de tendència progressista de la Cort Suprema americana, i el nomenament del seu substitut ha generat un rebombori significatiu. Els demòcrates, espantats pel fet que Trump i el Senat de majoria republicana puguessin nomenar al seu lloc a un jutge conservador, van exigir que s’ajornés el nomenament fins a després de les eleccions. El President Trump no ho ha vist de la mateixa manera, i ha considerat oportú proposar la jutgessa conservadora Amy Coney Barrett. Aquest tema portarà cua…
  • Pandèmia del Coronavirus. Molt breument: Trump dirà que, si no fos per ell, haurien mort centenars de milers d’americans més dels que ja ho han fet, que va reaccionar bé i a temps tancant fronteres amb la Xina i amb Europa mentre els demòcrates l’acusaven de racisme, i que la vacuna ja quasi la tenim aquí, just per poc després de les eleccions, casualment… És possible que compari la situació dels EUA amb la d’altres països per demostrar que la seva gestió no ha estat pas gens nefasta (compte, que Espanya podria ser mencionada en un debat presidencial dels EUA, quina il·lusió…). Biden, d’altra banda, l’acusarà d’haver generat un desastre que ha costat la vida a desenes de milers d’americans, que no va reaccionar a temps, que va amagar la dificultat de la situació a la ciutadania i que a més incentiva el passejar-se com si res sense mascareta. Val a dir que sempre és més senzill criticar la gestió quan tu no has estat al peu del canó.
  • Moviment Black Lives Matters i violència ocasionada a les ciutats. La posició de Trump en aquest punt és clara. S’hi pot estar d’acord o no, però no és gens ambigua. Ell dona suport als cossos de policia, considera que la comunitat afroamericana no ha estat mai millor que sota el seu mandat, i creu que les actuacions negligents de policies contra persones negres són casos aïllats que no representen la totalitat dels cossos. Si li pregunten, evidentment, condemnarà els casos en els quals això ha passat. Probablement relacionarà els moviments violents que han sorgit arreu del país a través del BLM amb Biden, els demòcrates i els mitjans de comunicació que, sota el seu punt de vista, escampen “fake news” (m’hi jugo un pèsol que esmentarà la CNN). La posició de Biden en tot això és molt més interessant i divertida, ja que a nosaltres, personalment, ens recorda l’equidistància dels comuns. Recordeu allò de “ni DUI, ni 155”? Doncs prepareu-vos per escoltar “ni violència policial, ni violència als carrers”. El seu discurs es basa en què tota protesta pacífica és legítima, que cal revisar el funcionament dels cossos policials perquè la violència per part d’aquests contra les persones negres és un fet real, però que res no justifica mai la violència als carrers, i que aquests qui la provoquen no representen ningú. En aquest sentit, Biden és l’Ada Colau d’Amèrica. És probable que també deixi anar una de les seves frases més repetides últimament: “this is Trump’s America”, és a dir que Trump pot intentar acusar-lo del que vulgui, però que l’Amèrica on cremen les ciutats és l’Amèrica sota el mandat de Trump, no pas l’Amèrica sota el mandat de Biden. En aquest punt, no seria estrany que aparegui la famosa Segona Esmena (el dret de qualsevol ciutadà a posseir armes).
  • Integritat de les eleccions. Al, ja antic, debat de 2016 sobre si potències estrangeres (no ho dubteu que els dolents seran Rússia i Xina) volen i poden interferir en el resultat de les eleccions americanes, aquest cop s’hi sumarà tot el debat del vot per correu i el vot anticipat generat pel tema del Coronavirus, i si això podria significar que unes eleccions justes no estiguin garantides. També hi ha el debat sobre si serà possible o no, i com, anar a votar amb seguretat sanitària el dia de les eleccions.
  • Economia. En aquest punt, tothom fa veure que desconeix una part del que ha succeït realment. La realitat és que la gestió econòmica de Trump, fins abans de la pandèmia, ha estat prou bona. La realitat també és que la situació econòmica dels EUA a dia d’avui és realment nefasta (és clar que aquí no podem pressumir massa de res). El fet és que Biden usarà aquesta part final (de manera demagògica, si m’ho permeteu) i Trump usarà la tàctica que ha emprat des que la pandèmia va començar i que es resumeix en: tot anava bé, millor que mai, fins que va venir el virus xinès, i tot tornarà a anar bé, millor que mai, quan marxi el virus xinès. És habitual, en els discursos de Trump, advertir que s’acosta l’apocalipsi econòmica (sobretot si mana Biden), però que amb ell tornarà el paradís. Un problema que sol tenir Trump en aquest debat és que no sap explicar bé tota la seva bona gestió econòmica, de la mateixa manera que tampoc explica com s’ho farà i què proposa per tal de remuntar l’economia americana. El seu argument és que amb ell tot ha anat bé i que, també amb ell, les coses encara funcionaran millor. Ras i curt. Val a dir que Biden, per altra banda, sí que sap “vendre” bé el seu discurs de l’Amèrica per a tothom i de la justícia social (a l’americana, tampoc ens passéssim).

DUBTES SOBRE JOE BIDEN

Com ja hem assenyalat anteriorment, hi ha seriosos dubtes sobre les capacitats cognitives de Biden durant els darrers mesos. De fet, el mateix Donald Trump, que té tendència a donar sobrenoms poc amistosos als seus adversaris polítics, l’ha “batejat” amb el nom de “Sleepy Joe”, és a dir el Joe adormit. Evidentment, part de tot això no és res més que propaganda republicana per tal de desgastar el candidat demòcrata, però, per a ser sincers, qualsevol persona que segueixi el dia a dia de la política americana haurà pogut adonar-se del fet que Biden té els seus moments de lucidesa, i els seus moments de caos mental. Entrevistes on no recorda noms o fets importants, moments de confusió, relata coses sense cap mena de sentit, es presenta a ell mateix com la dona de Joe Biden…

El President Trump (esquerra), el President Obama (centre), i el Vicepresident Biden (dreta)

Se l’acusa, també, de llegir les respostes al teleprompter durant les entrevistes locals o fetes online des de casa seva (recordeu que, a diferència de Trump, el demòcrata està fent una campanya amb poques trobades de masses pel tema de la pandèmia).

Tot això ha generat diversos i seriosos dubtes sobre la capacitat de Biden d’aguantar tres envits d’hora i mitja per part del President republicà, Donald Trump, que està en plena forma. Fins i tot hi ha qui diu que Biden podria cancel·lar el debat (el ridícul seria espantós), i la preocupació entre les files demòcrates per la performance del seu candidat no és pas baixa.

3, 2, 1…

Si tot va bé, en qüestió d’hores podrem gaudir d’un dels millors espectacles de la política global: un debat electoral entre candidats a la presidència dels Estats Units d’Amèrica. Val a dir que els debats presidencials americans solen caracteritzar-se per un rigor i una talla política que podríem trobar a faltar en aquesta ocasió. Donald Trump té poca tendència a les argumentacions de pes polític, no per estúpid (com alguns volen fer creure) sinó perquè sap quin és el seu públic i el seu votant potencial, i sap què és el que aquests volen escoltar. D’altra banda, no podem estar segurs de si Biden, que per contra sí que segueix la bona tradició política americana, tindrà un dels seus dies de lucidesa o un dels seus dies de confusió.

El que, quasi amb total seguretat, podrem veure, serà una actuació magistral dels moderadors dels debats. Aquella cosa, tan poc nostrada, d’interrompre un polític, tants cops com calgui, per dir-li que no està responent la pregunta formulada, i insistir-hi fins que el polític en qüestió cedeixi a les demandes de l’entrevistador, és molt habitual per aquelles contrades.

Als EUA, els debats presidencials solen tenir audiències de desenes de milions de persones, i els votants opinen, majoritàriament, que són un factor important a l’hora de decantar el seu vot, tot i que no definitiu (cal tenir en compte que estem parlant d’un sistema bipartidista quasi perfecte). Res no fa pensar que aquest cop hagi de ser diferent; al contrari, tot fa pensar que aquest cop les audiències seran més gruixudes encara. Així doncs, podem afirmar sense embuts que l’espectacle està assegurat!