Comencem pel principi. A Catalunya ser monàrquic és extremadament impopular, i ho és per la mateixa raó que ho és declarar-se de dretes: la relació que en la ment de la majoria de catalans tenen aquests dos conceptes amb la monarquia espanyola borbònica i amb la dreta postfranquista, respectivament. En un país en què els ciutadans es declaren majoritàriament d’esquerres i alhora defensen idees i polítiques liberal-conservadores, és inevitable que la majoria de la població es declari republicana no pel seu afecte als valors republicans, sinó per simple oposició al règim espanyol.
El fet que els monàrquics espanyols que més soroll fan siguin els perfils que relacionem amb l’ala dura del Partit Popular i amb la militància de VOX crea una impressió en la societat que la institució no pot ser mai un referent per als catalans. I cal reconèixer-ho, perquè és la veritat: la monarquia espanyola de matriu castellana no serà mai favorable ni acceptarà les aspiracions polítiques dels catalans. On cometem l’error és quan apliquem la nostra visió, la d’una monarquia que ens va en contra, al concepte general de la monarquia.
Per al ciutadà mitjà de Castella, la monarquia espanyola és una institució perfectament vàlida que mereix respecte. Cal recordar que, per exemple, els líders socialistes actuals són, tot i no fer-ne propaganda, monàrquics, com ho demostren les seves accions. I ho són per un senzill motiu: perquè saben que la major part del seu electorat ho és. Monàrquics segurs a qui no els cal reivindicar-se, però monàrquics.
Des d’una òptica catalana, amb una institució monàrquica i un estat en contra, no podem entendre la posició ideològica monàrquica d’una manera natural. En canvi, si observem les altres monarquies europees i l’orgull cívic que tenen la majoria dels ciutadans dels últims reialmes, ens adonarem que la institució que la majoria de catalans troben aberrant, antiquada i medieval és defensada per ciutadans de quasi totes les ideologies en països que són, generalment, més progressistes a nivell social que el nostre. Com és això? Com és que aquesta gent no veu que les monarquies són una cosa del passat?
Tot seguit analitzarem alguns dels pilars ideològics de la institució monàrquica democràtica com a concepte abstracte i les raons per les quals aquest model té continuïtat i seguidors encara al segle XXI, fins i tot en països que avui dia ja no són monarquies. Ho farem defugint la clàssica pregunta de “Si la Catalunya independent fos una monarquia, qui en seria el rei?” i, sobretot, denunciant els grups d’alt-right que defensen públicament les monarquies autoritàries o absolutistes perquè està més ben vist que defensar altres règims de caire autoritari més recents.
El lligam amb el passat
La monarquia britànica és, potser, l’exemple més visible d’aquest lligam amb el passat d’entre totes les monarquies europees. Ara bé, totes fan aquest paper de manera més o menys visible. La continuïtat de la família reial, percebuda o real, actua com a fil conductor de la història del país. Encara que l’estat concret hagi sofert canvis estructurals importants o se n’hagin desplaçat les fronteres, la continuïtat monàrquica assegura als ciutadans el seu lloc al món i els reforça la identificació amb els pobles del passat. És a dir, la institució actua com a pont entre els membres de la nació actuals i els seus suposats membres passats per tal de legitimar l’existència de la nació en el present. Recordem que el concepte de nació tal i com l’entenem avui dia és un invent del segle XIX que tots els estats han aplicat de manera retroactiva a la seva pròpia història.
A les repúbliques també els cal establir aquests lligams per la mateixa raó que ho necessiten les monarquies: els sentiments nacionals són una eina molt poderosa. Només cal veure com aquests sentiments van ser la força de les unificacions alemanya i italiana i de les independències de centenars de països. Tanmateix, a les repúbliques els resulta difícil imitar l’element en el qual les monarquies centren el seu discurs continuista, la figura del monarca, la qual cosa les obliga a adoptar símbols estàtics com l’arquitectura, personatges del passat o la bandera, elements que són menys capaços de generar empatia en la població que una figura humana viva.
La Generalitat de Catalunya, com ho fan molts estats independents, ha de recórrer a aquesta estratègia per erigir-se com a institució continuista i eix vertebrador de la identitat nacional. Ni la Generalitat republicana ni l’actual tenen gaire cosa a veure en estructura ni en funcions amb la Generalitat abolida el 1716. El que sí que hi tenen a veure és l’ús del mateix edifici com a seu i un mateix esperit d’autogovern. El que seria un lligam feble amb el passat, i hom podria dir que artificiós, es legitima amb l’ús del nom i de l’edifici (i de símbols com l’escut) per presentar-se com a institució continuada. Aquest forjat lligam amb el passat esdevé part central de la nostra identitat nacional. Si ens hi fixem, aquesta consideració de continuïtat no es dona a la Mancomunitat de Catalunya, que tot i fer servir el mateix edifici i tenir també una clara vocació d’autogovern, no és inclosa en el relat legitimador de la nació. Els seus presidents, de fet, no són inclosos a la llista dels 131/2 presidents de la Generalitat.
Altres nacions de “nova” creació empren altres eines. Molts dels països del nou món i països comunistes glorifiquen l’inici del seu passat comú percebut per mitjà del culte cívic als pares fundadors, que es converteixen en símbols nacionals que justifiquen i eleven moralment la institució de lideratge, l’ocupi qui l’ocupi, com veiem als Estats Units. Altres, com els règims feixistes, s’erigeixen com a hereus d’un suposat passat gloriós que no va existir mai.
Per a molts dels qui valoren els lligams amb el passat i el seu ús en l’afermament de la identitat nacional, una monarquia proporciona un element de cohesió entre el passat i el present i esdevé un punt aglutinador de la identitat nacional. D’aquest fet n’és un bon exemple el Regne de Noruega, que va independitzar-se de Suècia l’any 1905 i, volent afirmar la seva identitat nacional diferenciada de la sueca, va escollir un príncep danès com a rei. Al voltant d’aquest rei, d’una dinastia diferent de la que governava a Suècia, els noruecs van bastir-hi la seva identitat nacional moderna.
L’État, c’est moi
Aquesta frase atribuïda a Lluís XIV de França és segurament falsa. El que de ben segur no ho és la seva percepció del monarca com a personificació de l’estat. Avui dia cap país occidental veuria amb bons ulls l’acumulació de tot el poder de l’estat en una sola persona, i menys que els rebés de manera hereditària, però els monarques moderns juguen un paper en els seus països quasi igual d’important: el de la personificació de la nació sencera en una sola persona.
Aquest paper el fan totes les monarquies modernes, si més no amb els seus grups nacionals majoritaris. Sí, fins i tot l’espanyola. En alguns casos, com la britànica, aquest paper és més visible per als estrangers (molts catalans en són fans absoluts), però en d’altres aquest paper és encara més important i és a la base de la unitat nacional, com passa al regne de Bèlgica.
El lector pensarà, encertadament, que les repúbliques també tenen líders que actuen com a personificacions de la nació. Això és cert, sobretot en aquelles que tenen presidents de la república que no duen a terme accions de govern i que tenen, sobretot, rols cerimonials. Aquest tipus de repúbliques són comunes a Europa per què moltes neixen en el si d’un país que fins al moment havia estat una monarquia i, en el moment d’establir-se, substitueixen el càrrec de cap d’estat hereditari i cerimonial per un d’electe també cerimonial. Però un president cerimonial de república és incapaç de ser una personificació de la nació per un simple motiu: la nació, que es percep estàtica, ha d’existir per força separada de la política, canviant per definició; un càrrec electe mai pot quedar fora del joc polític i, per tant, li és impossible representar la comunitat total dels subjectes nacionals.
Aquesta és, de fet, la raó principal per la qual els habitants dels països que són monarquies tenen una acceptació tan elevada de la institució: la percepció del monarca com a extensió de la nació mateixa. Un monarca pot ser neutral en una situació de bloqueig polític i actuar d’àrbitre entre les parts, rol que és més difícil per a un president cerimonial que és militant d’un partit polític. Un monarca pot servir d’element aglutinador de la població en temps de conflicte. Un monarca actua com a símbol vivent de la identitat nacional i la reafirma dia rere dia. I, sobretot, un monarca i la seva família representen de manera palpable la continuïtat de la nació de cara al futur. És per això que les tragèdies i les alegries de les famílies reials ho són també per a la majoria dels ciutadans: el monarca ja no és el representant de Déu a la terra, ara és el concepte abstracte de la nació dut al món real.
Quan molts catalans diuen “No tenim rei!” tenen tota la raó del món. La nació catalana no resta personificada en Felip VI, ja que el rei d’Espanya només fa aquest paper amb la nació castellana. Qui s’identifica nacionalment com a català no pot mai, per molt que ho vulgui, veure’s representat en una monarquia de matriu castellana, pel simple fet que aquesta institució representa una nació en la qual no se’ns inclou.
El Bribón
El tercer pilar ideològic del monarquisme modern té un trenc que l’estat espanyol ha assenyalat a tots els europeus. La lògica ens diu que una persona que es troba per sobre de la política i que actua conseqüentment amb el seu paper de personificació de la nació és menys susceptible de dur a terme pràctiques corruptes que els líders polítics electes. A més, que el monarca no tingui interès a cometre il·legalitats per tal de perpetuar-se en el càrrec o acceptar suborns hauria d’actuar com a element dissuasori que fes que els governants electes siguin menys propensos a participar en trames corruptes.
L’experiència d’Espanya ens diu que això no és així, i que fins i tot els monarques que tenen posicions privilegiades són susceptibles de perpetrar (moltes) il·legalitats. Hom podria argumentar que Espanya és especial en aquestes coses, però la feblesa de l’argument queda demostrada. No ens hem d’enganyar: la resta de monarquies europees veuen amb preocupació les suposades trames corruptes de la monarquia espanyola, perquè aquestes accions debiliten la institució als seus països i li deneguen part del corpus ideològic que els garanteix el suport entre la població.
Malgrat tot, aquesta façana d’incorruptibilitat es pot mantenir en la resta de monarquies europees gràcies a l’adopció de mesures de transparència que dificulten als membres de la família reial prendre part en il·legalitats.
Conservadors republicans i socialistes monàrquics
Un cop vistos els trets principals del monarquisme com a ideologia a la primera part d’aquest article, vegem com interacciona aquesta posició amb la guerra ideològica parlamentària que veiem cada dia als mitjans de comunicació.
D’allò que primer ens hem d’adonar és que, avui dia, l’eix ideològic monarquia-república, que inclou tots els tipus de monarquies i de repúbliques, intersecciona molt mínimament amb l’eix ideològic dreta-esquerra. Aquests dos eixos s’entrecreuen tan poc que, amb una mica coneixement de causa, no podem dir honestament que els monàrquics siguin de dretes i els republicans d’esquerres.
Els països que són repúbliques no són, per regla general, uns paradisos d’esquerra. De fet, repúbliques com la francesa o l’americana són conegudes per restar molt sovint escorades cap a la dreta. Majoritàriament, les dretes d’aquestes repúbliques posen un gran èmfasi en els valors republicans i en la defensa del règim aconseguit, en molts casos, en revolucions liberals. A Espanya, hi ha una secció important de gent que desitjaria que la forma d’estat fos una república, i, per molt que resulti sorprenent, un nombre elevat d’ells militen al Partit Popular.
Per contra, països amb monarquies són considerats internacionalment com alguns dels països més progressistes, i són on l’esquerra ha governat més vegades. A Dinamarca, Suècia i Noruega, els respectius partits socialdemòcrates han estat els partits de govern durant gran part del segle XX. No hem de cometre l’error de pensar que aquests partits no tenen una gran base monàrquica: tant a Noruega com Dinamarca el suport a la monarquia supera el 80% i a Suècia gira entorn del 70%. El monarquisme dels quadres del PSOE no és pas únic, ni de bon tros.
Així doncs, queda establert que aquests dos eixos són en gran mesura independents l’un de l’altre, al contrari del que molts catalans i espanyols es pensen. I és que ni una monarquia ni una república no poden triomfar amb només una meitat de la nació a favor; necessiten el suport de la majoria de la població nacional i de la majoria d’ideologies polítiques que participen en el sistema polític. A més, per tal de legitimar-se, tots els règims fan servir eines d’identificació del propi sistema amb la identitat nacional. És per això que, a ulls de molts, ser britànic és sinònim de ser monàrquic i, en canvi, ser francès és sinònim de ser republicà, amb independència de la ubicació en l’eix esquerra-dreta dels ciutadans d’aquests dos països. Per tant, i al contrari del que pensa l’Espanya fraternal, l’estat espanyol no serà mai una república mentre els quadres del PP i del PSOE no ho vulguin, ja que la seva identitat nacional castellana està en part fonamentada en la seva connexió intrínseca amb la institució que encapçala Felip VI.
Si la Catalunya independent fos una monarquia, qui en seria el rei?
En l’improbable cas que el debat sobre si ser una monarquia o una república es dugui mai a terme en una Catalunya independent, la qüestió de qui ha de ser exactament el monarca del nostre nou estat serà menys rellevant del que podria semblar a primera vista. El que serà rellevant és la discussió del model d’estat com a concepte abstracte. Si el model pel qual ens decantéssim fos el de la monarquia, aquesta tria hauria d’anar seguida per un debat complex sobre quina ha de ser l’estructura política d’aquesta monarquia. De la mateixa manera que, com és probable, si Catalunya s’estructura com a república, també hauríem de tenir un debat complex sobre com s’hauria d’estructurar aquest sistema: volem una república presidencialista, semipresidencialista o parlamentària?
I és que una monarquia és molt més que el monarca. El mateix sistema monàrquic ha de ser un reflex de la voluntat política dels ciutadans i de quin paper ha de jugar un cap d’estat hereditari en el sistema sorgit de la voluntat popular. Si el monarca és la personificació de la nació, la monarquia ha de ser el reflex de la manera de fer i de ser de la nació que personifica.
Si tenim clara aquesta premissa, ens adonarem que la cerca d’un possible monarca per la Catalunya independent se’ns fa més fàcil: la persona o família triada ha de ser compatible amb les aspiracions i maneres de fer de la nació, encara que sigui, inicialment, un individu aliè a la nació. Avui dia, totes les grans famílies nobles d’Europa poden traçar la seva connexió amb els membres del Casal de Barcelona, la dinastia dels nostres reis medievals abans de l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara durant el Compromís de Casp, i, per tant, totes podrien ser considerades com a candidates. Felip VI no n’és una excepció, però la seva tria, o la de cap altre Borbó, com a monarca de la Catalunya independent, és inviable: la seva adscripció nacional és contrària a la nostra i, com a resultat, això li impediria dur a terme el rol de personificació de la nació catalana de manera creïble.
La república imminent
Discutir sobre qui podria ser el nostre monarca si fóssim independents és una bona manera de passar l’estona, però no és una activitat gaire productiva. Centrem-nos en el rearmament d’idees. Si Catalunya acaba sent un estat, serà el nostre país independentment de l’estructura que acabi tenint, però això no vol dir que no haguem d’afrontar el debat de quina ha de ser aquesta estructura i com ha de reflectir la voluntat política dels catalans.
Voler-se saltar aquest debat, com fan molts partits independentistes, i prometre una república catalana vaga que, màgicament, serà, sense parlar-ho i de facto, el model del país i a gust de tothom, és deshonest. Cal que ens conscienciem que un estat establert sense un bon debat en el moment fundacional té molts números d’esdevenir un estat fallit. Òbviament, aquest no és un debat que calgui tenir ara mateix, però sí que és un debat complex que caldrà tenir en algun moment. És un debat profund i llarg que molts sectors independentistes no volen que tingui lloc ni ara ni en el moment de ser independents, però sense el qual la nostra nació quedarà condemnada a la mediocritat o, pitjor, a esdevenir una còpia del sistema espanyol.
Adoptar una constitució de fireta que es contradiu a ella mateixa múltiples vegades i redactada per un jutge amb l’ego pujat no és un debat profund. Copiar el sistema de repúbliques amb presidents cerimonials, rastres d’antigues monarquies, que van ser establertes fa més de 80 anys sense analitzar amb profunditat si és el que el nostre petit país necessita, no és un debat profund. No tenir cap proposta amb cara i ulls sobre quina hauria de ser la nostra llei electoral un cop independents, no és cap debat profund. O és que hauríem de seguir emprant la llei espanyola? No tenir un pla lingüístic que toqui de peus a terra, no és un debat profund. No tenir cap pla de model de país i d’articulació del territori, tampoc no és un debat profund.
Tots aquests aspectes i molts més es poden discutir i acordar amb tots els actors que calgui avui i aquí. La Generalitat i el Parlament de Catalunya tenen tota la potestat del món per crear comissions o altres òrgans que facin propostes de model de país. Fer propostes no és il·legal, ni vinculant, però posaria cara i ulls al nostre futur estat independent i definiria i delimitaria el concepte vague d’estat futur que els partits independentistes mantenen en el món de les idees abstractes i, sobretot, ens donaria un objectiu pel qual lluitar.
El país que volem l’hem de fer nosaltres, els ciutadans, no només des de la lluita al carrer, sinó també des de l’intercanvi d’idees. No podem continuar renunciant a participar activament i a reclamar aquest debat, tot esperant que el facin els qui ens lideren políticament. Cal que fem soroll ara, cal que ens moguem i que ens autoorganitzem, que escrivim, que debatem, que creem think tanks i que fem pressió allà on puguem. Cal que mostrem que estem disposats a invertir el nostre temps en la millora de la nació, a tots els nivells. Cal que aprofitem el poc autogovern que tenim per vertebrar ideològicament com ha de ser el país. El camí cap a la independència passa per exercir el nostre autogovern ara mateix i fer-lo servir per establir les bases de la nació que volem.
