Darrerament no paren de sortir articles sobre la falsa immersió lingüística a la Secundària. Una notícia que força persones ja vivim cada dia, però de la qual molts dels nostres conciutadans no s’adonen, o no volen fer-ho.
L’escola catalana sempre ha estat el pal de paller de la nostra nació. Així doncs, saber que és un miratge i, en alguns casos, un oasi, no és gens agradable i ens demostra, un cop més, que la nostra Catalunya cada cop és més un decorat de cartró pedra. Hi ha articles que proven de treure’ns les cabòries de sobre i que ens ensenyen a interpretar les enquestes. Ens diuen que un 36,10% d’ús habitual del català de la població de Catalunya s’ha d’interpretar bé, i que no hem de fer sonar les alarmes de la no benvinguda substitució lingüística. Que no és pas això, talossos! La directora general de Política Lingüística mira de calmar-nos fent-se ressò d’interpretacions menys alarmistes de les enquestes. Simplement és un 36,10%. Que en podria ser més? Naturalment, com mig segle enrere, que voltàvem el 100% de l’ús de llengua. Per sort, ja hi ha altres veus que tornen a repassar aquests resultats.
Anem al gra i analitzem què és això de la immersió lingüística. Perquè se n’ha parlat molt, però donant per entès el concepte en qüestió, i de vegades no és ben bé així. De fet, ni al màster de professorat no s’explica què s’entén per immersió lingüística. “No s’aplica!”, diuen alguns; “que sí que s’aplica, coi, que no veus que ho fem tot en català?”, diuen els altres. Si ens posem selectes i anem a la llei, veurem que no es mulla gaire. La concreció de la llei la podem trobar a la normativa de cada centre, des del PEC (Projecte Educatiu de Centre) fins al PLC (Projecte Lingüístic de Centre). La qüestió és que, segons la Llei 7/1983, de 18 d’abril, Article 20: “els centres d’ensenyament han de fer de la llengua catalana vehicle d’expressió normal, tant en les activitats internes, incloent-hi les de caràcter administratiu, com en les de projecció externa”.
Doncs bé, com s’aplica? O, dit d’una altra manera, com la podem aplicar? Aquest article es proposa d’avançar en aquest camí pedregós de la immersió lingüística. Només ho deixarà de ser, o ho serà menys, si l’entomem com un acte col·lectiu. Altrament, només construirem castells de sorra que desapareixeran amb el mínim contacte d’aigua. Qui es reconegui en aquests petits consells es pot sentir ben cofoi de la feina que fa.
1. Fes del català la teva única llengua d’ús al centre
Segur que tots coneixeu algun professor de català o d’alguna altra matèria que parla només i exclusivament en català. I això vol dir que no canvia mai de llengua: ni amb alumnes, ni amb companys de feina. Mai, ni tan sols quan fa broma. D’aquests n’hi ha pocs, però això permet fer camí. Primer de tot, la gent del voltant l’identifica en aquesta llengua i no provoca ambigüitats, i això ens condueix a un altre efecte; incentiva els altres a parlar català. Dit de manera més científica, es creen espais segurs on poder parlar la llengua sense por d’equivocar-nos i de fer-ho malament. Sembla una tasca fàcil i òbvia, però a la pràctica requereix una certa militància. Només cal veure el carrer: aquests canvis de llengua que s’hi produeixen són exactament els mateixos que podem trobar a l’institut. Un fet que ens hauria de fer reflexionar, perquè a l’institut no hi anem pas a passar l’estona, sinó que és la nostra feina.
2. La comunicació interna també ha de ser en català
Us imagineu que us envien un correu de feina, des del correu corporatiu del centre o des de l’xtec, en portuguès? O en italià, o en mandarí… Oi que ho trobaríeu excèntric? Doncs això s’ha normalitzat amb el castellà. Que sí, que el castellà és cooficial. L’aranès també, per cert, i, llevat de la Val d’Aran, també l’hi trobaríem. Fa un temps vaig fer un experiment que vaig observar a Twitter: respondre en aranès a qui m’escrigués en castellà. Alguns ho van trobar una excentricitat, però potser van notar que era bilateral, perquè, de llavors ençà, se m’adrecen només en català. Tot això, deixant de banda que normalitzar l’aranès no ens aniria pas malament; ens descastellanitzaria la llengua i donaríem aire i dignitat a l’altra llengua pròpia i minoritzada de Catalunya.
3. No és feina exclusiva del Departament de català
Com ja hem dit abans, l’acte de parlar és un acte col·lectiu: podem pensar en català, però la gràcia és poder-lo parlar amb algú. No m’agradaria ser l’últim parlant d’una llengua, viva en la ment i morta a la pràctica. Així doncs, que els alumnes siguin capaços de parlar amb fluïdesa el català depèn d’una col·lectivitat. No és pas cap responsabilitat exagerada ni específica que pertanyi al domini individual o d’uns pocs: és normal que un professor de filosofia no pugui explicar amb comoditat la mitosi o les matrius quadrades. Semblantment, no es demana que tot professor sigui expert en Ausiàs March o en les oracions subordinades. Parlem d’un element més transversal: el vessant comunicatiu. Allò tan suat que les llengües són eines de comunicació. Si l’alumne només parla català amb el professor de català (i ni això) no té ni prou espai ni prou temps per agafar confiança ni per ser competent en la llengua. Quan un alumne no sap com es diu finestra o guix és per aquesta qüestió.
4. No essencialitzeu els alumnes ni tampoc els professors
Es tendeix a fer generalitzacions que poden ser injustes i fins i tot perpetuen certes discriminacions lingüístiques. És molt comú que un professor s’adreci a tota la classe en català i, després, quan ha de parlar individualment amb algú, ho faci en castellà. Per què? Perquè s’essencialitza aquell alumne amb aquella llengua, que potser no és ni la llengua que parla a casa. I parlar amb la llengua de casa fa més factible la comunicació, aquest és el raonament. Curiosament, això només passa amb llengües dominants i que se solen dominar (castellà i, a tot estirar, anglès). La contradicció arriba quan l’alumne no encaixa en aquest essencialisme i és xinès o àrab. En aquest cas no ens trenquem les banyes per aprendre la seva llengua. Per tant, ja no encaixa amb l’argument de parlar amb la llengua còmoda. I no cal, de fet, perquè la nostra feina és una altra. Establim un privilegi en alguns i el que toca amb els altres. És un pèl contradictori, si, a més, la nostra feina és fer-los capaços de dominar el català (perquè el castellà ja el dominen, no ens enganyem).
5. No llatinitzeu el català
L’altre cavall de troia és creure que si els materials els tens en català (encara que sigui el català encotillat dels centres: escollir, iniciar, apropar-se…) ja apliques la immersió lingüística. La part oral no entra dins d’aquests paràmetres: pots fer la classe en castellà i tenir tots els materials en català, de manera que la fas “bilingüe” (són arguments reals, no me’ls invento). En part, els professionals que ho fan, saben que ho fan malament. Això ho demostra que quan passa per davant el professor militant canvien de llengua, automàticament. I això té efectes inconscients força greus, perquè deixa clar que el català només el podem trobar escrit, com el llatí, i que la llengua viva, de comunicació i real, és el castellà. Els alumnes són capaços d’escriure mínimament (mínimament, recalco) en català, però no són capaços de demanar d’anar al lavabo en aquesta llengua. Ja no parlem de l’ús col·loquial que, directament, ni existeix.
6. Demaneu el retorn en català als alumnes
Hi ha una certa por o inseguretat en demanar que els alumnes siguin una part activa de l’aprenentatge del català. Només es demana que l’escriguin, a tot estirar, però poques vegades es demana que el parlin. Fins i tot, en alguns casos extrems, es demana als professors que “si us plau, parleu en català a aquest alumne, que no el sap parlar”, perquè ja s’ha assumit que la resta, que mínimament el parla, no cal que el parlin més. Vaja, s’ensenya català per a no res. A més, amb la idea màgica que la llengua és una píndola que, un cop engoleixes, ja n’ets competent tota la vida. Si s’observa el que es demana normalment als alumnes, veurem que a l’institut es pacta absolutament tot: l’ús del mòbil, cada quan s’ha d’anar a pixar, amb qui seuen i quan poden parlar, fins i tot si han d’escriure amb fulls en blanc o amb llibreta quadriculada. Aquests límits no són pas negatius, ans al contrari, ajuden a regular-se i a conviure en societat, amb unes normes clares i sovint raonables. Què ho fa, doncs, que molts docents trobin violent fer-los parlar la llengua històrica del país? Ja ni això: per què es va aprovar per llei que el català fos llengua vehicular de l’ensenyament si els professionals que hi treballen no són capaços d’exigir-la perquè en siguin competents? És prou bèstia, ben mirat. És greu que aquests siguin els “arguments” amb els quals força docents justifiquen la mandra o la por de sortir de la zona de confort. Perquè, no ens enganyem més, si són premisses que no es tenen clares com a col·lectiu, la batalla individual és fotuda.
7. Els referents són importants
El problema (i la gràcia) de la llengua és que és present a tot arreu. I és a través de la llengua que ens construïm col·lectivament. Per tant, no es pot abaixar la guàrdia. Cal tenir sempre aquesta mirada ecològica per mirar d’evitar, tot el que es pugui, la banalització dels continguts. És a dir, si es fa un treball sobre la petjada ecològica i es demana que els alumnes redactin un eslògan en anglès, perquè fa més cool, caiem altre cop al parany de la banalització. No es pot fer en anglès, doncs? Bé, de poder, es pot, ves, la qüestió és si casa amb l’objectiu del treball. No banalitzem els treballs d’institut. Si el bròquil ha de ser de proximitat, la llengua també, no? De fet, va enllaçat. Deixem, però, un segon el fish and chips, que ja hi tornarem.
Anem a l’arrel del conflicte, quan s’ha de cercar informació per complementar qualsevol tasca o s’ha de recórrer a l’audiovisual. La presència del castellà és aclaparadora a les xarxes i hi ha molt de contingut, certament. Però també n’hi ha molt en català que, encara que amagat o de difícil accés, no s’aprofita prou. I això ja són excuses de mal pagador de qui no vol perdre una estoneta en baixar-se el contingut en català, i s’estima més posar-lo des de Netflix. Ni de qui selecciona bibliografia de la viquipèdia en castellà i no pas l’article en català. I tot això, ens agradi o no, comunica: el català no serveix per a res, ni existeix al lleure. Si trobem adolescents reaccionaris al doblatge en català és per falta de costum, la qual cosa vol dir que l’institut no pot agreujar la situació si té alguna ocasió de millorar-la.
La cultura catalana també ha de ser vertebradora a l’ensenyament. Que el plurilingüisme no ens impedeixi de veure el bosc: si coneixem referents d’altres llocs, benvinguts siguin, però per poder-ne fer un intercanvi enriquidor cal saber d’on venim i què som. Així doncs, celebrar la llengua d’origen el 21 de febrer és meravellós, i celebrar bé Sant Jordi també. Potser no cal, però, substituir la Castanyada per Halloween, o conèixer el Carnestoltes de Cadis i no saber-ne res del de Vilanova i la Geltrú o del de Solsona. Això fa que la realitat més immediata ens sigui aliena.
8. Sigueu conscients de tot el territori catalanòfon
El marc mental de molts instituts és l’espanyol. Administrativament ho puc arribar a comprar, però culturalment no. Així que, ben sovint, les comparacions amb allò més proper no són amb els nostres cosins (els occitans), ni amb els nostres germans (els valencians, franjolins, illencs…), sinó amb els espanyols o, i agafa’t fort, amb els hispanoamericans. Aquesta idea simplifica la cultura i la banalitza. Els referents s’han globalitzat, fixeu-vos quina música escolten els adolescents. Tot ve d’allà. La feina de l’escola, doncs, no és incentivar més aquestes dinàmiques, que jerarquitzen cultures en funció del poder, sinó fer conèixer allò que crea la cultura més pròxima (penseu en el bròquil de km0). S’ha de pensar en la nació completa, i aprofitar els projectes comuns que hi hagi i els intercanvis. Per què hi ha un cert oblit dels nostres germans? Bé, el que crec: perquè ni tant sols els coneixem. A aquestes alçades, encara hi ha un alt percentatge d’alumnes (i de gent del carrer) que pensa que valencià i català no són la mateixa llengua. I ens en faríem creus, perquè hi ha més filòlegs de català al País Valencià que a Catalunya. Així doncs, si mai s’ha de fer un treball de síntesi o el 4t d’ESO se’n va de colònies a Ibiza -sí, en foraster-, se n’ha de fer un coneixement real i no triar-lo com a destinació-decorat per anar a la platja.
9. L’ús de l’anglès només pot ser un aliat si redueix la presència de castellà
Tinc la teoria que si gent de Santa Coloma de Gramenet va acceptar l’ensenyament del català a les escoles era perquè veia el català com una llengua de poder. És el mateix motiu pel qual ara milers d’adolescents van a acadèmies d’anglès a la tarda: llengua de poder. I està bé, primer hi ha el poder i després ve l’estima. La cosa és que l’anglès no ens ha de servir per perdre hores de català, i menys a llocs on el català és tan precari. Per un moment, cal aparcar la teoria tan sentida que l’anglès permet parlar amb milers i milers de persones. Això només ens simplifica la realitat. La majoria d’alumnes quan diuen que el castellà és molt útil no ho veuen així perquè puguin viatjar a Amèrica Llatina (que, per cert, segurament hi aniran 4 gats, 4 dies de la seva vida) sinó perquè el poden parlar amb els veïns i a les botigues. L’argument d’Amèrica el faran servir, però, d’això no en dubtis pas. Quan un nouvingut et diu que vol aprendre castellà no ho diu pensant en quina posició es troba de les llengües més parlades del món, sinó que ho diu perquè els companys de classe el parlen.
El mateix mecanisme passa amb l’anglès. La resta són rondalles de la Xina. Rondalles que repeteixen a tothora, certament. Però si cal treballar-lo més, per temes de currículum, i s’ha d’introduir en altres matèries no lingüístiques o com a material de recerca, primer cal que es garanteixi l’ús del català. I, en llocs on es garanteixi, l’anglès ens pot servir per reduir la influència del castellà. Perquè per normalitzar el català cal reduir l’omnipresència del castellà. Si el que es vol, naturalment, és normalitzar el català. Si no hi ha aquest compromís, hi ha altres feines que no te’l demanaran, no te’n privis pas. Personalment, m’agradaria que les altres llengües del sistema educatiu fossin triades per proximitat lingüística o per interessos particulars (m’agrada l’anime, estudio japonès). Però, ara bé, si el que tenim és això, fem-nos-ho venir bé.
10. No vulguis obtenir recompenses ràpidament
En temes d’immersió lingüística, cal ser realistes. Perquè si no n’ets, caus en paranys tot sovint. Hi ha entorns en què la immersió lingüística passa de manera natural. Són entorns on la població majoritàriament és catalanoparlant i tot hi convergeix. Qui treballi en aquests entorns se’n pot sentir afortunat i un privilegiat, perquè l’esforç no és el mateix. La feina en serà una altra, però, caldrà enfortir la consciència lingüística. Qui no tingui una majoria catalanoparlant i entri a classes multiculturals amb algun catalanoparlant que passarà per castellanoparlant, per allò dels prejudicis i els essencialismes (i perquè no el farà servir mai a l’institut, o només en privat), ha de tenir de model La Bressola. Aquest model és el de les escoles de la Catalunya Nord (territori administratiu francès), territori en què hi predomina una altra llengua que no és el català i que té al darrere la força d’un Estat. El mateix símil. Per tant, en aquests entorns la immersió s’ha de construir. I com la construeixen? No hi he estat mai, però, segur que fan tot el que hem tractat en aquest article, i moltes coses més.
Bé, això s’acaba. Aquests consells funcionen i són extrets de la pràctica diària. Els fan centenars de professors cada dia durant la jornada laboral. Segurament algú es demanarà que, si es fa aquest esforç, com és possible que tot faci indicar que la immersió lingüística no funciona als instituts? Doncs perquè, malauradament, és una decisió sovint individual. Hi ha pocs professionals que decideixin fermament capgirar la tendència que hi ha al carrer. És així i cal acceptar-ho. La llengua no és una cosa que pugui funcionar individualment, només pot funcionar si és una decisió col·lectiva. Si pensem en petit, cal que sigui una decisió col·lectiva del Departament d’Educació. Actualment no ho és. Mentre hi ha professors novells que han de presentar una programació didàctica exemplar el primer any de feina, inspecció permet que hi hagi fornades de docents que no diuen ni un mot en català. Toca canviar això. Si pensem en gran, cal que sigui una decisió col·lectiva de la societat (botigues, lleure, audiovisual…).
El darrer consell: docents, no espereu treballar en un servei públic que té com a objectiu la normalització del català i actuar-hi de la mateixa manera que al carrer. No si al carrer heu assumit acríticament la submissió lingüística. I això cal fer-ho pels alumnes, que algun dia us ho agrairan.
