L’ús del català al Congrés de Diputats és un pas endavant en molts sentits. També ho és –i aquí és on alguns detractors s’equivoquen especialment- per a l’ús social de la llengua, és a dir, perquè el català tingui un major ús en la nostra vida quotidiana. Efectivament: hi ha un consens absolut entre els sociolingüistes que, en la mesura que una llengua és percebuda com una llengua normalitzada i de poder, genera més adhesió entre els seus propis parlants i esdevé més atractiva per als que encara no ho són. Guanya, per tant, prestigi representacional.
Per bé que el Parlament de Catalunya és, a nivell polític, l’espai de referència inalienable per a molts ciutadans del país, no té un impacte simbòlic gens menyspreable que la llengua catalana guanyi presència allà on (de moment, i mal que ens pesi) es prenen algunes de les decisions amb més afectació en la vida dels catalans –el Congrés espanyol-. Analitzat en perspectiva, és un avenç rellevant si tenim en compte que el català no està en condicions de prescindir de cap agafall en la situació crítica en què es troba en termes d’ús social; no és cap secret que l’Enquesta d’Usos Lingüístics per al 2023, que s’ha de publicar el 2024, s’albira pitjor que la darrera, publicada el 2018 (36’3% de parlants habituals i un 7% que s’autodeclaraven bilingües).
Així mateix, l’ús al Congrés espanyol de la llengua catalana – espina dorsal de la nació- té, per diverses raons, una dimensió política ineludible. Per començar, el seu ús passa a ser percebut, de manera quasi automàtica, com un mur contra les extremes dretes; la reacció furibunda de VOX i adversa de la major part del PP així ho demostra. No només això: amb aquest assoliment s’ha aconseguit posar en escac el mite de la lengua común, és a dir, l’arma conceptual amb derivades polítiques –sense cap mena de base legal- que s’ha intentat utilitzar per arraconar a una posició subalterna la resta de llengües de l’Estat.
Com tots els drets bàsics adquirits, la reforma pactada del Reglament del Congrés serà, a més, de difícil reversió, cosa que ens situa en un escenari favorable. El PP ha fet sempre escarafalls –i ha interposat recursos a dojo al Tribunal Constitucional- contra tota mena d’avenços en matèria de reconeixement de la pluralitat, entre els quals figuren la llei del matrimoni homosexual, la llei de l’avortament o la llei del divorci. Un cop ha tornat al govern, però, no ha tingut mai el valor polític de suprimir-los. Tampoc gosarà fer-ho amb aquest. I, en cas d’atrevir-s’hi empès per VOX o per la seva ànima més ultramuntana, la conseqüència seria previsible: un extra de munició argumental per als nacionalismes no espanyols. Recordem la sentència d’Isaiah Berlín: “el nacionalisme és la resposta a una ferida”. Òbviament, la ferida sempre és més sagnant quan té relació amb drets que en algun moment han estat legalment reconeguts que quan remet a drets que només han estat llargament reivindicats, per justos que siguin.
En aquest sentit, cal recordar que un avenç tàctic no implica una renúncia estratègica. Que la llengua catalana conquereixi espais i usos no implica en cap cas renunciar a l’exercici de l’autodeterminació. No hi ha cap relació inversament proporcional entre ambdós vectors, per molt que alguns discursos semblin voler-nos abocar (un cop més) a un fals dilema: o català al Congrés, o independència. L’escenari actual on som no és, malauradament, aquest. Ni ho és a Catalunya, on no es donen les condicions immediates per a una unilateralitat que és irrenunciable, ni ho és a la resta dels Països Catalans, on -s’oblida massa sovint- també es parla en català, i on els catalanoparlants tenen el mateix dret i una major necessitat de reconeixement lingüístic que a Catalunya..
“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”, clamen alguns per posar en entredit aquest guany per al català. No és aventurat deduir que el projecte nacional dels tot-o-resistes no deu ser gaire sòlid, si un avenç per a la nostra llengua en fa tremolar els fonaments. Que ningú pateixi: les raons perquè Catalunya aspiri a esdevenir un Estat continuen sent incomptables. En última instància, el dret a l’autodeterminació del poble català resideix en el fet (transcendent) que som i volem ser una nació, i no pas en la contingència (arbitrària) que el Congrés espanyol aprovi un reglament o un altre.
Article escrit conjuntament per Quim Gonter i Gerard Furest
