Durant aquests últims anys he pogut comprovar que hi ha una sèrie de mites fortament arrelats entre els joves de Catalunya sobre el català i el castellà. Especialment, entre aquells joves que, o bé es neguen a fer servir el català en entorns propicis, o bé convergeixen a la mínima de canvi al castellà. La majoria d’aquests darrers recorren sempre als mateixos arguments per justificar-ho. Justament molts d’aquests han estat refutats, o com a mínim qüestionats, tant per la lingüística com per la sociolingüística. Així doncs, l’objectiu d’aquest article és enumerar-ne alguns i descriure’ls, sense entrar a rebatre’ls de manera exhaustiva.
Abans, però, vull apuntar que el mite més estès entre els joves -que comparteixen amb els adults madurs- és que canviar al castellà quan algú se t’adreça o et respon en castellà (sense que hagi expressat que no entén el català) és normal, de bona educació i el que s’ha fet sempre. Aquest mite és, en el fons, la conseqüència d’un altre mite primigeni, i és aquell que diu que “les llengües serveixen per comunicar-nos”. Per aquest motiu, no l’incloc dins de la llista de mites compartits entre els joves, perquè no és exclusiu d’aquest col·lectiu. L’altre gran argument rebatible és l’economicista, però aquest ja el comento en un altre article.
El primer dels mites freqüents en el món juvenil és aquell segons el qual el català és més difícil que el castellà. Ho és en termes absoluts i, per tant, és normal que qualsevol persona nouvinguda aprengui només el segon. Són molts, fins i tot catalanoparlants inicials, els qui expressen amb convenciment que el català és més difícil d’aprendre perquè no s’escriu tal com sona; perquè fa servir els indesxifrables pronoms febles; perquè presenta més complexitat fonètica respecte al castellà amb sons com l’essa sonora… Tot això, a banda de tenir més accents, apòstrofs, guions, dièresis i altres complicacions que el castellà no presenta. Això justificaria que qualsevol immigrant, vingui d’on vingui i independentment del seu repertori lingüístic, quedi reclòs a l’ús etern del castellà, i que no se li pugui exigir o incentivar que aprengui català, perquè pobret, ja en té prou d’aprendre un idioma i de treballar en un país que no és el seu.
El segon mite, que potser és el més característic del col·lectiu dels joves, té més presència als instituts i universitats, però també als bars, discoteques i instal·lacions esportives, i és aquell segons el qual el castellà sona millor. I sona millor perquè consideren que és més agressiu, més rude, però alhora és també més divertit i més sexual. És a dir, és més apte per exercir el poder i la violència, incitar al plaer sexual i conrear el sentit de l’humor. D’això se’n desprèn que també sigui més apte per a fer cançons de gèneres urbans com el rap, el trap o el reggaeton, en què l’agressivitat i la sexualitat en les lletres són fonamentals.
Concretament, els defensors d’aquest plantejament consideren que el castellà és més agressiu perquè és l’idioma natural del delinqüent, però també del policia, tant si són vistos a través d’una pantalla com a la vida real. És a dir, el castellà té la sort de ser subversiu i autoritari a la vegada. En segon lloc, també és més sexual; és més creïble per a fer propostes sexuals, ser obscè, parlar mentre cardes o cantar lletres de reggaeton que incitin a la luxúria (una entrevista al Malbert a Adolescents XL de Catalunya Ràdio ho exemplifica, ja que segons ell el català no és prou basto); divertit: sona més desimbolt que el català, és més apte per a fer bromes, per a fer truncaments amb paraules llargues, imitar personatges de sèries i pel·lícules i estereotips, i fins i tot per explicar acudits o fer bromes d’allò més trivials.
El català, en canvi, és com si sonés massa pueril, tendre i artificial com per poder insultar, fer humor negre, ser obscè i dir marranades al teu o la teva amant. En altres mots, el català no és creïble, i menys per a la ficció. És típic entre molts joves, per tant, burlar-se de com sona la llengua dient marranades o insults en català amb una veu molt peculiar, com si intentessin imitar el Jordi Pujol o l’Eduard Punset, en lloc de fer-ho amb naturalitat.
Aquesta creença dona lloc al tercer mite, i és que és ben estès que, mentre que el castellà té el do de sonar agressiu i graciós alhora, el català, a banda de ser l’idioma dels pagesos i dels pobletans gairebé analfabets, és per a moltes persones que es consideren de classe baixa o mitjana, l’idioma dels rics. És a dir, la llengua dels burgesos, dels qui oprimeixen la classe mitjana i obrera i volen separar-se d’Espanya per insolidaritat mentre passen les vacances entre la Costa Brava i la Cerdanya. Tal com diu el Pau Vidal, l’idioma dels pagesos i dels burgesos.
L’àrea metropolitana de Barcelona (on viuen més del 75% dels catalans), però, ens mostra una realitat una mica més complexa: el castellà és tant la llengua majoritària de la classe baixa d’aquesta zona com d’una part important de la classe alta. En definitiva, el castellà a Catalunya s’associa a una sèrie d’atributs i valors que són els més perseguits pels joves del temps en què vivim, ja que són els que els proporcionen més estatus en el seu grup d’iguals. Tal com s’ha dit, alguns d’ells són l’agressivitat, la rudesa, el sentit de l’humor o l’hedonisme, a banda de l’economicisme, que no hem tractat aquí. Tot, sense oblidar que la pertinença a una identitat nacional i a un grup d’iguals també són factors determinants.
El que és innegable és que substituir aquestes creences a partir d’un argumentari basat en la lògica és una tasca ben difícil. Les emocions i la pressió social són molt més potents que la raó. Com diu Ferran Suay, un pas fonamental és que tots arribem a expressar-nos en català de manera desacomplexada i sense donar explicacions. I, sobretot, que ho facin de manera espontània aquells catalans que tenen més prestigi. Si bé és cert que el problema principal ve d’Espanya, cal assumir que també tenim arestes per llimar entre els mateixos catalans.
